Un concert de ‘vértigo’ Un concert de ‘vértigo’
Música en directe en l'obra de Hitchcock Un concert de ‘vértigo’

Torno al El Cinèfil per parlar dels meus orígens com a crític de concerts de bandes sonores interpretades durant la projecció del film, però és que l’esdeveniment és immens: una de les obres mestres d’Alfred Hitchcock, Vértigo, projectada en pantalla gegant a l’enorme Sala 5 dels Aribau Multicines i amb l’obra mestra musical que va compondre Bernard Herrmann interpretada en directe pels 60 músics de l’Orquestra Simfònica Camera Musicae.

Considerada per molts la millor banda sonora de la història del cinema, la complexa partitura que va escriure Herrmann estava subjecte en gran part al joc que proposava el mateix Alfred Hitchcock tant amb el muntatge com amb el guió. No em cansaré de dir mai que si el muntatge és el ‘segon’ guió d’un film la banda sonora és el ‘tercer’, i  quan aquests tres guions estan en plena sincronia segur que podem parlar d’una obra magna del setè art. A Vértigo hi tenim llargues escenes amb diàlegs i sense música, i també llargues escenes sense diàlegs i banda sonora, com és el cas del seguiment en cotxe de l’Scottie a la Madeleine durant els primers passos del film: armat com si fos una seqüència de muntatge però amb tot el sentit narratiu focalitzat en la música mentre en una escena bastant anodina i rutinària. Herrmann usa aquí el leitmotiv de la Madeleine, el tema d’amor del film, per primer presentar-nos el personatge i el destí que l’unirà a l’Scottie, per llavors repetir-lo durant quasi 6 minuts, un cop i un altre, en protagonisme absolut però canviant-li paulatinament l’harmonia cap a un to menor, més de misteri, alhora que canvia petites notes a cada iteració per esdevenir inquietant. Una meravella. Però no avancem esdeveniments que m’estic posant tècnic abans d’hora.

L’espectacle que va omplir la platea de 1000 seients de la Sala 5 dos cops el passat 16 de desembre del 2018 (i dos cops més el dia abans a Madrid, i un altre a Saragossa dos dies abans) va ser engendrat per Reel Solutions BCN, empresa que ja va promoure amb anterioritat Casablanca i Singin’ in the Rain amb excel·lents sensacions, i ambdós concerts coberts per a mi en aquesta web. Anteriorment fou el Tïvoli el lloc triat com a escenari, i ara passem a un cinema modern com l’Aribau on sorprenentment hi ha molt millor acústica (l’harpa se sentia sense micròfon, per exemple), resultant amb una experiència molt més reconfortant en un espectacle que fuig de l’amplificació del so per tenir una acústica totalment natural, 100% provinent dels instruments, marca de la casa de Reel Solutions BCN. I a la batuta de tot aquest dispositiu hi tenim el ‘maestro’ Anthony Gabriele, tot un expert a dirigir bandes sonores sincronitzades, com Singin’ In The Rain, també amb l’OCM (esdeveniment del qual ja en vaig parlar), i de la més recent Jurassic Park el passat octubre on va dirigir l’OBC amb també gran èxit.

Bernard Herrmann va usar únicament pocs leitmotivs i, a més, de forma que podien superposar-se entre si per crear una atmosfera complexa, afegint narrativa a molt diversos nivells, de la mateixa forma que ho fa el film. Per poder entendre la complexitat d’aquesta banda sonora, vegem aquí al maestro Gabriele i l’Orquestra Simfònica Camera Musicae a l’inici del concert-projecció de Vértigo amb els ja poc usuals títols de crèdit inicials.

Live: VERTIGO con la Orquesta Sinfónica Camera Musicae en Madrid

Geplaatst door Orquestra Simfònica Camera Musicae op Zaterdag 15 december 2018

Podem intuir que un dels leitmotivs que compondran el film és aquesta seqüència inicial insana de violins i fustes en bucle que ja sona durant el logo de la Paramount, però en comptes d’això Herrmann va manipular-la molt subtilment com a base melòdica pels temes del mateix vertigen (la mateixa progressió harmònica però amb més notes i més veloces) i de l’obsessió de l’Scottie que remarca la segona meitat de la pel·lícula. I per si fos poc, la ja esmentada variabilitat del preciós tema melòdic de la Madeleine contrasta sonorament amb un leitmotiv pràcticament rítmic per incorporar la presència del personatge de la Carlota (en forma d’habanera, pel seu passat hispà). Això té una rellevància clau al film: per qui hagi vist el film, es pot percebre el brillant fenomen de la superposició de la melodia de la Madeleine amb ritmes d’habanera, fet que deixa la Carlota sempre en un segon pla, perpètuament entre línies, fàcilment identificable i que posa en alerta a l’espectador inconscientment.

Així, tenim una banda sonora que apareix quan ha d’aparèixer (aproximadament al 50% del metratge) i que requereix gran habilitat per dominar la multitud de registres als quals es veuen sotmesos tant els excel·lents membres de l’Orquestra Simfònica Camera Musicae, que van saber dotar de vida orgànica una banda sonora en constant evolució, com també a la direcció d’Anthony Gabriele, que havia de sincronitzar la partitura mitjançant mesures de rellotge analògic i no amb el modern sistema Newman de barres de colors. I tot per poder donar el suport necessari a un film com Vertigo, que data del 1958 i que aquesta gran gira de concerts homenatjava en el seu 60 aniversari.

Assajant VERTIGO amb l'Orquestra Simfònica Camera Musicae!!ÚLTIMES ENTRADES -> https://bit.ly/2xXxQgd

Geplaatst door Orquestra Simfònica Camera Musicae op Donderdag 13 december 2018

Tornant a l’acústica, el fet de remarcar va ser excel·lent com ja he dit, i va esdevenir una oportunitat immillorable per poder gaudir del so real de la música de Vertigo. Sempre m’agrada recalcar que escoltar música de cinema en directe mentre veus el film sempre és un plaer, però quan el so de l’època no podia copsar tota la potència sonora d’una orquestra aquesta classe de concerts suposa un portal a una nova dimensió musical, i més en el cas d’aquesta pel·lícula, on directament hi ha instruments que gairebé no sonen en el film però que en aquella sala em van sorprendre d’allò més. És el cas, per exemple, d’unes castanyoles durant l’escena del malson que té l’Scottie a la meitat del film, punt d’inflexió fílmic que fa canviar per complet el to i el gènere de la pel·lícula (sí, Abierto hasta el amanecer va ser tota una sorpresa, però 38 anys abans Hitchcock ja ho havia fet). No em vaig poder estar de comentar-ho amb el mateix Anthony Gabriele després del concert, qui a part de confessar-me que Vertigo és la seva banda sonora preferida, efectivament hi ha sons que s’escapen a la gravació original però que a la partitura hi són, i que ressonant en directe donen una nova forma al film.

Sens dubte una oportunitat única (bé, 5 oportunitats úniques) de gaudir d’un impressionant exercici de 2 hores on gràcies a l’OCM i al maestro Gabriele la qualitat interpretativa estava assegurada, i on l’excel·lent acústica i l’acolliment natural de la Sala 5 dels Aribau Multicines va trencar la 4a paret del cinema en un film captivador, inquietant i insà i que ho és sobretot gràcies a la intel·ligència compositiva de Bernard Herrmann i a uns excel·lents músics en directe que van saber entendre la naturalesa d’aquella partitura i la van saber executar a la perfecció.

Marc Musquera

Marc Musquera BSOnoritzat

Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per les bandes sonores ve de quan feia primària i, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs als quals jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*