Say hello to my little friend Say hello to my little friend
'Scarface', antecedent de tots els productes de narcotraficants Say hello to my little friend

A finals dels anys 70 i principis dels 80 les guerres dels càrtels assotaven Florida. Ruta de distribució directa dels enviaments de cocaïna que provenien de Colòmbia, els traficants i senyors de la droga aprofitaven la situació estratègica de Miami com a punt de partida dels carregaments a tot el país. Però la zona també era la colònia més important per tots els refugiats cubans que fugien del Règim de Fidel Castro. L’any 1980 Castro havia obert ports per deixar marxar refugiats i amb l’excusa havia buidat les presons desfent-se així de tota mena de criminals que de sobte es van trobar confinats en petits camps i a l’espera d’obtenir la targeta de residència per començar el seu particular somni americà. L’era yuppie tot just començava i la farlopa estava més que acceptada entre les classes altes. Les morts i violència que ocasionava eren un mal menor. El caldo de cultiu perfecte per a una situació que escaparia a qualsevol control.

El director Sidney Lumet va veure el potencial cinematogràfic de la situació i va inspirar al productor Martin Bregman després que aquest últim visionés Scarface, el clàssic que Howard Hawks va dirigir el 1932. Bregman de seguida va idear un remake molt lliure de la versió de Hawks i va encarregar-ne el guió a una de les figures ascendents del Hollywood de principis dels 80, Oliver Stone. Stone, veterà del Vietnam i escriptor estrella del moment, ja tenia l’Oscar sota el braç pel guió de Midnight Express i havia escrit joies com Conan the Barbarian. Encara lluny del que arribaria a ser, ja havia debutat darrere de la càmera amb The Hand i començava a tenir un pes important dins de la indústria. Però també n’havia adquirit els seus pitjors vicis: Hollywood era un dels centres neuràlgics del consum de cocaïna (la llegenda diu que durant cerimònies dels Oscars hi havia més gent als lavabos que a la platea) i Stone hi estava enganxadíssim. Escriure un remake de Scarface ambientat en el Miami dels càrtels amb la consegüent feina i documentació diguem que no ajudava massa, així que el guionista va començar a escriure a Florida però poc després es va traslladar primer a Los Angeles i després a París per desenganxar-se de la cocaïna i completar el guió del que seria un dels films de culte més importants dels 80, la nova Scarface. Amb la pols màgica, després l’abstinència i sobretot un talent brutal, a Stone li va sortir un guió antològic amb tocs de tragèdia i comèdia i farcit d’uns diàlegs antològics fruit d’una època tan singular com els 80. La història seguia l’ascens i caiguda d’un ex convicte i refugiat cubà, Tony Montana, que escapava de Fidel Castro gràcies a l’obertura dels ports i que establia un imperi de crim i droga a Miami. Violent i barroc, el llibret va captar l’atenció de Brian De Palma, un dels directors més brillants de la generació dels Easy Riders, Raging Bulls. De Palma havia tocat el cel amb films com Carrie o Dressed to Kill però sortia d’un relatiu i injust fracàs amb la incompresa i meravellosa Blow Out. Mentre preparava Flashdance va rebre la trucada de Bregman i després de llegir el guió va deixar la preproducció del film que acabaria dirigint Adrian Lyne i va entrar de ple a Scarface.

Un projecte cinematogràfic requereix una presa de decisions encertada però, com tot a la vida, també d’una dosi més o menys acceptable de sort. Després d’un guionista i director brillants quedava triar el repartiment i l’elecció marcaria la pel·lícula. Al Pacino va ser l’elegit per interpretar al volàtil i desfermat Tony Montana, un dels personatges més famosos de la història del cinema, però el guió dona tanta importància a tots els papers per petits que siguin que tot el repartiment és espectacular amb noms propis com ara unes joves Michelle Pfeiffer o Mary Elizabeth Mastrantonio i secundaris com Steven Bauer, Robert Loggia o F.Murray Abraham. Probablement una de les poques notes negatives i que hauria pogut fotre enlaire tota la pel·lícula és que un cop començat el rodatge, De Palma va expulsar a Oliver Stone de la filmació perquè donava instruccions als actors i els dirigia pel seu compte, però al final queda com una anècdota tot i que ja dona pistes de com arribaria a ser l’ego de Stone (per molt talent que tingui) i sobretot defineix la personalitat de De Palma dirigint un projecte com aquest.

Scarface és la millor pel·lícula de Brian De Palma. Ho és perquè l’esperit salvatge i operístic del guió queda reflectit en la narrativa del director amb el seu estil característic. El déjà-vu Hitchcockià constant a les seves pel·lícules aquí arriba a un punt quasi orgàsmic, acompanyant l’ascens i caiguda d’un personatge que deambula tota l’estona pel precipici però que conserva un codi d’honor que al final és la seva perdició. La tragèdia del somni americà i com abandona als seus peons quan ja no els necessita (la càmera ascendent en l’assassinat del dissident o quan Tony Montana és a la banyera i crida que no necessita ningú) o la violència que implica encara que la societat no la vulgui veure, per exemple en la brutal seqüència de l’intercanvi de droga al motel (la càmera abandona el lloc per després tornar i ens fa testimonis privilegiats de dues realitats). Si en aquesta seqüència De Palma utilitza un motel, en la resta defineix molt bé els escenaris, sobretot el Miami colorista i de neó dels 80, per identificar als personatges que els ocupen (per exemple a la plantació de Bolívia) emfatitzant així el context realista de la trama. Aquest mateix context que avui en dia pot semblar molt exagerat és completament comprensible a principis dels 80 i en el moment d’opulència barroca dels càrtels de la droga. La seqüència que acompanya a la cançó “Push it to the límit” és l’exemple perfecte que resumeix fins a on és capaç d’arribar Tony Montana, com s’està enriquint i el surrealisme de tot plegat perquè al final la pel·lícula és una sàtira salvatge del capitalisme, amb moments que destaquen la hipocresia que mou les persones i amb contínues referències a bancs, bitllets i una manera ridícula de gastar-los (atenció al fade in i fade out dels personatges anant cap a càmera i allunyant-se’n com una metàfora del blanqueig de calés). La interpretació d’Al Pacino és l’altra clau del film. Pacino crea una caricatura violenta, ridícula i masclista que puja de revolucions a mesura que la trama puja d’intensitat i que esdevé demolidor en moments com els de la seqüència del restaurant on, borratxo com una cuba, interpel·la a tots els comensals de la necessitat de l’existència de figures com Tony Montana perquè així la societat tingui qui assenyalar amb el dit. No és gens gratuït que en una crítica al capitalisme i la seva hipocresia el film no només assenyali el dolent, sinó també a tota la resta. Pacino està increïble, en aquell mateix moment està acusant tot un sistema podrit. I té raó. El caràcter violent del personatge pot fer que de primer moment no empatitzis amb ell i també és cert que pren decisions molt difícils de cara a l’espectador (per exemple tot el masclisme i la visió del personatge amb la seva germana), però la veritat és que camina per un món de grisos amb un codi d’honor que al final li atorga la seva redempció però també la seva perdició (la seqüència de l’atemptat i tot el que ve després). Tony Montana és l’antiheroi inspirat en figures del Noir clàssic com James Cagney o el mateix Paul Muni a la 1a versió de Howard Hawks, carregats d’ira i violència, personatges als quals el món ha girat l’esquena però que saben com sobreviure i triomfar costi el que costi fins que la seva essència humana els traeix i els ho fa perdre tot.

Estrenar un film d’aquestes característiques en un període de guerra de narcos era quasi una temeritat. I com moltes pel·lícules de culte no va ser massa estimada en el seu temps, acusada de violenta, misògina i uns quants adjectius no massa amables més, inclosa la indignada comunitat cubana de Miami. Scarface és violenta, misògina i unes quantes coses més, però no com una apologia, més aviat com el reflex d’uns temps que molta gent no va voler veure. La reacció de part de la crítica i públic vers la pel·lícula va ser exactament la reacció dels comensals del restaurant quan Tony Montana els acusa del fet que necessiten a personatges com ell per assenyalar amb el dit. Assenyalar Scarface va ser el recurs fàcil per obviar el que estava narrant i que implicava a molt més que els que cometien els assassinats, tortura o tràfic de drogues. Però la llegenda d’aquest film és antològica i la veneració que va generar ha estat poques vegades igualada. Llavor de la cultura hip hop o de tot un subgènere de videojocs, Scarface també és bàsica per entendre referències audiovisuals com Miami Vice, Breaking Bad o Narcos, entre d’altres. Sèries o pel·lícules que no només s’inspiren en el film de De Palma sinó que quasi són una continuació o homenatge natural a una icona que va canviar el gènere de gàngsters i la droga per sempre. La seva influència és tan gran que està disseminada per qualsevol mena de forma de cultura contemporània.

Cal reivindicar Scarface més que mai. 35 anys després de la seva estrena, la seva visió políticament incorrecta i la controvèrsia que va crear són molt més que necessàries. Sortosament, a banda de ser una obra mestra, aguanta el pas del temps d’una manera envejable igual que Tony Montana aguanta (quasi) tots els trets al capdamunt de l’escala en el seu gloriós final. Els seus crits, assegurant que no podrien amb ell perquè lluitaven contra el millor, no li van servir de gaire però van funcionar com una metàfora perfecta per a la pel·lícula. No podran mai amb Scarface perquè és la millor en moltes coses i perquè és una puta meravella. “Say hello to my little friend”.

Ovidi Domenech

Ovidi Domenech Culte a Kalima

Es defineix com un orgullós fill del Sud i assegura que té ADN peterpanista. La vida li passa a 24 fotogrames per segon. "Hitchcock, Spielberg, Fincher, McQueen i Monroe són els pilars de la humanitat". L'Ovidi Domènech té les coses clares i no té pèls a la llengua.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*