La rivalitat Holmes-Esbudellador al cinema La rivalitat Holmes-Esbudellador al cinema
Ficció i realitat en el joc del gat i la rata La rivalitat Holmes-Esbudellador al cinema

Traslladem-nos al Londres de l’era victoriana, una època molt atractiva pels amants del negre i el misteri. No sé si per la boira, pel fang dels carrers de la capital anglesa o per la negror del fum de les primeres fàbriques, però aquells temps i entorns eren ideals per perpetrar crims, i de veritat que n’hi havia molts. És molt possible que per aquests motius Arthur Conan Doyle va decidir crear el seu personatge més famós, Sherlock Holmes. El detectiu anglès va aparèixer per primera vegada l’any 1887 a les pàgines de la revista The Strand Magazine.

Un any més tard, als carrers del barri de Whitchapel de Londres s’hi vessava la sang de diferents prostitutes a mans de l’assassí en sèrie més famós de la història criminal: Jack l’Esbudellador (Jack the Ripper, en la versió original). El que el va fer famós no va ser que totes les seves víctimes fossin prostitutes, sinó l’acarnissament que feia amb els cossos i, sobretot, el fet que mai s’ha sabut qui va ser el culpable. Si encara no heu pensat que combinar aquests dos personatges, un de real i un de fictici és la millor de les idees és que no teniu visió de negoci. I si l’heu tinguda, no us hi esforceu més, perquè ja us han passat a davant.

Combinar un detectiu amb un assassí és la base del gènere negre, però fer-ho amb dos personatges tant carismàtics (per diferents motius) com aquests dos, prometia clientela assegurada. I és cert, la relació d’en Sherlock Holmes amb en Jack l’Esbudellador ha anat molt més enllà del que es podia esperar, no només en la literatura, sinó també en el cinema, les sèries, el teatre o els videojocs. Fins i tot l’any 2015, el grafòleg espanyol Jesús Delgado Lorenzo va llançar la hipòtesi que la identitat de Jack l’Esbudellador podria haver estat el mateix Conan Doyle, a partir d’un estudi de les cartes manuscrites d’ambdós i una comparació d’allò més exhaustiva. Aquesta idea no l’he vist mai plasmada a la pantalla i crec que donaria per un bon reportatge, com a mínim, així que llenço la proposta.

Però anem al gra a allò que ens ha portat fins on som. Com que mai ningú ha pogut assegurar amb certesa la identitat de l’assassí de Whitechapel, els diferents productes que han anat combinant els dos personatges han anat especulant amb la llista de més de 150 sospitosos que acumulava Scotland Yard al llarg de la investigació que van conduir en el moment dels fets. La literatura, com gairebé sempre, ha estat la pionera de barrejar aquests dos personatges en diferents volums. El cinema es va estrenar gairebé un segle després dels fets amb el film A study in terror (Terror a Whitechapel, 1965), dirigit per James H. Hill i amb John Neville al paper del detectiu i amb un títol que és una evident adaptació de A study in Scarlet (Estudi en escarlata, 1887), la primera aventura literària del detectiu. Gairebé 15 anys després ens arribaria el segon producte en forma, també, de llargmetratge, Murder by decree (Assassinat per decret, 1979) del director Bob Clark i amb Christopher Plummer en el paper de Sherlock Holmes. Tot i que el primer és un film mes canònic i segueix més les línies traçades als llibres de Conan Doyle, la segona s’embarca amb una epopeia contra la conspiració masònica/monàrquica que s’havia especulat durant el cas de l’Esbduellador.

La BBC, com l’ull que tot ho veu i que tot ho domina, va decidir aprofitar el centenari dels fets de Whitechapel amb el llançament d’una minisèrie titulada, Jack the Ripper (Jack l’esbudellador, 1988). Així de directe, sense amagar absolutament res. Però no us deixeu enganyar, perquè Michael Caine és qui es posa la gavardina, vestit en aquest cas, com a inspector Abberline, l’inspector real que va portar el cas de l’assassí en sèrie. No obstant això, el modus operandi de l’investigador és molt mes proper al de Sherlock Holmes que el de Scotland Yard, ja que no actua com un inspector d’un cos policial, sinó com un inspector privat. Una cosa semblant va passar amb la pel·lícula From Hell (Desde el infierno, 2010), adaptació d’un còmic d’Alan Moore i protagonitzada per Johnny Depp.

El famós detectiu també ha tingut més d’una adaptació en l’animació, però només n’hi ha una que combini els dos personatges, i, a més, ho fa amb una història de realitat virtual. Sí, només els japonesos són capaços d’aquestes coses. Estic parlant de El detectiu Conan i concretament la pel·lícula de la sèrie número 6 titulada en català El detectiu Conan: el fantasma de Baker Street (2010). La Lliga de detectius Junior, la Ran i en Conan seran els qui hauran d’aturar l’assassí abans de quedar atrapats per sempre dins un joc de realitat virtual que els ha traslladat al Londres de l’època vitoriana.

Tampoc ens podem oblidar de la vegada que tant detectiu com assassí van trepitjar terra espanyola en la seva persecució i joc del gat i la rata. Holmes & Watson. Madrid Days (2012) trasllada l’acció a Madrid en un moment que resulta que la ciutat està vivint uns fets similars als de Londres. Tot i que està plantejada com una aventura detectivesca és impossible obviar la forta denúncia de la corrupció dels alts poders de l’estat. Fet que està encara, i per desgràcia, molt a l’ordre del dia.

Sir Arthur Conan Doyle se li va presentar la gran oportunitat de combinar els dos personatges en una novel·la i haver estat el pioner de tot plegat. Però el que vivia el Londres de finals del segle XIX no era un joc literari, sinó una realitat. L’autor britànic mai es va voler involucrar, ni mai va voler involucrar la seva obra detectivesca amb els fets que estaven passant a Whitechapel. Tot i així, el temps, que diuen que tot ho cura i s’ho mira tot amb distància, ha permès que altres autors puguin aprofitar l’avinentesa de la proximitat de les dates per haver traslladat a la ficció totes aquestes històries. I nosaltres, des de la comoditat dels nostres sofàs i sales de cinema els estem d’allò més agraïts.

Irene Solanich

Irene Solanich Cap de redacció d'El cinèfil

Traductora, correctora i docent d’idiomes durant el dia i enamorada del gènere negre i del terror durant les hores lliures. Actualment compagina la feina i col·laboracions en diferents mitjans amb un programa de doctorat (en literatura negra) a la Universitat de Vic. Les seves hores lliures se sortegen entre a lectura, el cinema i l’escriptura.

  • Avatar

    Joaquim Parera

    12 de Gener de 2019 #1 Author

    una pel·lícula molt curiosa i divertida es també ELEMENTAL DOCTOR FREUD de Herbert Ross a partir de la novel·la de Nicholas Meyer en que s’ens presenta un Noriarti totalment inofensiu i víctima de els traumes de Holmes, així el doctor Watson el fa anar a Viena i allà pren coneixença amb el doctor Freud amb qui resoldràn tots tres un misteri

    Respon

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*