El camí més personal de Cuarón també duu a Roma El camí més personal de Cuarón també duu a Roma
La pel·lícula s'estrenarà aquest mes a Netflix El camí més personal de Cuarón també duu a Roma

Quan un director de cinema decideix retrocedir fins ala seva infància per mostrar-la en forma de pel·lícula, s’activa un complicat equilibri de forces entre tota la càrrega sentimental de l’autor i la percepció o l’interès de l’espectador des de la seva posició externa. A Roma, Alfonso Cuarón no només manté aquest equilibri, sinó que exerceix una mirada tan personal i a la vegada brutalment cinematogràfica que situa la història molt més enllà del simple testimoni autobiogràfic. De fet, la pel·lícula és en realitat la biografia d’una altra persona: la mainadera que va cuidar el director mexicà quan era petit en un barri de classe mitja-alta de Ciutat de Mèxic i que va exercir-li de segona figura materna. Seguint els seus passos sota el nom de Cleo (en realitat anomenada Lobi, a qui està dedicat el film), Roma emprèn un trajecte intimista per una casa, una família, una ciutat i un país que van marcar els primers records vitals de Cuarón a principis dels anys 70.

Aquesta ampliació progressiva dels espais és la que segueix la pel·lícula. El director comença presentant-nos la casa gairebé com si d’una visita es tractés, acompanyant els personatges amb moviments panoràmics de la càmera que ens mostren els diferents nivells i estances fins que ens els sabem de memòria. En certa manera, acaba sent casa nostra. Al mateix temps, Roma presenta la família i la seva rutina, exposant una diferenciació de classes –i races– que, tot i serpart del retrat global de la història, no es percep com a missatge de protesta. És més, Cuarón deixa clar més endavant que tots formen part d’un mateix bloc familiar. A mesura que la història avança, Roma va integrant en la història diversos elements i esdeveniments que van definir la vida a Mèxic en aquella època, com les protestes estudiantils, els terratrèmols o l’entrada d’influències d’altres cultures.

Però Roma és clarament una història de persones més que no pas de fets, i en aquest sentit hi destaca la mirada innocent però decidida de Cleo. L’homenatge de Cuarón ja comença pel fet d’atorgar-li la seva llengua natal, el mixtec, però al llarg dela pel·lícula va quedant cada cop més consolidat. Cleo és l’única que té una veritable trama pròpia, la que sempre està present quan passen els fets clau, la que més evoluciona, l’heroïna i també la víctima –de fet, protagonitza una de les escenes més colpidores que s’han vist últimament–. El fet que la seva intèrpret, Yalitza Aparicio, no tingués cap mena d’experiència com a actriu encara aporta més realisme i humilitat als seus gestos i la seva mirada. Ella és el centre d’aquesta oda a l’amor maternal que és Roma (la lectura inversa del títol no és casual), i al final són les seves accions les que acaben definint bona part del rumb de la pel·lícula.

A Roma, Cuarón aconsegueix que el percebem com un director que mou clarament els fils darrere la càmera, però sense que això condicioni la realitat que estem presenciant. I resulta força notòria la diferència de comportament de la càmera en funció de la situació. En les escenes quotidianes, com ja he citat anteriorment, la càmera es manté fixa, auna distància prudencial dels personatges i girant sobre els seus propis eixos; és a dir, és una mirada no intrusa. Quan surt a l’exterior, els llargs tràvelings laterals amb què acompanyem els protagonistes també canvien el to de l’acció, ja que ens solen endinsar en una multitud atabaladora. D’una forma o altra, és admirable com Cuarón extreu el màxim contingut de cada seqüència de Roma; especialment en aquelles en què l’acció té lloc a diferents nivells. Com a exemple magistral: la panoràmica circular des d’una botiga de mobles mentre al carrer esclata la violència entre estudiants i paramilitars.

A pesar de l’indiscutible protagonisme de tota la maquinària formal, la sensació és que el realisme s’imposa en tot moment. És aquí on triomfa el citat equilibri entre la veracitat amb què el mateix Cuarón plasma els seus records i la condició de cineasta que el fa aportar una mirada pròpia darrere la càmera. Roma no cau en elparany de tirar de nostàlgia com a únic motor, però tampoc busca cap adornament o exageració dels fets. És per això que acaba erigint-se en una obra tan especial, a pesar de no explicar res extraordinàriament original. Salvant les enormes distàncies, a nivell d’ambició, és el mateix que aconseguia Carla Simóna Estiu 1993. I tal com passava en aquell cas, la perspectiva madura de Cuarón fa que valorem tot allò que ens mostra a Roma com una etapa vital que està rebent l’agraïment per part del director, a pesar de tota la duresa que conté. Al cap i a la fi, és una pel·lícula que comença mirant al terra i acaba mirant al cel. 

Veredicte

El millor: Si féssim una llista de les deu escenes més ben rodades d’aquest any, ben bé la meitat podrien ser en aquesta pel·lícula.

El pitjor: Algun moment puntual en què el moviment de la càmera és més notori que la l’acció que està rodant.

Nota: 9

Martí Aragonès

Martí Aragonès M.A. Confidential

És Llicenciat en Comunicació Audiovisual, però sempre ha treballat en els sectors del periodisme i la comunicació corporativa. Tot i que Spielberg, Scorsese, Tarantino i companyia ja havien preparat el terreny previ, va ser durant els anys de carrera universitària quan va alimentar una cinefília que actualment ja és irreversible. També hi van ajudar els mesos que va passar com a venedor de DVDs a l'Fnac. Des de fa 10 anys, és editor del blog de cinema i sèries MAConfidential.com, i també ha col·laborat en altres mitjans online com a encarregat de la secció de cinema.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*