Shangrila invertit Shangrila invertit

Shangrila invertit

Crítica 9 de novembre de 2018 Joan Millaret 0

Alice Rohrwacher aplica una sensible mirada poètica al món dels desheretats Shangrila invertit

Guardonada al Festival de Canes amb el Premi al Millor Guió i beneïda al Festival de Sitges amb el Premi Especial del Jurat, el premi de la crítica Josep Lluis Guarner o el reconeixement com a millor pel·lícula del Jurat Carnet Jove, Lazzaro felice d’Alice Rohrwacher arriba finalment als nostres cinemes. Després de la singular i emotiva aposta en què s’explorava una família en un entorn rural en els marges de la societat a El país de las maravillas (2014), la realitzadora italiana du a terme ara una  preciosa faula social carregada de lirisme i fantasia.

Lazzaro felice arranca com un estrany viatge en el temps, una paradoxa temporal, amb un anacrònic agrarisme preindustrial situat en ple segle XX. L’acció se centra en una finca camperola, La Inviolata, amb serfs esclavitzats igual que en l’època medieval, sotmesos per una família de terratinents dirigida per la marquesa Alfonsina de Luna (Nicoletta Braschi). Una comunitat que viu aliena als avenços socials i laborals del seu temps i que passarà a viure, sense transició, ja en la segona meitat del film, en la marginalitat de l’extraradi d’una gran ciutat quan es descobreix i es posa punt i final a la inicial anomalia autàrquica sustentada en l’explotació humana.

I en aquesta illa d’humanitat perduda, amb una població que porta una existència mísera, instal·lada en la indigència, situada en els llimbs d’un Shangrila invertit, i que descobreix en una sobtada revelació la crua realitat dels desheretats en el món actual, destaca el personatge del títol, Lazzaro (Adriano Tardiolo), pura bondat i innocència, una mena d’àngel que sobrevola etèriament aquest submón conformat per un paisatge humà de rostres passolinians.

     Lazzaro felice és un film-conte sobre els pàries d’ahir i de sempre, els ningú ultratjats una vegada i una altre. Una aposta fílmica agosarada plena de delicada bellesa que sembla connectar el cinema històric, social i polític de films emblemàtics com Novecento de Bernardo Bertolucci o El árbol de los zuecos d’Ermanno Olmi amb una mena de neorealisme màgic estil Milagro en Milán de Vittorio de Sica, per entendre’ns, i solcat també per ànimes càndides finalment destruïdes com en el cinema espiritual de Bresson.

Veredicte

El millor: el caràcter centrifugador d’un film que desperta un munt de referències creuades.

El pitjor: Que aquesta preciosa pel·lícula passi desapercebuda enmig del brogit de tantes estrenes cinematogràfiques.

Nota: 9

Joan Millaret

Joan Millaret El mirador

Llicenciat en Geografia i Història en Joan Millaret també ha realitzat estudis de formació en crítica cinematogràfica al CCEC i Institut d’Humanitats del CCCB de Barcelona. Ha estudiat un doctorat al Departament de Periodisme i Comunicació Audiovisual a la UPF i és professor associat de Crítica d’Audiovisuals i Multimèdia a la Universitat de Vic. També ha estat presentador i conductor de cine fòrums en diverses localitats i responsable de clubs de literatura i cinema en diferents biblioteques catalanes. Actualment és crític cinematogràfic, articulista i corresponsal en festivals cinematogràfics nacionals i internacionals per diferents mitjans de comunicació i és un dels membres de l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics) i la Federació Internacional de la Premsa Cinematogràfica. Ha estat membre de jurats internacionals de la crítica als festivals cinematogràfics de Valladolid, Gijón, Tolouse i Sitges.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*