El valor d’un Rolex El valor d’un Rolex
'Die Hard', el blockbuster subtil El valor d’un Rolex

La meva pel·lícula nadalenca d’enguany ha estat Die Hard (aka Jungla de cristal). Feia temps que volia revisar-la, i aprofitant que la història té lloc durant un Nadal i que la banda sonora inclou temes com “Let It Snow!” o “Ginggle Bells” em va venir de gust fer-ho ara. (Sí, sóc d’aquests a qui li agrada el Nadal).

A més de ser una de les cintes d’acció hollywoodiana més influents de les últimes dècades, Die Hard és també un dels exemplars més brillants del gènere. Ho justifiquen les espectaculars escenes d’acció (sense efectes digitals!); el carisma del personatge principal, John McLane; l’eficaç direcció de McTiernan; i, sobretot, un sofisticat guió que convoca d’allò més bé els riures, l’adrenalina i la preocupació, i que entrellaça de manera coherent i precisa l’aventura del protagonista amb el seu drama personal.

Die Hard és un d’aquells films de l’anomenat high concept; o sigui, que té una premissa argumental fàcilment comunicable. Bàsicament, explica la història d’un policia de Nova York que viatja a Los Angeles per mirar de reconciliar-se amb la seva dona, però les oficines de l’empresa on ella treballa són ocupades per terroristes, i haurà de desfer-se’n per poder salvar la seva esposa… i el seu matrimoni.

Aquest és l’esquema bàsic, però la pel·lícula és rica en detalls, alguns dels quals estan incorporats de manera ben subtil. És el cas del rellotge de la Holly. Quan en John arriba al despatx de la seva dona, la Holly, al Nakatomi Building s’hi troba el seu cap i un altre treballador, en Harry. Aquest darrer li comenta que la Holly ha tancat un acord comercial molt important, i que com a bonificació ha rebut un rellotge de la marca Rolex. Malgrat la insistència d’en Harry perquè li ensenyi el rellotge a en John, la Holly no ho fa. En certa manera, aquest rellotge representa allò que ha separat la parella, l’èxit professional i econòmic d’ella (que la va dur a marxar de Nova York), i no li vol refregar per la cara al seu marit.

Molt més endavant, en el clímax de la pel·lícula (spoiler!), John McLane aconsegueix llançar en Hans Gruber, líder dels criminals, per una de les grans finestres de l’edifici, però aquest s’agafa al braç de la Holly per no caure i queda penjat del buit.

Al el seu pes l’arrossega també a ella cap a la mort, fins que en John intervé i aconsegueix alliberar-la. Com? Descordant-li el rellotge, fent així que en Gruber perdi la subjecció i caigui daltabaix, juntament amb el Rolex.

De tan evident que és, no cal ni explicar el significat metafòric d’aquest gest. Sí que cal dir, però, que gairebé passa desapercebut. Les imatges del rellotge són fugaces i cap dels personatges fa menció a la seva pèrdua. A més, de la versió definitiva del film es van eliminar diverses referències a altres rellotges, que sens dubte haurien cridat l’atenció sobre la presència de tots. Queda, doncs, com una recompensa per a lectors de pel·lícules atents i com la demostració que fins i tot en el cinema més excessiu hi ha lloc per a la delicadesa.

Jordí Codó

Jordí Codó Anatomia d’un frame

Jordi Codó és llicenciat en Comunicació Audiovisual i en Estudis de l’Àsia Oriental. És col·laborador docent de diversos centres universitaris catalans, on parla de cinema tant des del punt de vista estètic com industrial. Escriu a la revista en xarxa de CineAsia i té publicats diversos articles i capítols de llibre sobre els cinemes del nostre llunyà Orient. És un cinèfil d’allò més eclèctic (li encanten Star Wars i Tarkovski) i un àvid acumulador de DVDs, però no té temps de veure tot allò que es compra. Espera que quan la seva filla creixi, vegi les pel·lícules amb ell. Il·lús...

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*