La lliçó d’Adenoid Hynkel La lliçó d’Adenoid Hynkel
On són els límits de l'humor? La lliçó d’Adenoid Hynkel

Una croada salvatge contra la llibertat d’expressió cavalca desfermada pel nostre país i la resta del món. No fa gaires dies assistíem a la patètica persecució d’un humorista perquè va gosar fer una broma que barrejava la bandera espanyola amb la falta de mocadors de paper quan estàs refredat. No és un fet aïllat. D’un temps cap aquí s’intenten retallar els límits de l’humor d’una manera vergonyosa al crit de “si m’ofèn, no en pots fer broma” o “sobre segons quines coses, no se’n pot fer humor”. Tampoc és casual que no només sigui un problema de la ultradreta o del conservadorisme: molts sectors de l’esquerra s’aixopluguen sota aquest paraigua coartador perquè és una de les armes més poderoses per controlar la població i les masses: venguis la moto que venguis, políticament sempre és un caramel tenir a la gent silenciada. Abans de continuar llegint, i si sou d’aquells que us ofeneu sobre cert tipus d’humor, heu de saber que (el meu nou lema a twitter) no passa absolutament res, de veritat, però el problema vindrà quan probablement tingueu la temptació de posar límits o marcar les ja famoses línies vermelles. Les línies vermelles de l’humor són capritxoses, personals i canviants, i una de les primeres lleis que se n’ha d’aprendre és que no són iguals per a tothom. Malfieu-vos de les bones intencions de la superioritat moral o els límits de la llibertat d’expressió, perquè al final l’efecte boomerang és molt fill de puta i potser quedeu retratats. I si no pregunteu-li a la Leticia Dolera (el seu twitter sembla un poble fantasma des del dia 20 de novembre). I sí, es pot fer humor de tot: de feixistes, comunistes, dones, homes, gitanos, paios, independentistes, unionistes i fins i tot d’animals, tot i que ja us dic ara que a mi les bromes sobre gossos no em fan gràcia. No riuré, però no les prohibiré. Només faltaria.

La paraula censura sembla molt antiquada però cada dia que passa agafa embranzida amb un perill que sembla no tenir límits. La història, sortosament, està plena de lliçons que nosaltres, malauradament, ens esforcem a obviar. I qui dia passa any empeny fins que plorarem tots perquè per molt que ens considerem els més llestos de l’univers i del món sencer, estem a la cua de tot plegat. Per això i encara que no servirà de res, aquest modest autor està disposat a il·lustrar sobre història, cinema, humor, censura i línies vermelles, gairebé res. També teniu l’opció de riure de mi i veure com de terapèutica i alliberadora (per això el poder li té al·lèrgia) és la rialla i al final potser acabeu tenint un dia fantàstic, qui sap. El cas és que hi ha molts exemples que il·lustren la vergonya de la censura i qualsevol repressió cultural i d’entre tots aquests n’hi ha un que, de manera molt oportuna, em servirà per explicar el poder, la necessitat de l’humor i la curiosa capacitat cíclica que té l’espècie humana. I també, molt important, per satiritzar i atacar el feixisme.

El 1940 amb el món en plena 2a Guerra Mundial, el millor còmic de la història del setè art estrenava la pel·lícula que ridiculitzava al dictador més famós i un dels més sanguinaris de tots els temps. Chaplin i Hitler, les rialles i les llàgrimes, antagonistes però estranyament semblants alhora. Aquesta és la història de les vides paral·leles i entrecreuades de dues de les personalitats més influents del segle XX i l’obra mestra que en va resultar.Nascuts amb pocs dies de diferència l’any 1889, la història de Charles Chaplin i Adolf Hitler transcorre paral·lela en molts aspectes: mentre un triomfava a l’alba de Hollywood, l’altre ascendia al poder de mica en mica gràcies a un discurs ple d’odi i ressentiment. A la seva manera, Hitler era una espècie “d’artista” (conegudes eren les seves passions pel cinema, la pintura o la música) que va saber vendre un discurs enverinat a la població maltractada i plena de desesperança enmig d’un caldo de cultiu perfecte (spoiler: ara està passant el mateix) per acabar assolint el poder total. Però si Hitler tenia un discurs ple d’odi i ràbia, Chaplin enviava rialles i un missatge pacifista, constructiu i esperançador. L’artista britànic també era un líder de masses a la seva manera: milions i milions de persones omplien les sales de cinema de tot el món per veure la seva obra.

Chaplin comença a interessar-se per la figura d’Adolf Hitler a mitjans dels anys 30 i després d’haver visionat Triumph des Willens, el famós documental propagandístic nazi dirigit per Leni Riefenstahl (nota pel lector: heu de saber que aquesta dona va dirigir una adaptació de Terra Baixa, d’Àngel Guimerà). Mentre tothom que va assistir al visionament del documental quedava horroritzat, Chaplin va veure una vessant ridícula i cinematogràficament molt aprofitable en el llenguatge corporal i els discursos del dictador. Després que el seu amic Alexander Korda li apuntés la semblança física que tenia Hitler amb la figura de Charlot, Chaplin comença a escriure el guió de The great dictator mentre busca finançament a Hollywood. Tanmateix no hi ha ningú a favor del projecte: els estudis no volen perdre diners al poderosíssim mercat alemany (recordem que la guerra encara no ha començat) i fins i tot hi ha països com Gran Bretanya que amenacen de vetar-la per por a fer enfadar al Règim nazi. L’absurditat d’aquesta situació arriba al seu paroxisme quan alguns dels magnats més importants de la Meca del cinema com ara Samuel Goldwyn, Louis B. Mayer o David O. Selznick (només els germans Warner eren declaradament antinazis), tots d’origen jueu, s’oposen al projecte de Chaplin per por a fer enfadar a Hitler. Una altra lliçó profètica de la història que reflecteix què passa quan no es combat frontalment al feixisme. Al final Chaplin acaba posant diners de la seva butxaca i finançant ell mateix la pel·lícula sota la batuta de la United Artists, la productora que va crear juntament amb Douglas Fairbanks, Mary Pickford i David W. Griffith.

El rodatge s’allarga gairebé dos anys i posa a prova la salut mental de Chaplin, però el suport incondicional del President Roosevelt primer i la invasió nazi de Polònia i l’esclat de la 2a Guerra Mundial després, canvien la percepció de Hollywood sobre els nazis i els seus perills: gran part dels que primer eren reticents canvien totalment el seu discurs i s’alineen a favor de Chaplin. The great dictator es convertirà en una comèdia antològica però també en un film de denúncia i sobretot de propaganda. La influència del conflicte bèl·lic queda palesa quan a punt de filmar la seqüència final (i que feia mesos que s’estava preparant) la notícia de la invasió alemanya a París arriba al set de rodatge i un horroritzat Chaplin canvia totalment la seva idea inicial per acabar fent un discurs que traspassa la 4a paret i reclama pau a la Terra.

Una de les coses més valentes i valuoses de The great dictator és que es peta les línies vermelles de l’humor i de la paròdia. En el seu temps i context poques coses podien ser pitjors que ridiculitzar Hitler, però Chaplin va ser valent i va plantar cara a l’adversitat i la injustícia fent comèdia i sàtira. Hi ha una oda a la valentia en els personatges interpretats per Paulette Godard i el mateix Chaplin quan fa de barber jueu: no s’arronsen davant de cap abús dels soldats d’Adenoid Hynkel, el dictador “fictici”, però també representen un cant a l’esperança en uns temps molt difícils. L’humor de The great dictator va més enllà: fa mofa i deixa en evidència temes tan volàtils com el racisme, el poder (la mítica seqüència de la coreografia amb el globus terraqüi) i una grotesca i surrealista obsessió amb la mort i la violència (cada una de les demostracions dels inútils gadgets, per exemple). Però el que destaca per damunt de tot és la mimetització de Chaplin amb Hitler gràcies al personatge d’Adenoid Hynkel, un home ridícul, carregat d’odi i complexos que espanta fins i tot els micròfons o la gent que passeja pel carrer mentre fa discursos indesxifrables en una barreja de llengües que recorden sospitosament l’alemany. Chaplin converteix el personatge en un absurd, cridaner i sobretot perillós egòlatra que viu enfadat amb ell mateix i amb el món i que no està content amb res ni ningú. Adenoid Hynkel, dictador de l’imaginària Tomania i el seu rival de feixisme Napoloni (atenció a cada vegada que se saluden i la confusió que es crea entre el braç alçat i donar la mà) formen un conjunt d’elements que reinventen qualsevol figura narrativa: Chaplin va anar a la jugular de Hitler, del nazisme i del feixisme i tot i que va admetre que el to del film hauria canviat d’haver sigut coneixedor de totes les atrocitats nazis, és innegable que el seu valor és plantar-se davant d’una bèstia infernal i deixar clar els seus principis quan molts amagaven el cap sota l’ala.

Amb la perspectiva temporal The great dictator és extremadament valenta i una de les joies més valuoses que mai ha donat el cinema. Una prova d’això és que van haver de passar molts anys perquè s’estrenés en diferents països. A França el 1945, després de la guerra, a Alemanya a mitjans dels anys 50 i a Espanya només després de la mort del dictador d’un sol testicle (no hi va haver ous d’estrenar-la abans), el 1976. És evident que és una pel·lícula que va sacsejar o incomodar a diferents societats i temps i això només li juga a favor: si durant la guerra era un vehicle de propaganda, després del conflicte es va convertir en un brillant exemple de pacifisme (potser el millor de tots) cinematogràfic i cultural. Un altre dels seus gran valors és fer riure sobre coses prohibides o vetades en el seu temps, petar-se les línies vermelles i molestar. Hitler (segons un registre que va fer l’exèrcit americà després de la guerra) va visionar-la dues vegades (Chaplin sempre va dir que hauria donat el que fos per saber el que en va pensar) i segurament allí va ser dels últims cops que la història entrecreuaria els dos personatges, però el llegat que va deixar la pel·lícula va molt més enllà. The great dictator és una bandera cinematogràfica en contra dels totalitarismes i el pensament únic i a favor de la pau, la llibertat d’expressió i l’humor sense límits i barreres. Chaplin sabia que l’humor ens fa perdre la por i ens fa lliures i que vetar-lo és el primer pas cap a la pèrdua de llibertats. A El nom de la rosa, Umberto Eco va utilitzar el mite de la part desapareguda (La Comèdia) de la Poètica d’Aristòtil per inventar una trama on el mateix llibre era utilitzat com a arma executora dels que s’atrevien a llegir-lo i riure del seu contingut, perquè l’humor allibera i l’Església Catòlica no podia permetre’s gent lliure, necessitava la por per controlar i oprimir. L’humor és tan universal, canviant i valuós que mai és al gust de tothom, per això l’hem de conservar encara que a vegades ens molesti. Perquè sense humor no hi ha llibertat i sense llibertat no tenim absolutament res.

Ovidi Domenech

Ovidi Domenech Culte a Kalima

Es defineix com un orgullós fill del Sud i assegura que té ADN peterpanista. La vida li passa a 24 fotogrames per segon. "Hitchcock, Spielberg, Fincher, McQueen i Monroe són els pilars de la humanitat". L'Ovidi Domènech té les coses clares i no té pèls a la llengua.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*