A aquestes altures de la pel·lícula ja no ens hauria de sorprendre que Lars von Trier generi polèmica. Seria més notícia que no ho fes, de fet. El seu nou film The house that Jack built no s’escapa de l’escàndol que sempre acompanya al realitzador danès. Que si quatre aprensius van marxar del cine a Cannes, que si és un onanista egocèntric, que sí el film és una anada d’olla amb deliris de grandesa… No us deixeu guiar pels cants de sirenes i aneu al cinema a veure un dels creadors amb més personalitat, més atreviment i més descarat que hi ha al vell continent. Lars von Trier no només fa cine en majúscules sinó que amb aquesta nova pel·lícula s’atreveix a reflexionar sobre l’art, la seva pròpia obra i el concepte mateix de la bellesa amb una excusa tan poc convencional com un assassí en sèrie interpretat per un Matt Dillon en estat de gràcia. Ah, i per si tot això fos poc, La divina comèdia de Dante esdevé el terreny de joc d’aquest grotesc conte.
El film està plantejat en cinc actes i un epíleg que són “incidents” a la vida del tal Jack. Els incidents són explicat en veu en off a un tal Verge (el Virgili de La divina comèdia) i la conversa entre els dos ens va guiant per un tortuós camí de violència, art i fins i tot religió amanit amb un malaltís (i excel·lent) humor negre. Negríssim. Les imatges explícites no són ni estalviades ni evitades i esdevenen una part essencial del relat que ens descriu el descens a l’abisme del protagonista. Al contrari que a Cannes, al Festival de Sitges (quasi) tothom va sortir del cinema entusiasmat i dels set crítics d’El cinèfil que la van veure, sis la van puntuar amb un 8 o més.
Matt Dillon és tota la pel·lícula. I la seva interpretació és una meravella. Malaltís, obsessiu, cruel, divertit, odiós, fred… L’actor de Nova York ha agafat el caramelet que li ha regalat von Trier i l’ha assaborit regalant-nos una de les millors actuacions de l’any (que esperem que no sigui ignorada al grans premis de la indústria). Una altra virtut és el muntatge i un guió que barreja la conversa en off amb imatges històriques reals, obres d’art, explicacions animades i altres sortides de tot. L’armonia entre tot funciona i fins i tot en la onírica part final es manté l’espectador interessat en les més de dues hores i mitja de metratge.
A tot això The House that Jack built no és un film que es pugui recomanar amb facilitat però sí és un film que tot cinèfil hauria de veure. Es pot acusar a Lars von Trier de moltes coses. S’agrada molt a si mateix, se li envà l’olla força, és un narcisista?, un creador gratuït de polèmiques… Segurament no falta part de raó amb totes aquestes acusacions que es llegeixen per la xarxa però això el que fa és un cinema d’autor total jugant amb els gèneres, la narrativa i fins i tot amb l’espectador. Si combregues i jugues al seu joc tindràs una genial experiència de cine. Si no et semblarà un tarat amb deliris de grandesa. Jo em quedo a viure a la casa de Lars von Trier.
Verdicte
El millor: la (boja) llibertat creativa del conjunt i un Matt Dillon brillant.
El pitjor: que no tothom jugarà al seu joc i com conseqüència no compartirà les ironies i complicitat del conjunt.
Nota: 9
