La dubtosa credibilitat dels biopics La dubtosa credibilitat dels biopics
És molt difícil fer-los creïbles en una indústria com la del cine La dubtosa credibilitat dels biopics

Darrerament he vist la tira de biografies cinematogràfiqu es, els anomenats biopics (abreviatura de biographical motion pictures). No és que ara se’n facin més que mai, no. El que passa és que han coincidit molts a les cartelleres perquè és un subgènere que sempre ha atret la gent del cinema. De biopics n’hi ha de tota mena i alguns han quedat per sempre a la història del cine: Lawrence de Arabia (1962 – Lawrence of Arabia – David Lean), Ivan el terrible (1944 – 1947 Serguei Eisestein); Cleopatra (1963 – Joseph L. Mankiewicz), Napoleón (1927 – Abel Gance), Gentleman Jim (1942 – Raoul Walsh), Lola Montes (1955 – Max Ophuls)… i un llarguísssim etcètera. Ara n’acabo de veure uns quants dels que destaco per motius diferents Bohemian Rhapsody (2018 – Bryan Singer)  i Gauguin, viaje a Tahití (2017 – Edouard Delluc). La primera molt convencional, molt made in Hollywood (de la que el millor són la recreació dels concerts i la interpretació de Rami Malek) i la segona que busca la desmitificació de l’estada a Tahití del genial pintor i que se situa a les antípodes d’El loco del pelo rojo (1956 – Lust for Life – Vincente Minneli).

Gauguin, viaje a Tahití

Els biopics són molt variats (depèn de la perspectiva i les intencions de cada autor), però independentment de la seva qualitat cinematogràfica (un terme molt discutible) a mi sempre em deixen amb el dubte de si són veritat o no, de si el que veig respon a la realitat o l’han falsejat, interessadament per les raons que sigui, per manca d’ambició, per raons comercials o por pura mandra dels autors que no han investigat gaire. Però també em pregunto: què és la veritat? què és la realitat? on pot ser l’objectivitat si és que existeix? Us dic per experiència que fer una biografia creïble és una tasca difícil. Jo n’he publicat unes quantes (Clint Eastwood, Anthony Mann, William Wyler, Josep Maria Forn, Miquel Iglesias Bonns, Francis Ford Coppola, etc.) i sempre he hagut de lluitar contra l’empatia que l’autor sent pel biografiat, i encara més si hi tens una relació personal. En el meu cas, i perdoneu que personalitzi tant, m’he trobat que a les biografies fetes “a distància” he hagut de tirar mà d’altres llibres, programes de televisió o ràdio, premsa escrita… el que pugui trobar però sempre penso que pugui existir altre material que no arribo a conèixer. I en el cas de biografies “personals” (en estret contacte amb el biografiat) m’he trobat que moltes vegades els personatges s’han cregut les seves pròpies no veritats a força de repetir-les. I serveix de molt poc allò que diuen d’opinions contrastades, un mateix fet pot ser diferent segons qui te l’expliqui i que és cert allò de “todo es verdad o mentira, todo es según el color del cristal con que se mira”. A Blow Up (1966 – Michelangelo Antonioni) hi ha una seqüència excepcional (la dels mims en el parc) que t’explica tot això.

Fer un biopic creïble és encara més difícil. Els guionistes o directors com s’ho fan per aconseguir-ho? Ho tenen cru. Creieu per ventura que l’Emiliano Zapata de ¡Viva Zapata! (1952 – Elia Kazan) té alguna cosa a veure amb el real Emiliano Zapata? O que el Franco de Franco ese hombre (1964 – José Luis Sáenz de Heredia) no amaga les atrocitats del dictador. No pot ser més fidel Caudillo (1977 – Basilio Martin Patiño). El mateix personatge vist de forma totalment oposada, com no puc tenir dubtes? De Bohemian Rhapsody n’he destacat les actuacions però de la vida personal de Freddy Mercury m’he quedat amb les ganes de veure algunes de les parts més fosques ja que he llegit que n’hi havia i moltes. Que consti que entenc perquè no surten (el cine comercial té les seves limitacions), però també haureu d’entendre la meva postura sobre els biopics: la majoria no em són creïbles.

Àngel Comas

Àngel Comas Sense crispetes

Històriador i expert en cinema des de fa molts anys, l'Àngel Comas ha publicat un munt de llibres sobre cine i, entre d'altres programa el Cicle de Cinema d'Autor de Sant Cugat. Els seus articles són propis d'algú amb experiència que va al cine i no menja crispetes.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*