“Em van donar un uniforme i vaig ser una soldat més” “Em van donar un uniforme i vaig ser una soldat més”
Alba Sotorra ha rodat el documental 'Comandant Arian' a la guerra de Síria “Em van donar un uniforme i vaig ser una soldat més”

Enmig d’una allau d’estrenes ha arribat a les nostres pantalles de cinema un documental colpidor en molts aspectes. Comandant Arian ens porta a la guerra de Síria per seguir unes dones que lideren una revolució que té molts fronts. Estat Islàmic no és l’únic enemic… Hi ha forces més grans contra les que lluitar si ets una dona kurda i la càmera de la directora de Reus, Alba Sotorra, les ha capturat totes. En un nivell diferent Sotorra ja coneix la guerra ja que el seu documental Game Over va guanyar Gaudí al Millor Documental l’any 2016. Amb aquest documental, però, ha donat un pas mes enllà i ha anat directa a la gola de llop… de molts llops.

Com es decideix anar a la guerra de Síria a rodar un documental?

Va ser l’any 2014 quan el combat de Kobane es va fer més mediàtic perquè la resistència mostrada pels combatents era heroica. Em va impactar molt que les que lideraven aquesta resistència fossin les dones. Jo ja tenia un vincle amb el Kurdistan perquè hi vaig fer una pel·lícula l’any 2005 on una de les protagonistes era una dona kurda i ja llavors em van parlar d’una lluita ecofeminista que estava molt present. Quan vaig veure que al nord de Síria s’estaven materialitzant totes aquelles idees em va semblar molt interessant i vaig decidir anar-hi.

Comandant Arian... Tenia ja en ment fixar-se en una de les guerrilleres com a fil conductor?

Vaig arribar amb una idea molt oberta. Volia un retrat profund, no com el mostraven certs mitjans de manera quasi sensacionalista: una dona guapa agafant una arma. Volia que es reflectís el perquè de la lluita i els objectius que anaven més enllà. Al principi volia centrar-me en dues comandants però quan vaig conèixer l’Arian i vam anar a rodar al front el meu focus va ser ella per tot el que va anar passant.

comandante-arian

Que es va trobar al front de la guerra de Síria? Era com s’ho esperava?

No en tenia ni idea del que m’esperava. Ara em veig a mi mateixa i penso que no tenia ni una mica de consciència del terreny on em ficava. Un exemple molt clar és la maleta que duia. Era absurd.

Què hi duia?

Tot de coses que no serveixen de res en una guerra. L’última motxilla que vaig portar quan vaig anar a Síria fa uns dies era més petita que una motxilla de les d’anar a l’escola. Hi portes un recanvi de pantalons, un parell de recanvis de roba interior i dues samarretes. No et cal res més.

“Quan  vas a la guerra no penses que el que portes a la maleta és superflu”

Una càmera sí que calia, no?

Evidentment. Quan em van dir que podia carregar aquella maleta només em vaig endur la càmera i el trípode. Això sí, a la funda del trípode hi vaig posar unes quantes samarretes…

La guerra de les dones kurdes es doble: Estat Islàmic i el patriarcat?

És triple! La primera i més directe és la supervivència perquè estàs sent atacat per una força brutal com el DAESH. La guerra mes important i la més llarga és contra les normes masclistes de la societat en la qual viuen. És el seu objectiu principal i és el que ja estan canviant amb èxit. La tercera guerra és de la que menys se’n parla i és contra elles mateixes. Quan aquestes dones agafen les armes i s’uneixen a la revolució han de renunciar a tot allò pel qual han estat educades perquè no és compatible amb ser mares i muntar una família. És un procés dur però en passar-lo reneixen molt més poderoses.

Comandant Arian es roda amb Alba Sotorra sola a Síria càmera en mà?

Era una dona orquestra. Feia de directora, controlava el so i també la fotografia. Va ser molt esgotador, sobretot la part tècnica. Un cop acostumada, però, la part positiva és que em vaig fondre amb el batalló de guerrilleres kurdes. Em van donar un uniforme i vaig ser una solat més de la comandant Arian. Així em van rebre. Era una més. La càmera va captar aquesta intimitat que crec que és de les coses que fa més especial aquest documental.

Jo m’imagino a Alba Sotorra amb hores de metratge molt impactant. Amb quin criteri va ordenar tot això? 

Crec que s’ha de destacar el treball del muntador Jasper Osmund que va tenir la idea de plantejar un muntatge amb diferents capes temporals: el present on es veu la recuperació de la comandant després de rebre cinc bales i el passat que ens arriba per flashbacks on la veiem en plena acció liderant un batalló de dones per trencar el setge de Kobane. Aquesta estructura dona una profunditat diferent a la mirada de la guerra. Veus també les cicatrius obertes de la guerra.

Quines són les victòries de les soldats de la comandant Arian?

En aquests anys de revolució a Rojeva i més enllà, les YPG (Unitats de Defensa de les Dones), les YPG (Unitats de Defensa del poble) i les Forces Democràtiques Sirianes han implementat un sistema polític feminista. El centre i el motor de canvi és l’emancipació de les dones. El sistema es diu confederalisme democràtic. El que han aconseguit és la paritat política absoluta duplicant tots els càrrecs polítics. Això ha fet que les dones tinguin veu i vot i han creat assemblees populars on s’anima a la gent a prendre decisions.

Ja no manen homes amb barba!

Efectivament. Les assemblees estan activant la flama de la democràcia i a més hi ha assemblees només de dones on troben espais lliures de pressió on poden prendre decisions sense pressions de marits o pares que sempre han pres les decisions per elles.

“Els homes han canviat la percepció de les dones en veure el que elles han aconseguit”

Les tres guerres que deia continuen?

Sí. A la zona kurda el missatge i els canvis ha penetrat molt bé i amb molta força. A Raqqa, que era la capital del DAESH s’hi ha instal·lat aquest sistema… Imagina’t! Estan tenint experiències molt bones però hi ha reticències i el handicap més gran no és allà: hi ha una amenaça externa molt gran.

Altres països?

Sobretot l’estat turc i, en menys mesura però cada cop més, el règim de Bashar al-Assad. Fa quatre dies era allà i l’exèrcit turc va emetre un missatge que estaven finalitzant els plans per literalment destruir Rojava. Vaig veure com tiraven els primer morters als poblets del voltants de Kobane. Això fa molta por… perquè ja ho van fer i el resultat va ser milers de desplaçats i assassinats.

Com es viu tot això a nivell personal?

Hi ha una part que és fascinant i que és adaptar-se en un context totalment diferent al que estàs acostumada. Estar amb elles per a mi era molt fàcil perquè són ties feministes i jo m’hi sentia com a casa. El context humà és molt acollidor i empoderador. Ho fèiem tot justes: dormir com a sardines, menjar, parlar…

La part dura és quan es moren pel camí. Que marxi la gent amb que has compartit moments bonics. Això costa molt de digerir perquè és una injustícia.  

Crec que l’ésser humà de tot el que es pot arribar a empassar el més dur és empassar-se injustícies. Quan les veus, així tan clares. Amb el DAESH ho mig entens perquè estan boigs però quan veus un estat com el turc, membre de l’OTAN, que diu terroristes a una dones que l’únic que fan és defensar-se del DAESH, parlar de democràcia i d’emancipació de la dona… I que occident calla la boca… Fa que… bé, que vegis que el món es mou per interessos econòmics.

Deixem la guerra de Síria de banda un moment… Aquí tenim una altra guerra que és la de l’emancipació de les dones al cinema? 

Clar… Guerra oberta i molt llarga. Partim d’una situació feixuga perquè hi ha molt poca consciència. El sistema ens ha fet creure que estem en igualtat de condicions. És el més pervers: fer-nos veure que no hi ha res a lluitar. És tan objectiu com mirar números. Quantes presidentes hem tingut en aquest país?

Mmmmm… cap!

Si tu mires on es concentra el poder (estat, multinacionals i exèrcit) allà no hi ha ni una dona. I tampoc a la ciència. Els Nobels quasi tots són homes! Són homes i no només homes: homes blancs de classe alta i amb una determinada ideologia. Tot aquest sistema és molt violent i agressiu. Però tot això està canviant.

alba sotorra arian

Com canvia?

Estem prenent consciència que és una lluita que hem de fer plegades i a nivell internacional. Al cinema som només un 13% de dones directores, un 9% de dones productores i un 16% de dones guionistes. Les xifres són un escàndol. Això es tradueix en una cosa molt greu perquè el cinema és un reflex de la realitat i només es mostra una part de la població. Només una meitat del món que es perpetua. S’estan fent coses des de les associacions de dones al cine. Estem lluitant perquè hi hagi quotes que és l’únic sistema que hem vist que funciona. A Suècia s’ha fet i els números que comentàvem abans estan al 40%… Ara ja no els calen les quotes. Aquí s’ha intentat i les institucions i moltes associacions de productors s’hi han negat.

Hem vist molta guerra als seus documentals… Toca canviar de tema?

Sí. Estic preparant un documental sobre l’amor i la protagonista és una de les meves millors amigues. A més visc amb ella així que estic rodant a casa. També tinc altres projectes que tenen a veure amb Orient Mitjà perquè hi estic emocionalment i política molt implicada.

Sempre documental. Temptada per la ficció?

Documental, documental. Em fascina la realitat i em sembla inesgotable.

JR Armadàs

JR Armadàs Director d'El cinèfil

Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat quatre novel·les i és un dels editors d'Edicions Xandri. En l'àmbit cinematogràfic ha escrit i dirigit dos curtmetratges, és el co-director del Festival Sant Cugat Fantàstic i ha fet de cap de premsa d'unes quantes pel·lícules catalanes. Des d'abril del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El cinèfil'.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*