La revolució i l’embolic de “Roma” La revolució i l’embolic de “Roma”
La pel·lícula d’Alfonso Cuarón és una obra mestra que innova l’art cinematogràfic La revolució i l’embolic de “Roma”

Aquest article no és cap crítica del darrer film d’aquest eclèctic realitzador mexicà però no em resisteixo a proclamar que Cuarón ha fet una gran pel·lícula, una autèntica obra mestra. En cert sentit és conceptualment una mena de versió molt personal d’Amarcord de Fellini o de  Stardust Memories de Woody Allen, una d’aquestes escasses pel·lícules de records fetes amb total llibertat narrativa, sense cap mena de finalitat comercial, per això són tan personals.  Entre d’altres, Cuarón havia dirigit films tan diferents com Grandes esperanzas (1998),  Y tu mama también (2001), una entrega de Harry Potter (2001), o Gravity (2013).

A Roma canvia radicalment l’estil per apropar-se a l’època dels seus records (anys 70). Utilitza el blanc i negre i la pantalla panoràmica (semblant a l’estil de certs directors francesos de la nouvelle vague), fa llargs plans-seqüència, les interpretacions són realistes, les reconstruccions impecables i rigoroses i sempre des de la seva perspectiva, és clar… híper realisme es diu això. Aquest xicot és capaç de fer bé qualsevol tema.

El que interessa molt de “Roma” és el seu sistema de producció, distribució i exhibició que trenca motlles, i que pot marcar el futur de com veure el cine. L’ha produïda Netflix, Cannes li va donar l’esquena (i com a conseqüència va trencar relacions amb Netflix)  però a Venècia va guanyar el Lleó d’or. S’ha estrenat  només en cinemes seleccionats de 30 països i des del 14 de desembre (nou dies després de les sales) es pot veure a la plataforma Netflix en streaming. A l’estat espanyol només s’ha pogut veure a cinc sales (dos Verdi a Madrid, dos a Barcelona i a l’Albéniz de Málaga). Algunes de les grans cadenes d’exhibició d’aquí s’han queixat dient que Netflix no respecta la finestra del cinema, és a dir, el temps que va entre que una pel·lícula surt de las sales fins que es pot veure per televisió o en altres formats, una de les grans batalles de l’exhibició des de sempre. Cinesa, per exemple, ha declarat que no l’exhibirà en cap de les seves 500 pantalles. Yelmo farà el mateix. Hi ha un boicot contra el film? Ells diuen que Netflix no els hi va oferir projectar la pel·lícula a les seves sales. Qui té raó? L’han estrenat a les sales  de forma restringida per poder optar als premis de la indústria, Oscar  i Goya inclosos, als quals no renuncien.

Sigui el que sigui, queda clar que aquest nou sistema marca un abans i un després del cinema que trigarà en resoldre’s. Quin serà el guanyador? Coexistiran? El mateix Cuarón ha dit que el seu film es pot veure en més pantalles a Corea que a Mèxic i ha reclamat que s’arribi a un acord. Sembla que Netflix no té gens d’interès a arribar-hi, són els amos del film i sembla que en tinguin prou amb la seva plataforma. Som davant d’un gran canvi que revolucionarà la forma de veure les pel·lícules i que, de retruc, canviarà les formes de fer-les.

Àngel Comas

Àngel Comas Sense crispetes

Històriador i expert en cinema des de fa molts anys, l'Àngel Comas ha publicat un munt de llibres sobre cine i, entre d'altres programa el Cicle de Cinema d'Autor de Sant Cugat. Els seus articles són propis d'algú amb experiència que va al cine i no menja crispetes.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*