Al passat Festival de Sitges es va presentar l’adaptació del còmic creat per en Jan, Superlópez, a la qual van assistir l’equip de la pel·lícula entre els quals es trobaven dos dels seus protagonistes: Dani Rovira i Julián López, els quals interpreten a Juan i Jaime, respectivament.
Aprofitant que el film arriba a les pantalles el 23 de novembre, hem entrevistat dos dels seus protagonistes, els quals ens expliquen amb més detalls com ha estat l’experiència de rodar un film que combina acció i humor a partir de les vinyetes originals:
Quins elements vostres heu aportat als personatges del còmic?
Dani Rovira (DR): Jo el nas. Si t’hi pares a pensar està com sempre, apuntant cap a algun lloc, tot i que no és gaire gruixut. Serà per això que ens han agafat per interpretar els papers protagonistes?
Julián López (JL): El meu també, perquè el del meu personatge, Jaime, és com amb forma de ganxo, més similar al d’un Grifo. L’he heretat de la meva mare.
DR: Després a la meva vida personal soc una persona bastant tranquil·la, no soc un bolet, però no m’agrada cridar gaire l’atenció, de fet, ho evito. Si que pot semblar que m’assembli al personatge d’en Juan, el qual està condemnat des de ben petit a que els seus pares li diguessin que no destaqués, que no fes soroll, que fos discret, que formés part del ramat. Malgrat que no ho sembli, la meva personalitat és molt similar a la d’en Juan.
JL: En el meu cas, cal destacar que en Jaime és una persona molt difícil, molt controvertida, no m’agradaria assemblar-me a ell, però per desgràcia tots ens hem trobat a la vida algú així, que et mana callar o et replica, i marca que ell és el cap. Aleshores a força d’anar coneixent-lo és com una manera de ridiculitzar tots aquells que t’ho han fet, i és encarnant un personatge que és la seva caricatura. He intentat aportar això d’alguna manera.
Vareu tenir alguna mena d’entrenament especial pel rodatge?
DR: Sí, no sé si anomenar-lo entrenament, assaig o què, però vaig estar entre 2 i 3 setmanes intercalant assaigs de guió amb l’equip In Extremis, que són els especialistes i dobles que tenim al film. Hi ha unes 2 o 3 lluites amb X persones que s’havien de coreagrafiar, assajar els vols i veure si em sentia còmode amb un tipus o altre d’arnès. Crec que de les pel·lícules que he realitzat, aquesta és la que més esforç físic m’ha requerit, però quan veus el resultat penses que han valgut la pensar les hores de més i l’esforç.
JL: Es va utilitzar un aparell anomenat “Revolution” o alguna cosa així. Si l’hagués hagut d’utilitzar jo, crec que no hagués pogut continuar el rodatge.
DR: Vaig haver de repetir-ho dues vegades i em van dir de fer-ho una tercera, però no m’hi vaig veure amb cor, ja que hagués vomitat i m’hagués canviat la ara. Això es va fer servir per a les escenes que simulen el vol d’en Superlópez, quan aprèn a volar, la màquina és com una mena de poltre que et va girant i mareja molt.
Quina ha estat l’escena més complicada de rodar?
DR: Doncs totes les escenes a les que fugíem, ens perseguia o atacava un robot que no existia, era com un penjador d’uns 6 metres amb un punt com a referència, això va implicar un esforç extra, però va ser divertit.
JL: Per la meva part va ser l’enfrontament amb un aspirador Roomba robot. Quan t’has de barallar amb una cosa que no existeix i sorprendre’t sense veure’l és molt difícil. Prefereixo fer escenes amb diàlegs, soc una persona molt mandrosa, però si ho haig de fer, ho faig sense problema.
DR: Hi ha parts del vol on havia de posar una postura corporal concreta i ficar cara de felicitat i em costava molt, perquè no era gens còmode.
La pel·lícula té molta comèdia, hi trobeu a faltar més acció?
JL: Crec que està ben repartida, sobretot al tercer acte que té més acció que comèdia. És un film que també té una part tendre, més familiar, és una cosa que sempre que surt al cinema toca molt d’aprop a l’espectador. Té molts ingredients repartits.
DR: També té una crítica a la societat espanyola, que és una senya d’identitat del còmic, on es demostra que en aquest país, les persones que tenen una virtut o un do acaben sent castigades o se les deixa en un segon pla. És un dels missatges més macos que té el film, fora de la diversió, té 3 o 4 moments que et fan pensar bastant sobre el tema.
Veieu més vida a la saga?
DR: Tant de bo. La veritat és que m’agradaria, però la pel·lícula no s’ha fet amb aquesta intenció de fer una saga o trilogia. Dependrà de com el públic reaccioni. Si es planteja una necessitat, estarem encantats de fer-ne més.
JL: Seria molt divertit continuar amb els nostres personatges i viure noves aventures.
Quins elements trobeu més allunyats pel que al còmic?
JL: Potser el to de comèdia, és diferent el de la pantalla que l’escrit per en Jan, els diàlegs són un element diferenciador bastant clar. De fet, és lògic, ja que el guió no l’ha fet ell, sinó altres persones.
DR: En canviar d’un format a l’altre, el llenguatge del cinema és molt diferent al de les vinyetes. Es notarà molt, però la gent veurà que és una pel·lícula, no un còmic. Hi ha una història que sorgeix d’un forat al còmic, etapes que mai s’havien explicat i els guionistes i director, van voler afegir per justificar elements, com seria l’origen de l’uniforme.
De petits us agradava llegir el còmic de Superlópez o l’heu descobert més tard?
JL: La meva infància va estar ocupada per Lucky Luke, Asterix i Tintin. Després m’agradava molt Mortadelo y Filemón o Zipi y Zape. Quan vaig sentir parlar de Superlópez em va fer molta il·lusió, perquè portava el meu cognom. Va ser gràcies a la meva mare que el vaig descobrir, de seguida em van agradar els seus dibuixos, els personatges em feien riure molt i quan el llegia el gaudia moltíssim.
DR: Jo vaig haver de fer una trucada a Grup Zeta, per tal que em donessin uns quants exemplars dels còmics, per preparar-me el paper. Sempre he estat molt de llegir còmics d’humor com Mortadelo y Filemón, El botones Sacarino, Pepe Gotera y Otilio o Carpanta. Superlópez l’havia tocat, però molt poc. Sobretot he estat molt fan de Thor, Capità Amèrica, és a dir, els còmics americans d’aquella època.
