Building better worlds… Building better worlds…
Tot allò que ens vol explicar 'Alien' (1979) Building better worlds…

Quan parlem de les crisis mediambientals, geopolítiques i econòmiques que assoten a la humanitat hem de tenir ben present com és de gran l’estupidesa humana i com es repeteixen els nostres errors. Durant tot el segle XX, dues Guerres Mundials multitud de conflictes, crisis o desastres naturals van devastar països sencers, aniquilant milions de persones i sumint en el caos i la misèria a moltes més. Res de tot això ha canviat durant tot el segle XXI. La humanitat no ha après les lliçons de la història i hem ensopegat una vegada i una altra amb tots els errors del passat. Ens acostem perillosament a un canvi climàtic farcit de terrorisme global, capitalisme salvatge i una crisi econòmica que lluny d’acabar ha aconseguit el renaixement del feixisme i populisme arreu del planeta.

Si hi ha dos grans culpables (entre d’altres) en tot aquest merder són el capitalisme i l’heteropatriarcat. La testosterona incontrolada del sexe masculí ha propiciat una societat on els diners estan per damunt de tot. La fi justifica els mitjans i tot o tothom que gosi molestar, és prescindible.

A finals dels anys 70 i en plena crisi energètica un dels guionistes més prometedors de Hollywood, Dan O’Bannon, escriu un llibret basat en una història seva i del també guionista Ronald Shusett. Titulada provisionalment Star Beast, la trama explicava com la tripulació d’una nau espacial agafava per “accident” una estranya i violenta forma extraterrestre que els anava aniquilant un a un sense compassió. Els estudis de Hollywood la van catalogar com un Jaws a l’espai i la Fox la va convertir en una joia del cinema de terror i la ciència ficció sota el nom d’Alien.

Produïda entre d’altres pel mateix Shusett, Gordon Carroll o el mític i polifacètic Walter Hill, el pas decisiu d’Alien va tenir lloc en la tria del director. Ridley Scott només comptava amb una pel·lícula a la seva filmografia (The duelists, tan bona que un altre dia n’he de fer un article) però amb només aquest bagatge seria l’elegit. La visió i narrativa del germà gran dels Scott serien decisives i marcarien un abans i un després dins del fantàstic però també en les futures pel·lícules del jove director. Dins del projecte també s’hi inclourien artistes conceptuals com Ron Cobb o el dibuixant Jean Giroud “Moebius” i el pintor surrealista suís H.R. Giger que s’encarregaria del disseny de la criatura. L’originalitat i posterior grandesa d’Alien salten a la vista només veure la llista de persones que estaven involucrades en el projecte. El paper clau, el de la Tinent Ripley, el va aconseguir una llavors també desconeguda Sigourney Weaver. Ridley Scott la va triar en detriment de Meryl Streep perquè no va veure en condicions a la segona després de la dolorosa pèrdua de John Cazale, la seva parella en aquella època (la història de Streep i Cazale és una de les més doloroses i tristes de Hollywood). Al voltant d’ella, el director va teixir un repartiment molt solvent amb noms com Veronica Cartwright (The birds), John Hurt (A man for all seasons) o Harry Dean Stanton (Kelly’s Heroes). Rodada al Regne Unit i estrenada a finals de maig del 1979, el món estava a punt de veure néixer una de les criatures més demoníaques de la història, Alien.

Promocionada amb un dels pòsters més famosos de la història i amb la frase “In space no one can hear you scream” (A l’espai ningú et pot sentir cridar), el primer que destaca d’Alien és l’apologia del silenci com a element de tensió i terror. La coneguda i brillant banda sonora de Jerry Goldsmith ajuda, des del primer moment, a emfatitzar l’estranya tranquil·litat que viuen els tripulants a l’espai. Els primers plans de la nau buida i els seus habitants despertant-se són mostrats en una inquietant calma que no augura res de bo. Ridley Scott s’assegura de fer-nos sentir aquesta mateixa calma com una amenaça i de pas ens mostra el laberint de la nau Nostromo, un altre escenari incòmode. Aquesta premissa incòmoda és una pauta durant tota la trama, sigui al planeta o a la nau on troben la criatura i tot el que estigui relacionat amb ella (l’ou o el xenomorf asfixiant). Construïda sota les influències de 2001: A Space Odissey o Star Wars i passada sota un filtre de terror espacial, el seu to i disseny són en essència un malson amb un dels monstres més cabrons que el cinema ha creat i del que pràcticament és impossible escapar.

Un dels moments més definitoris de la trama és quan l’ordinador de bord (Mother) desperta els tripulants perquè detecta un senyal de socors. Una de les pantalles del quadre de comandaments es reflecteix en un casc que reposa sobre el lloc buit d’un dels pilots. En essència aquí la pel·lícula ens està dient com la Weyland-Yutani, la mítica i malvada Companyia de la saga, veu els seus tripulants: com un rostre sense cara que hi ha d’obeir unes qüestionables ordres directes encara que s’hi deixin la vida. Alien és una reflexió sobre els comportaments del capitalisme salvatge dins de la societat. La Companyia és una metàfora del sistema i la nau un microcosmos on els diners i la lluita de classes també hi són representats (cada escena on apareixen els personatges de Brett i Parker i els seus problemes amb la resta o les primes, per exemple). Però és quan es revelen les vertaderes intencions de la Weyland on queda exposada la qüestió real. Malgrat els riscos evidents de portar a la Terra una espècie alienígena amb tanta agressivitat, sistemes quasi perfectes d’autodefensa i capacitat d’adaptació al medi, el que importa al final és capturar-la per la divisió d’armes i així treure més rèdit econòmic. Costi el que costi. Els pecats que assotaven la humanitat a finals dels 70 (la crisi energètica queda representada pel carregament de la Nostromo i la seva importància) continuen avui en dia perquè la seva metàfora és part de l’estupidesa humana. Fins i tot un dels catalitzadors de la història com (igual que a 2001) la revolta de la intel·ligència artificial contra l’home adquireix tons maquiavèl·lics perquè és en benefici del sistema.

El conjunt reflecteix en un monstre quasi indestructible els mals i pors de la societat, però troba una escletxa d’esperança en el personatge de Ripley. La Tinent Ripley és considerada com una de les primeres referències feministes al cinema i és algú (ja siguis dona o home) que tots hauríem d’agafar de referència. La seva humanitat, capacitat de lideratge i valentia envers una bèstia infernal va fer que el públic s’adonés per primera vegada del poder real de les dones i la conclusió és clara: contra el capitalisme salvatge de la Weyland sorgeix el feminisme coratjós de la Ripley. Al segle XXI continuem tenint els mateixos problemes (o pitjors) que a finals dels 70, però continuem tenint a mà les mateixes solucions.

L’octubre passat el Festival de Sitges va confirmar que retria homenatge als 40 anys de l’estrena d’Alien i no podia arribar en millor moment. El seu llegat, tot el que va aportar al gènere com l’inici d’una de les franquícies més rentables de Hollywood (amb algunes continuacions glorioses i altres molt discutibles) i tot el que ha donat al cinema i a la cultura popular és innegable, però també és cert que les lliçons i els avisos que va narrar fa quatre dècades continuen més actuals que mai i van a pitjor. El cert és que és difícil de creure que pararem d’ensopegar amb la mateixa pedra i trobar-nos els nostres propis aliens, però sempre quedarà l’esperança que una Ripley ens vingui a salvar. O que ho faci el feminisme directament.

Ovidi Domenech

Ovidi Domenech Culte a Kalima

Es defineix com un orgullós fill del Sud i assegura que té ADN peterpanista. La vida li passa a 24 fotogrames per segon. "Hitchcock, Spielberg, Fincher, McQueen i Monroe són els pilars de la humanitat". L'Ovidi Domènech té les coses clares i no té pèls a la llengua.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*