Els nazis i la seva casa del terror Els nazis i la seva casa del terror
'Overlord' és l’últim producte sota la seva tutela J. J. Abrams Els nazis i la seva casa del terror

A aquestes alçades, ja sabem que J.J. Abrams no és infal·lible, però ningú pot negar que la contribució d’aquest home –amb els seus encerts i els seus errors– ha estat clau per a la revitalització del cinema de gènere dels últims anys. L’últim producte sota la seva tutela és Overlord, una efectiva mescla entre el cinema bèl·lic i la ciència-ficció en la seva vessant més terrorífica que sap activar tots els mecanismes per convertir-se en un entreteniment de primer nivell. Dirigida per l’australià Julius Avery, la pel·lícula recupera l’horror de la 2a Guerra Mundial des de dins, però va més enllà fent una volta de rosca encara més salvatge d’una de les pitjors facetes de l’exèrcit nazi: l’experimentació mèdica amb éssers humans. A partir d’aquesta premissa, Overlord construeix un esbojarrat còctel de referents on hi caben des de Salvar al Soldado Ryan fins L’illa del Dr. Moreau, passant per Soldado Universal o fins i tot La Cosa.

Julius Avery és pràcticament un desconegut (aquesta és tot just la seva segona pel·lícula), però se’ns posa a la butxaca des del mateix inici. El salt de la companyia de paracaigudistes de l’exèrcit nord-americà sobre territori francès hostil és segurament el més espectacular i immersiu que s’ha vist des d’aquell memorable segon capítol de la sèrie Hermanos de Sangre. A partir de llavors, tot el que desenvolupa Overlord tampoc es queda enrere, ja que el director gestiona amb gran ritme les diferents fases de la narració i també la progressiva revelació del veritable perill a què s’enfrontarà el grup de protagonistes. Seguint l’inconfusible segell de J.J. Abrams, Overlord de seguida es recolza en un misteri a descobrir (la famosa “teoria de la caixa”), i a poc a poc en va dosificant les pistes i els indicis per alimentar la nostra expectació. A més, el fet que compartim punt de vista amb els protagonistes fa que reaccionem al mateix temps que ells.

Aquest aspecte reflecteix també la influència dels videojocs present a Overlord. És impossible no pensar en títols com Wolfenstein (els paral·lelismes temàtics són particularment evidents), Medal of Honor o Battlefield, ja que la trama de la pel·lícula podria correspondre perfectament a una missió d’algun d’aquests jocs. D’altra banda, és evident que estem davant d’un producte que busca clarament la diversió per sobre de tot. Malgrat la seva contextualització històrica, Overlord no és una pel·lícula que demani lectures particularment serioses; per entendre’ns, no busca el mateix que la visió de Tarantino a Malditos Bastardos. Per descomptat que la part terrorífica correspon al bàndol nazi, i que les intencions plantejades al film podrien haver passat per alguna ment retorçada d’aquella època, però el resultat es percep com a entreteniment pur i dur.

Tot i que la profunditat dramàtica no és una de les seves prioritats, Overlord aconsegueix que establim una relació mínimament emocional amb el seu grup de protagonistes. Amb pocs diàlegs i quatre escenes comptades, el director Julius Avery sap distingir-los i atorgar-los uns mínims trets personals, de manera que dona sentit un sentit especial a la funció que complirà cadascun d’ells a la història. I aquest és un detall que s’agraeix, perquè l’error més probable davant un film com aquest era que els personatges no ens importessin. El mèrit s’accentua si tenim en compte que el repartiment és relativament desconegut, començant per un Jovan Adepo que acaba liderant la història de forma molt sòlida. És cert que, al capdavall, Overlord no fa evolucionar massa cap dels seus personatges, però sí que els fa humans i suficientment memorables.

Potser per la seva condició no està destinada a tenir una gran rellevància, però Overlord farà les delícies de tots els amants del cinema de gènere més atrevit i passat de voltes. I és que la hibridació que proposa la pel·lícula funciona en totes les vessants: episodis bèl·lics de primer nivell, un plantejament de ciència-ficció pervers amb un resultat aterrador, i escenes d’acció rodades amb un gran talent. Julius Avery fins i tot es permet treure pit amb algun pla seqüència realment espectacular en el tram final. Posats a buscar-li mancances, es podria dir que aquell moment àlgid de bogeria o terror desfermat cap al qual ens sembla conduir Overlord no s’acaba de materialitzar. En tot cas, no es pot parlar d’una gran decepció per aquest motiu. Globalment, la pel·lícula no desentona gens en relació a les seves pretensions, i és això el que la fa tan lúdica per a l’espectador. Aquest cop, J.J. Abrams podrà estar-ne orgullós.

Veredicte

El millor: L’efectivitat amb què mescla gèneres i l’enorme diversió que ofereix de principi a fi.

El pitjor: Una mínima sensació que la pel·lícula hauria pogut embogir encara més.

Nota: 7,5

Martí Aragonès

Martí Aragonès M.A. Confidential

És Llicenciat en Comunicació Audiovisual, però sempre ha treballat en els sectors del periodisme i la comunicació corporativa. Tot i que Spielberg, Scorsese, Tarantino i companyia ja havien preparat el terreny previ, va ser durant els anys de carrera universitària quan va alimentar una cinefília que actualment ja és irreversible. També hi van ajudar els mesos que va passar com a venedor de DVDs a l'Fnac. Des de fa 10 anys, és editor del blog de cinema i sèries MAConfidential.com, i també ha col·laborat en altres mitjans online com a encarregat de la secció de cinema.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*