“Volia fer el ‘Gremlins’ de la generació millennial” “Volia fer el ‘Gremlins’ de la generació millennial”
John McPhail ha dirigit el musical zombi 'Anna and the Apocalypse' “Volia fer el ‘Gremlins’ de la generació millennial”

Aquest 14 de desembre ha arribat als cinemes un film peculiar. Anna and the apocalypse barreja el gènere musical amb la temàtica zombi i ho emmarca tot en el joiós període del Nadal. El film, va guanyar el Premi Midnight Extreme al Festival de Sitges és la segona pel·lícula del director escocès John McPhail que des de les Illes Britàniques ha rubricat una pel·lícula que està cridada a ser un clàssic del (anti)Nadal.

Què li passava pel cap en plantejar un musical zombi nadalenc? 

La idea original és de Ryan McHenry un director escocès que va fer un curt amb la mateixa temàtica. Lamentablement el director va morir l’any 2015 i amb només 27 anys i vam recuperar la seva idea i la vam tirar endavant. Jo vaig agafar les regnes quan ja hi havia alguns esborranys del projecte.

Què li va interessar d’aquest còctel explosiu de gèneres?

Doncs no va ser ni el tema zombi ni el musical sinó els personatges. Adoro la sinceritat i crec que aquest film té molta sinceritat sobretot en els personatges i com estan retratats.

Hi ha estereotips però també sorpreses…

Em vaig sentir com que els coneixia. Tens el noi que fa bullying, la millor amiga, l’amic enamorat de la millor amiga en secret… Els has vist abans però en desenvolupar-se la història veus com passen de ser personatges en 2D a personatges en 3D. Fan coses de millennials com veure per les xarxes si les celebrities han mort per culpa de l’apocalipsi zombi o segueixen hashtags i fan coses molt diferents de les pel·lícules de George Romero.

Cada any veig noves pel·lis de zombis! Com és que el gènere no s’esgota?

Crec que és per la por. És com els jocs d’ordinador on només tens una vida. Quan mors s’ha acabat! Passa el mateix amb pel·lícules de vampirs o d’apocalipsis.  N’hi ha de bones i de dolentes cada any però sempre n’hi ha de sorprenents. Aquest any per exemple la japonesa One cut of the dead ens ha deixat  tots bocabadats. Les dolentes són només zombis atacant gent… Les bones són les que tenen alguna cosa més al darrere.

Què és el que fa diferent el seu film?

Doncs no sé… Potser un aspecte és la fisicalitat dels actors. En el cas dels zombies vam fer com un entrenament per als extres zombis de manera que cadascun tenia un tic físic diferent i l’havia de potenciar. Cadascun tenia un focus d’atenció i l’havia d’exagerar per donar-li més realisme. També volia posar-hi molt de color ja que és una pel·li de Nadal, ho veiem sobretot a la roba.

La pel·lícula té una doble coreografia: el ball i l’acció. Va ser difícil de combinar aquest dos aspectes?

Vam tenir només 28 dies per filmar així que vam haver d’anar per feina. Teníem dos coreògrafs: un pel ball i un pels zombis. Vaig parlar amb les dues i vam acordar què volíem i com ho faríem amb l’espai i el temps que ens havien donat. Alguns cops les dues havien de treballar en una mateixa escena. Al final és molt similar calen uns moviments mecànics que cal coordinar amb el director de fotografia que tot encaixi a nivell de llum i color. Va haver-hi força preparació i col·laboració entre tots.

Han venut el film com una barreja entre La La Land i Zombieland. Li agrada aquesta suma? 

M’encanta! Les adoro les dues. De fet vaig veure La La Land el dia abans de començar a rodar i em va semblar fantàstica. De totes maneres el que jo volia era fer un Gremlins d’aquesta generació, de la generació millennial. Volia fer una pel·lícula que en uns anys la gent s’assegui al sofà en família i veure-la tots junts per passar una bona estona. El film però té un munt de referències. La pròpia Gremlins, Shaun of the dead, Moulin Rouge, West Side Story, Zombieland…  Finalment crec que hem aconseguit tenir una pel·lícula distreta que recull una mica de totes aquestes. M’agraden les pel·lis anti Nadal i cada Nadal  a casa mirem Die Hard, Gremlins o Home Alone o pel·lis per l’estil.

És difícil moure pel·lis europees? 

A Escòcia no fem moltes pel·lícules i les que fem son drames depressius. A més, no les exportem bé. Per això és difícil moure un film com el meu que té com a objectiu passar un bona estona. És una raresa i potser per això ha funcionat bé en terrenys com ens Estats Units que estan més acostumats a aquest gènere. Les plataformes ajuden a democratitzar el cine d’arreu del món. El fans de gènere, per això, són fidels i els agrada. No busquen finals de Hollywood i quan els dones un film com el que hem fet gaudeixen perquè veuen coses diferent i els agrada sentir-se sorpresos.

JR Armadàs

JR Armadàs Director d'El cinèfil

Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat quatre novel·les i és un dels editors d'Edicions Xandri. En l'àmbit cinematogràfic ha escrit i dirigit dos curtmetratges, és el co-director del Festival Sant Cugat Fantàstic i ha fet de cap de premsa d'unes quantes pel·lícules catalanes. Des d'abril del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El cinèfil'.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*