‘Plácido’, una versió del Nadal diferent ‘Plácido’, una versió del Nadal diferent
El postureig nadalenc explicat per Berlanga en ple franquisme ‘Plácido’, una versió del Nadal diferent

De pel·lícules de Nadal n’hi ha moltes, algunes, però, sembla que hagin quedat en l’oblit amb els anys. Plácido, del cineasta Luis García Berlanga en podria ser un exemple. Rodada el 1961 va ser candidata als Oscars per representar Espanya com a pel·lícula de parla no anglesa, tot i que aquell any va acabar guanyant un film d’Ingmar Bergman. Tornant al que ens ocupa, Plácido és una obra coral –molt característic de Berlanga- que mostra un país, Espanya, ple de doble moral, d’hipocresia i de falsa caritat. No és poc. Considerada una de les obres mestres del seu director, que també va fer de guionista juntament amb Rafael Azcona, explica com viu la nit prèvia al Nadal –la Nochebuena– una ciutat de província, que decideix organitzar una vetllada benèfica.

El lema del suposat acte caritatiu és “Siente a un pobre en su mesa i es tracta precisament d’això, de rics que conviden a gent sense recursos a sopar. Amb tot això, destaca la subtrama de Plácido, que dóna nom a l’obra, el personatge que s’encarrega de transportar part de la comitiva organitzadora i que està obsessionat amb pagar l’última lletra del seu cotxe, ja que el termini venç aquella mateixa nit. Amb aquest panorama, les situacions que es van presentant són delirants i cada cop més rocambolesques. Tot pintat amb una pàtina d’autenticitat, amb uns diàlegs que fan entre riure i plorar per la denúncia que Berlanga fa d’una suposada bondat, que només vol demostrar i aparentar, i no pas solucionar res. Per destacar, un dels moments en què dos persones acomodades parlen sobre l’esdeveniment i diuen: “¿Usted qué prefiere, un pobre de calle o un viejo de asilo? Un viejo de asilo es mejor, sí“. Sense perdre l’humor Berlanga, mostra aquella Espanya esperpèntica, en la que quasi tot és grotesc i absurd. Aquella que anys enrere ja havia denunciat l’escriptor Valle Inclán.

Plácido bé mereix un reconeixement, per la seva crítica a la falsa caritat i al postureo de l’època, per les seves interpretacions i per haver superat una censura que Berlanga, com molts altres, va haver de témer un cop més. El seu argument el va inspirar una campanya real amb un nom similar que havia engegat feia uns anys el règim franquista. Com a curiositat, la pel·lícula es va rodar a Manresa. En el film s’hi veuen molts exteriors del que va ser la ciutat catalana. Pels interiors luxosos només un amic català del director va prestar la seva casa  per poder gravar-hi, cap altre conegut adinerat va tenir la caritat de cedir-li després de vàries peticions.

Si bé no té el glamour de moltes pel·lícules nadalenques que copen la televisió cada any per aquestes festes, Plácido té un valor documental incalculable i un humor àcid que ens recorda com va ser un passat no tan llunyà.

Carolina Mercader

Carolina Mercader Fora d'òrbita - Clàssics a examen

Llicenciada en Periodisme per la UAB i curiosa de mena (una cosa porta a l’altra, no?). Molt aficionada a la lectura i al cinema, i en quasi tots els gèneres de les dues coses. Ha treballat al departament de Cultura del 'Tot Sant Cugat' i del 'Diari de Sant Cugat'. Actualment, treballa com a llibretera a Abacus i està especialment dedicada a la secció infantil i juvenil. També col·labora amb el 'Tot Sant Cugat' i 'Món Sant Cugat' com a columnista d’opinió. Li agrada viatjar i buscar el misteri allà on sigui.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*