Colesterol Colesterol

Colesterol

Opinió 10 de Gener de 2019 David Muñoz 0

Excuses per poder parlar de 'Zombeavers' Colesterol

Suors fredes, arítmia, taquicàrdies. El meu sistema nerviós ha col·lapsat aquest Nadal. Aquestes línies que llegiu les escric en un mal ús de l’assistent de Google. De veritat. Soc incapaç de moure’m del llit. Jo, que era un sac d’ossos, alt i prim com un espantaocells, un recipient de fibres i pells, aquestes festes m’he vist sobrepassat pel farciment. El que una vegada va ser una farola humana, ha passat a ser una gran massa flàccida de carn, greix i músculs. Els ossos se m’han desfet com un tros de mantega al foc i s’han escampat pel meu sistema nerviós. Per això no funciono. L’únic que em queda per fer ara mateix és veure com el meu cos es descompon lentament sobre el matalàs que he tingut tota la vida. El matalàs està tan atrotinat com jo, té algunes molles fora de lloc, i si em moc gaire corro el risc de punxar-me i esclatar com un globus ple de confeti. En el meu cas no seria confeti sinó una barreja semi líquida de porc, pollastre i salsa de tomàquet. Com un caneló però més desagradable. Un caneló fet damunt la taula d’operacions del doctor Frankenstein. Una aberració. Una monstruositat. Els ulls plorosos, en blanc. Els dits com botifarra negra. Prou. Si us soc sincer no sé gaire què explicar-vos. No estic inspirat. Fer vacances quan no fots ni brot és un assumpte caòtic. Sortir de la rutina per anar a parar a una altra rutina, la rutina familiar. Cada any el mateix. Amb prou feines he pogut encendre la tele i veure una bona pel·lícula. O anar al cine. He tingut poques oportunitats, però, a més, la cartellera de Nadal no em convenç.

A tot això, crec que avui és el primer dia que em puc permetre veure alguna cosa de mal gust sense que ningú em molesti. Però no sé què veure. Hi ha masses opcions. La meva vida s’ha convertit en una versió mediocre de la Decisió de Sophie. Cada dia pendent d’escollir una cosa o una altra amb el canó fumejant d’una arma nazi a la templa. Braindead o Mal gusto. La Mujer Pantera o El hombre leopardo. Pink Flamingos o Two Girls, One Cup. Aquesta última és broma, ja he vist molts cops Two Girls, One Cup. Segur que vosaltres també. Algú que fa clic a un article com aquest no pot tenir res de pur i cast. Sou tots uns degenerats. Feu tanta llàstima com jo, ja és hora que algú us ho faci saber. Però tranquils, aquestes festes he estat pensant d’organitzar de manera clandestina una associació de caire sectari per a gent llastimosa com nosaltres. Llimacs socials. Bavosos i incompresos. No s’admeten pederastes ni consumidors de cinema romàntic comercial, que en alguns casos es tracta d’una perversió similar. Encara he de decidir el nom de l’associació, però segurament estaré sol, per tant faré el que em roti.

Zombeavers

A direcció em cremaran viu, 428 paraules i encara no he parlat de res. La divagació prolífica. De fet, estic segur que grans obres com la Bíblia es van escriure a partir de la divagació. Potser m’he passat de megalòman. La Bíblia té força més arribada que aquest article sobre una associació sectària de nom no decidit. De què us parlo avui? Sincerament no tinc ganes d’explicar-vos res que pugui anar més enllà d’aquestes línies, però també em sap greu que llegiu esperant algun gir argumental i arribeu fins el final sense trobar-ne cap. Al final trobareu un cap. El meu. La mort cerebral és imminent. No dona més de si. S’ha estirat massa, com la saga de Saw o Destino Final. La sensació d’asfíxia és present en totes les extremitats del meu cos.

Va, em posaré seriós. En el meu article anterior vaig prometre parlar-vos d’aquelles cintes plenes de pols dels videoclubs que ningú volia. Però quina és la d’avui? Doneu-me un minut, que vaig a revisar el traster. Ara torno.

Sí, sé que a la foto sembla que faci dos dies que no em dutxi, i segurament sigui veritat, però he tingut febre i he estat malalt. Us ho prometo. Generalment em dutxo un cop al dia. Generalment. A veure, què més voleu de mi? He baixat fins al traster amb pijama i febre per vosaltres, per trobar alguna cosa decent que us pugui agradar. Ara que fa fred, penso que no hi ha millor recomanació que una pel·lícula calorosa, estiuenca, peluda. Castores Zombis. Sí. Vaig trobar aquesta perla en una de les ofertes 3×1 d’un videoclub a Vic; no us diré quin, no fos cas que em deixéssiu sense material. El fet és que es tracta d’una pel·lícula que va tenir una relativa bona acollida a Sitges l’any 2014, i com un bon vi, envelleix a la perfecció. No hi ha res que envelleixi tan bé com aquesta pel·lícula. Deixant de banda, potser, els implants de Carmen de Mairena. No és broma. Casablanca (per esmentar un exemple de clàssic) té la sort de ser antiga i gaudir d’un recorregut molt més ampli, però d’aquí uns anys ja ningú pensarà en aquella cinta en blanc i negre. El futur és per Castors Zombis. L’única cosa que no em queda clara és si al futur viurem envoltats de simis robot simbiòtics que d’alguna manera hauran monopolitzat el mercat del pèl. Seria una gran putada. Encara que no pot ser pitjor que tot el colesterol que he acumulat aquests últims dies. No creieu?

David Muñoz

David Muñoz Cine de trinxera

Si heu arribat fins aquí, és que heu acabat l’article. Mai he sigut un admirador de l’autopromoció. Soc massa gandul per això. En fi, no us explicaré res sobre mi perquè m’agrada pensar que soc misteriós, encara que sigui mentida. Tinc els dits massa curts per arribar de pressa a les tecles. I uns peus normals, ni grans ni petits. Normals.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*