El primer cop que vaig veure Inglourious Basterds (2009) no vaig acabar d’apreciar-la del tot. Em va semblar un film irregular i dispers, poc harmònic, com fet a pedaços. Això sí, quins pedaços! La primera seqüència, en què el “caça jueus” Hans Landa inspecciona una granja francesa a la recerca d’una família semita, o la del bar atapeït de nazis en què es reuneixen els espies nord-americans, m’han acompanyat des d’aleshores, i em semblen dignes de qualsevol antologia del cinema contemporani.
Amb posteriors visionats he entès i valorat més la juganera proposta de Tarantino, i, sobretot, he gaudit de la riquesa cinematogràfica que s’amaga en multitud de detalls de la pel·lícula, els quals demostren que el director nord-americà és molt més que el cineasta de la violència i la intertextualitat de qui tant es parla; és també un gran artista de la narració amb imatges.
Com dic, són molts els moments de la cinta sobre els quals ens podríem aturar. En el que vull fixar-me ara n’és un de força breu. S’inscriu dintre de l’escena en què la jove Shosanna, una jueva d’incògnit en la França ocupada, és interrogada pel temible Landa, de qui la noia ja va escapar pel pèls anys enrere. Qui hagi vist la pel·lícula segurament la recordarà com l’escena de l’strudel; per a qui no hagi tingut l’oportunitat, la situo breument.
Shosanna és la propietària d’un cinema en què els nazis pretenen fer l’estrena d’un film patriòtic. La idea d’utilitzar la seva sala ha estat del jove soldat alemany Fredrick Zoller, que s’ha encapritxat de la noia i la força a tenir una reunió amb Joseph Goebbels, qui decidirà si el seu cinema pot acollir la presentació del film. La sorpresa arriba quan Landa fa la seva aparició, en principi sense propòsit aparent, però fent que Shosanna comenci a témer per la seva seguretat. Tothom es disposa ja a marxar, donant la discusió per acabada. Shosanna mira de dissimular el seu nerviosisme amb un somriure forçat, que s’esborra de cop de la seva cara quan, mentre s’aixeca, Landa li posa la mà a l’espatlla i la fa seure de nou.
És llavors quan Landa expressa la seva voluntat de mantenir unes paraules amb “Mademoiselle Mimieux”. Atès que a la projecció de la pel·lícula hi assistirà la plana major del règim, Landa, a càrrec de la seguretat de l’acte, vol sotmetre la Shosanna a escrutini. Ella no pot compendre el que diu, ja que no entén l’alemany, però s’adona del perill que corre.
El soldat Zoller s’encara amb l’oficial, doncs vol saber el motiu de la petició de Landa, i aquest li respon fredament si no estarà pas qüestionant la seva autoritat. Un i altre ens apareixen escapçats i fragmentats; de Landa veiem el tronc, frontalment, i de Zoller únicament un braç. Les seves figures, visualment, han perdut tota identitat, convertint-se en simples (i amenaçadors) uniformes.
Tarantino puntua aquest moment àlgid de la discusió entre els homes amb un gest tècnic: un zoom d’apropament, no cap a ells, sinó cap al rostre de la Shosanna, que per primera vegada es mira Zoller sense desconfiança, ja que s’adona que només ell la pot treure d’allà. Però el jove soldat ha de resignar-se davant la insistència de Landa, i Shosanna, que ho capta, perd l’esperança.
Fixem-nos en com l’efecte de zoom ha esclafat la imatge (per la pèrdua progressiva de la profunditat) i convertit el cos del nazi, que ja ocupa mitja pantalla, en un mur que oprimeix la noia.
L’enquadrament continua tancant-se fins a fer un ‘primer pla’ de Shosanna, que concentra la nostra atenció encara més en l’evolució dels seus sentiments, expressats amb gran riquesa de matisos per la interpretació de l’actriu, Mélanie Laurent.
A tan poca distància del rostre de la noia, a dures penes hem percebut com Zoller li fa un petó a la mà en el moment d’acomiadar-se (a la primera imatge del darrer grup), o com la resta de personatges s’han mogut al voltant d’ella (la sortida de Goebbels de l’estança es tradueix, visualment, tan sols en l’enfosquiment del fons). Tots aquests aspectes de l’acció es deixen de banda per tal que no distreguin del focus d’interès: Shosanna. Tarantino té molt clar que vol narrar l’escena a través d’ella, transmetre’ns la seva angoixa i, fins a cert punt, que ens posem en la seva pell. La solució que troba, d’una economia narrativa extraordinària, és la de mirar-la als ulls (sabent que amb ells Laurent ho sabrà dir tot) i no separar-se d’ella ni un moment mentre suporta que els homes decideixin el seu destí.
És fàcil imaginar com una planificació més convencional de l’escena, o menys preocupada pel punt de vista, hauria alternat plans dels dos homes amb puntuals incisos en la reacció de la noia. Informativament el resultat seria molt similar, però el grau d’identificació de l’espectador amb la protagonista no. I els bons cineastes saben que narrar no és només explicar uns fets, sinó també fer-los viure.
