El Nadal és una celebració especial de la família, la màgia, els regals, l’arbre, el menjar o la música, per posar alguns exemples. Però sobretot i encara que massa sovint el concepte en si mateix quedi corromput, és un recordatori de bones accions, de ser millors persones i ser conscients d’on és la felicitat real o almenys a la qual hauríem d’aspirar.
El cinema sempre ha estat un gran traductor dels somnis i la màgia del Nadal. Des de Disney i els seus especials fins a un Macaulay Culkin de curta edat i oblidat a la seva pròpia casa per una família d’irresponsables, el setè art ha canalitzat d’una manera especial l’esperit d’aquestes festes. Tan especials, que en són pocs els que no tenen una llista de pel·lícules d’obligat visionat durant les dates nadalenques on d’entre totes les que en formen part, en destaca una molt per damunt de la resta. Un clàssic etern, atemporal, de múltiples lectures, que ens fa plorar passi el què passi i que ens recorda el veritable esperit del Nadal. L’obra mestra d’un dels genis clàssics del setè art, Frank Capra i un film que hauríem de veure almenys un cop l’any, a finals de desembre o a principis de gener. It’s a wonderful life.
Frank Capra, un cineasta autodidacte i un dels titans del Hollywood clàssic, va especialitzar-se en drames i comèdies amb un missatge carregat de valors morals i socials on sovint un americà model però anònim derrotava polítics o banquers que representaven el pitjor del sistema capitalista. O més aviat el capitalisme en si mateix, perquè a It’s a wonderful life no hi ha mitges veritats, s’hi ensenya la cara real de l’avarícia envers els més necessitats, la que fa que els drets fonamentals de les persones no importin perquè les xifres i els bitllets són l’objectiu final. Capra en surt guanyador demostrant de quina manera podem fer que la nostra vida tingui sentit i aquest és un dels grans valors de la pel·lícula i del seu narrador darrere les càmeres, afrontar que en realitat cap bé material porta la felicitat i que aquesta és més fàcil d’aconseguir del que pensem, per això encara és més important la valentia d’un director al qui no li tremola el pols en cap moment a l’hora de dir-nos on rau la maldat de tota la història.
Una de les coses que cal tenir en compte quan parlem de It’s a wonderful life és que en essència és una oda a la felicitat i l’empatia humana, i que ho aconsegueix jugant amb uns conceptes de temps, espai i realitats paral·leles extremadament innovadors per l’any en què va ser dirigida, 1946. Una de les primeres coses que crida l’atenció només començar és que el film utilitza elements religiosos com a símbol narratiu però mai cau en la trampa de convertir-se en un film sobre cap creença de cap tipus, simplement ho utilitza com a eina per explicar la història del personatge principal, un James Stewart en un dels papers de la seva vida, una bona persona plena de somnis i aspiracions que és capaç de sacrificar-ho tot pel bé de tots el que el rodegen, siguin família, amics o veïns. Amb un ús brillant del flashback s’explica tota la seva vida sense que sobri absolutament res, tot està mesurat i calculat perquè el protagonista es trobi en una situació límit al final de la història, una situació impossible que ens transporta a un viatge entre surrealista i terrorífic i que desemboca en un dels finals més icònics de la història del cinema.
El guió de la pel·lícula, basat en el conte The greatest gift de Phillip Van Doren Stern i amb reminiscències de A Christmas Carol de Charles Dickens, és una composició escrita (per quatre guionistes, entre ells Capra) al mil·límetre i on tot encaixa a la perfecció. Cada paraula, descripció i evolució (sobretot del protagonista) de personatge i situació cobra el seu sentit quan ens adonem de la possible tragèdia i defineix millor que mai el sentit de tenir un bon llibret abans de començar a rodar. Per descomptat un altre pilar destacat del film, de qualsevol film, de fet (i no em cansaré mai de repetir-ho) és un muntatge brillant i també una extraordinària fotografia en blanc i negre (atenció a tota la seqüència final, la il·luminació i sobretot els primers plans) que ens fa endinsar al malson del protagonista d’una manera quasi kafkiana. Ja he mencionat que James Stewart fa un dels papers de la seva vida, però la resta del repartiment està extraordinari, en especial Donna Reed i un exèrcit de secundaris antològics: Lionel Barrymore, Thomas Mitchell, Henry Travers, Ward Bond o Gloria Grahame, un repartiment espectacular que encara dóna més valor a la gran tasca del director.
It’s a wonderful life és la pel·lícula del Nadal per excel·lència, el film que hem de veure al sofà tapats amb mantes i al costat de l’arbre de Nadal, però la seva atemporalitat fa que no només sigui vigent 70 anys després de la seva estrena, sinó en qualsevol època o dia de l’any. Evidentment que és de visió obligada per Nadal, però el seu missatge va més enllà d’èpoques o llocs, en especial en moments com els que vivim, on hi ha gent que ni tan sols té un trist sostre per dormir o un àpat decent. I és que sovint es diu que en comparació amb el passat hem evolucionat a millor en moltes coses però aquesta joia del setè art ens demostra que moltes vegades no hem evolucionat gens en l’empatia o la caritat, que estem en una trampa de consumisme i avarícia d’on n’és difícil sortir i que qualsevol temps passat, encara que sigui en forma de faula, va ser millor. Un film que ens ensenya com hauria de ser la verdadera riquesa i que per molt desgraciada que ens pugui semblar la vida a vegades, sempre seria molt pitjor si no la visquéssim i no poguéssim ajudar els que més estimem. Estimar sense demanar res a canvi d’una manera de ser i fer, només això ja és raó suficient per gaudir de l’alegria de viure o per dir que la vida pot ser complicada però al cap i a la fi, és bonica. Mireu aquesta obra mestra, gaudiu del cinema, gaudiu de la vida.
