La ment et pot convertir en criminal La ment et pot convertir en criminal
'The Sinner 2' torna a jugar amb el thriller psicològic La ment et pot convertir en criminal

La primera temporada de The Sinner (2017) ja ens va portar tot una novetat en el món detectivesc i policíac: una criminal que no sap perquè ha comès el crim que ha comès i un detectiu que haurà de desentranyar les escabrositats del crim i de la ment del criminal. Aquesta investigació dual dels crims perpetrats pels instints més amagats de la ment va catapultar aquesta sèrie cap als premis amb diferents nominacions. Jessica Biel va capitanejar aquest projecte juntament amb Bill Pullman.

Ara se’ns presenta una segona temporada. Aquesta segona part cal destacar que no continua de la primera, es tracta d’un cas totalment nou a l’estil True detective. Només hi trobem dues característiques comunes: Pullman en el paper del detectiu Ambrose i el fet de la dualitat mental i criminal del cas. Ara bé, canvien la criminal de la Jessica Biel per un criminal menor d’edat. Elisha Henig interpreta un nen d’11 anys que ha assassinat dues persones adultes en un motel sense cap motiu aparent. A més, com a una de les protagonistes principals, i la que acaba per lligar tots els fils de la sèrie, hi trobem Natalie Paul en el paper de Heather, una policia local. Nou indret i nou crim, fet que ja han deixat clar els creadors quan van dir que “pretenien crear una antologia de crims”.

Ens trobem amb un cas un xic diferent al que vam trobar a la primera temporada, ja que aquí hi trobem molt més pes sobre la figura del detectiu que a la del criminal, a diferència de la primera temporada que estava força equilibrat. És més, fins i tot el tutor legal del menor s’acaba menjant la figura del suposat criminal. Aquest fet m’ha resultat molt interessant, ja que la investigació no s’ha limitat a fer un seguiment processal i dual del cas, sinó que ens ha permès entrar en sistemes judicials i processos en menors, alhora que hem anat descobrint el passat dels protagonistes. A la primera temporada, el passat ja era clau per desvelar tots els misteris i tots els turments dels personatges, i això continuarà tenint el mateix pes.

A nivell interpretatiu tant Pullman com Henig aconsegueixen fer-se seus els papers. Pullman continua amb la mateixa línia de la temporada 1 defensant un paper dominant però alhora deixant entreveure certes febleses. Però crec que s’ha de lloar especialment la feina de Henig ja que, essent molt jove, ha aconseguit mostrar un personatge molt complex: l’assassí que no sap perquè ho és, una preadolescent que acaba de capgirar la seva vida en un malson. El paper de Carrie Coon, qui interpreta la mare del menor, es també de digne menció, però cau en un paper més clàssic: el de la mare desesperada. Tot i que cal evidenciar-li alguns grisos que no puc mencionar per risc d’entrar en spoilers.

Ara bé, tot i que com a sèrie funciona i et manté força enganxat, no crec que sigui una sèrie detectivesca per passar als anals de la història. Crec que els cliffhangers de la primera temporada no s’aconsegueixen mantenir en aquesta, i tot resulta molt més previsible. Veu d’idees força prototípiques en els thrillers psicològics i en algun moment cau en evidències. Ha deixat el thriller de banda per passar a oferir-nos una sèrie més procedimental. És més intrigant que no pas apassionant.

Un altre dels punts dèbils de la sèrie és el personatge de Natalie Paul. Heather és una noia jove que treballa com a policia local i es veu immersa en aquest cas d’homicidi. Tot i que Paul fa un paper prou bo, el personatge és insuls i sense gaire contingut. Acaba resultant clau per resoldre el cas, però no ens aporta res i és fàcilment obviable, fet que em fa pensar fins a quin punt era innecessari, ja que amb un detectiu i un criminal en teníem ben bé prou per crear aquesta trama, igual que a la primera temporada.

Finalment hi ha un últim factor que crec que serà clau per acabar de dividir la crítica. No estem davant d’una sèrie de crims i per tant no se’ns solucionarà cada pista de manera clara i concisa. És una sèrie que el que pretén és suggerir més que no pas mostrar. Es tracta d’entrar en el joc del flirteig però sense arribar mai a enlloc. Ens parla amb una narració senzilla, discreta i sovint poc directe. Es per aquest motiu que a vegades et pots quedar amb la sensació que la sèrie no respon totes les preguntes que planteja. Però al meu parer això és un dels punts forts de la sèrie, ja que fa que hagis d’entrar dins el joc i no només ser un espectador més. Per a crims resolts i tancats amb claredat ja tenim sèries més clàssiques com Colombo o Ments criminals. Aquí ens trobem amb una sèrie a nivell molt més psicològic.

És evident que la premissa de per què algú, sense motiu aparent, pot arribar a matar a sang freda una persona, funciona i seguirà funcionant, ja que crec que a la sèrie li queda força corda per anar tibant. Ara haurem d’esperar que els personatges no vagin baixant de nivell com crec que ha passat en aquesta segona temporada.

Veredicte

Agradarà a: qui ja va gaudir amb la primera temporada i qui està disposat a entrar en el joc psicològic i suggeridor més que en un thriller detectivesc.

No agradarà a: qui busqui una sèrie trepidant i apassionant i no estigui disposat a fer cap esforç mental.

Enganxòmetre: 7

Nota: 6

Irene Solanich

Irene Solanich Cap de redacció d'El cinèfil

Traductora, correctora i docent d’idiomes durant el dia i enamorada del gènere negre i del terror durant les hores lliures. Actualment compagina la feina i col·laboracions en diferents mitjans amb un programa de doctorat (en literatura negra) a la Universitat de Vic. Les seves hores lliures se sortegen entre a lectura, el cinema i l’escriptura.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*