Miguel Ángel Vivas ha estat sempre un director esteta. Per captar adequadament l’essència de les seves obres i entendre fins on vol arribar en la seva cinematografia, és vital parar atenció en com construeix les línies de guió darrere les càmeres. Tu hijo, l’últim llargmetratge de Vivas, on Alberto Marini (Summer Camp) també signa el guió, podria resumir-se en què es tracta de l’enèsima entrega d’un film de venjança que arriba, a més, en un any on hem tingut un remake de la mítica Death Wish de Michael Winner a mans d’Eli Roth (Hostel, Knock Knock) i altres films que exploren les mateixes idees com Peppermint de Pierre Morel amb Jennifer Garner. Tu hijo parteix de la premissa habitual dins d’aquest tipus de thrillers: un pare ha d’actuar al marge de la llei per enxampar aquells que han fet mal a algun dels membres de la seva família i buscar, com no, venjança.
Però l’estructura narrativa que plantegen Vivas i Marini no és habitual. Tu hijo es cou a un foc lentíssim i porta l’espectador per aquells camins que creu que ja coneix dins del gènere pel qual es mouen. Però, fa trampes i l’enganya. Hi il·lustra el típic discurs sobre els límits als què un pare, o una mare, són capaços d’arribar per protegir els seus fills. Evidentment que la resposta és: que no hi ha límits i faran el que calgui. L’amor dels pares és infinit. Immesurable. No importa, com a fill, quina edat tinguis o en quins problemes t’hi fiquis, perquè els pares sempre hi seran per ajudar-te. I Tu hijo s’aprofita d’això per donar-li una volta al thriller de venjança i posar en dubte la moral de l’espectador. Vivas i Marini aconsegueixen el que pocs llargmetratges així aconsegueixen: que es quedi al teu cap durant una bona estona després del visionat. Recordant-te una i altra vegada que, ambdós director i guionista, t’han pres el pèl. I no puc dir més perquè ja entraríem en la polèmica de l’spoiler.
Vivas hipnotitza el públic amb el seu portent visual extret del mateix spaghetti western i converteix José Coronado en un cowboy urbà que ben bé podria haver-se escapat d’alguna pel·lícula de Clint Eastwood. L’estil formal tan perfeccionista que empra Vivas serveix per materialitzar l’angoixa per la què passa el personatge de Coronado a partir de quan s’assabenta que el seu fill s’ha quedat en estat vegetatiu després de rebre una pallissa a una discoteca. Vivas vol que acompanyem Coronado en el seu cotxe perseguint els responsables de tal fet. Jugant amb la il·luminació de la ciutat per nodrir la imatge de combinacions lumíniques molt atractives. Tal com va fer Lynne Ramsay a You were never really here –a la que també imita amb l’ús de la violència en off esquitxada de dosis abundants de sang–. És a partir de la forma mitjançant la qual, Vivas i Marini, traslladen el sentiment de venjança de Coronado i fan que l’espectador es penedeixi d’haver estat a favor del bàndol de sempre oferint-li una nova manera de veure –i entendre– aquest tipus de films.
Veredicte
El millor: Com aconsegueix captar la forma d’un western dins la contemporaneïtat del llargmetratge. I la potencia del seu plot twist final.
El pitjor: Fins que no arriba al seu últim tram, el film sembla un refregit més del gènere de Charles Bronson.
Nota: 7
