Tant de bo el govern ajudi perquè l’audiovisual és importantíssim per a que el món et conegui” Tant de bo el govern ajudi perquè l’audiovisual és importantíssim per a que el món et conegui”
Ramon Lamarca és el programador de la secció Camera Catalonia al Festival de Cinema de Cambridge Tant de bo el govern ajudi perquè l’audiovisual és importantíssim per a que el món et conegui”

Autor: Guim Bonaventura i Bou 

Ramon Lamarca és el programador de la secció Camera Catalonia al Festival de Cinema de Cambridge, que va començar arran de la seva voluntat que Pa negre (Agustí Villaronga, 2010) tingués distribució al Regne Unit. Vuit anys després ha portat més d’una trentena de films a Cambridge. A la 38a edició del Cambridge Film Festival ha inclòs els films Jean-François i el sentit de la vida (Sergi Portabella, 2017) i Miss Dalí (Ventura Pons, 2018), amb la presència dels seus directors, així com Julia ist (Elena Martín, 2017) i La vida lliure (Marc Recha, 2017).

La mostra de cinema que neix a partir de Pa negre és l’inici de Camera Catalonia?

El 2011 van ser vuit pel·lícules: la idea era mostrar peces històriques i contemporànies amb varietat de gènere de tot el cinema català, perquè pensava que seria només un any. Va tenir molt bona resposta de públic. De fet Pa negre va ser un dels títols amb més audiència. Com que també hi ha hagut molt bona relació amb l’Institut Ramon Llull també es va fer “Catalan Avantgarde” al Institute of Contemporary Arts de Londres, que va projectar cada dos mesos una pel·lícula de les avantguardes cinematogràfiques. A Cambridge cal trobar el balanç amb un cinema amb més audiència per arribar a més gent, tot i que és un festival no comercial. Aquest any, les pel·lícules que he seleccionat estan en un punt entremig. A Miss Dalí surt la Claire Bloom, una de les estrelles de la indústria britànica. Portar la Claire, tenir el tema de Dalí, l’actriu Siân Phillips i la presència del Ventura Pons, del qual ja s’havien exhibit dues pel·lícules… a la projecció va venir força gent.

Hi havia molta gent interessada per la seva relació personal amb l’obra de Dalí o amb ell mateix. La pel·lícula ha funcionat.

El que per a mi és interessant és superar el complex que si es fa en català no es veu. La majoria d’anglesos només parlen una llengua, tant se val si la pel·lícula és en italià, francès, castellà o català. Entenc que un productor ho digui pel mercat espanyol i sud-americà, però de cara al mercat europeu no hi ha diferència. Si es fan productes de qualitat, que crec que és el que es va intentar quan la Generalitat volia invertir més en menys pel·lícules per crear valors de producció sòlids, les pel·lícules viatgen. Tenim [un gran valor] tan a nivell de literatura, talent, de l’entorn (unes localitzacions que ja els agradaria a molts: des de secà fins a alta muntanya), però tenim un problema a Catalunya…

…un cert acomplexament?

A un festival, hi ha tantes llengües que no afecta gens ni mica, o al revés pot generar curiositat.

“és interessant superar el complex que si el cinema es fa en català no es veu”

Quina acollida has anat tenint del públic al llarg dels anys?

Sempre ha sigut molt positiu, hi ha gent que ve cada any i pregunta quines són les novetats. Això em reconforta perquè com a programador m’identifiquen i ja són “les pel·lícules que porta el Ramon”. És una ciutat molt cultural però no és un Londres i al cap dels anys coneixes a força gent. M’agradaria poder arribar més a la gent més jove. No hi ha hagut mai el cas que em critiquessin una pel·lícula, fins i tot quan vaig portar El pont de Varsòvia (Pere Portabella, 1986) el primer any i que jo patia, una treballadora de la BBC em va donar les gràcies per portar aquesta “obra mestra”. O als Q&A (torns de preguntes obertes al públic), per exemple…

Des del primer any s’han portant directors?

Sí, si pogués m’agradaria convidar per a totes les pel·lícules perquè penso que és la gràcia dels festivals. Però hi ha el factor econòmic i de temps, perquè amb introducció i Q&A s’afegeixen almenys 45 minuts. Però per mi és importantíssim. També portem actors i fins i tot productors, com la Isona Passola.

Aquest any has programat dos directors novells, Elena Martín i Pere Portabella, des de l’inici has volgut portar noves veus del cinema català?

Sempre m’ha agradat i una de les coses que es comenta més positivament és que hi ha moltes noves directores dones, hi ha anys que han sigut majoria aquí. El Ventura Pons també ho va comentar. Si que m’agraden les òperes primes perquè s’està fent molt bon cinema i són projectes molt personals que van bastant bé amb la línia de programació del festival. Per exemple la Mar Coll és una molt bona cronista de la realitat catalana i em serveix molt bé per explicar-la a través del cinema. M’interessa més un cinema d’autor tot i que no defujo pel·lícules comercials com Barcelona, nit d’estiu i Barcelona, nit d’hivern de Dani de la Orden que van omplir. A més dels directors grans, del que era la primera generació de la democràcia, la majoria ja no fa cinema a part del Ventura: el Francesc Bellmunt fa molts anys, el Bigas Luna i l’Antoni Ribas van morir…

Des de la perspectiva d’un professional de cinema establert a l’estranger, i portant anys programant cinema català, com et sembla que ha sigut la seva evolució?

Estic molt content que s’hagi consolidat la producció de cinema català, més que cinema a Catalunya. De cinema a Catalunya se’n pot fer molt però com a totes les disciplines de l’art hi ha l’aspecte més lúdic i hi ha l’aspecte de reflectir la societat on passa, té la part de crònica d’aquella societat. Em fa il·lusió que noves generacions com Julia ist o la Mar Coll estiguin filmant perquè per l’edat que tinc recordo amb molta il·lusió quan les pel·lícules del Ventura es projectaven i dèiem: “en el setè art tenim un cronista d’històries nostres, en la nostra llengua”.

“una de les coses que es comenta més positivament és que hi ha moltes noves directores dones”

I molt centrat en Barcelona, molt local.

De vegades ja va bé que algú faci les històries de París, de Londres… que algú capturi la societat d’una manera artística és molt important. I tot i els problemes econòmics, que estic segur que n’hi ha molts, la gent se’n surt amb més enginy que no pas recursos. Tant de bo el govern ajudi perquè l’audiovisual és importantíssim per a que el món et conegui.

Comenceu amb Pa negre i l’any passat projecteu Incerta glòria, són dos grans títols separats per gairebé una dècada que marquen una època del cinema català.

Sí, evidentment volíem projectar Incerta glòria perquè la gent encara guardava a la memòria la primera pel·lícula del mateix equip de producció. Tant de bo hi haguessin més produccions d’aquesta mena perquè tenim l’entorn i les fonts literàries. A més al Regne Unit el tema de la Guerra Civil els apassiona molt: a Londres hem fet presentacions amb el professor Paul Preston, especialista en la guerra, i el tema genera molt interès.

Doncs a Catalunya sembla que hi hagi un cansament temàtic.

També s’entén perquè quan mor Franco tothom volia explicar el que va passar després que s’hagués falsejat tot. Però es va convertir en un excés de pel·lícules sobre la Guerra Civil. Aquí suposo que també hi ha una mica de sentiment de culpa d’haver salvat tot Europa excepte Espanya.

Al programa les pel·lícules estan identificades amb la procedència “Catalonia”.

És que ells entenen la idea de país perquè tenen Escòcia, Gal·les i Anglaterra. Quan els hi expliques la situació de Catalunya, que com a identitat política ja existia, ho entenen perfectament i mostren interès. Des del principi, sense imposar res, van posar Catalonia. Un any un practicant espanyol els va dir “us heu equivocat, heu de posar Espanya” però la resposta va ser que tot i que Catalunya no té Estat, culturalment i històricament és un país i per tant es va quedar. Em va fer il·lusió perquè jo mai he estat pamfletista, sempre hi ha anat des del debat, que a ells els interessa, i sobretot perquè ells van entendre molt la comparació amb Gal·les i Anglaterra i no tenen problema amb els equips de futbol, per exemple.

“de cinema a Catalunya se’n pot fer molt però com a totes les disciplines de l’art hi ha l’aspecte més lúdic i hi ha l’aspecte de reflectir la societat on passa, té la part de crònica d’aquella societat”

I molts tampoc tenen cap problema en sentir aquesta unió.

És fonamental la idea de reconeixement, mentre que en el nostre cas et trobes persones que asseguren que el català és un dialecte del castellà, que científicament és fals. Un britànic no negaria els fets. Evidentment tenen els seus interessos i en el referèndum escocès van intentar mantenir la Gran Bretanya. Hi ha el nivell de la Gran Bretanya i les altres nacions a sota, no xoquen l’un amb l’altre. Presentar-nos culturalment a fora és molt important, la selecció la faig en català o amb una predominança del català i moltes referències culturals catalanes. Per a mi sempre ha estat molt important, és la idea de fer un Camera Catalonia i poder-nos presentar al món. Encara que sempre és difícil definir la cultura…

És una discussió que ve des de la Fira del Llibre de Frankfurt 2007…

Exacte però si veus la programació d’aquests anys no hi ha dubte de la identitat cultural catalana.

En altres festivals no s’anomena Catalunya. I també hi ha produccions catalanes per una part de l’equip o del capital però que no són identificables culturalment.

En aquestes no hi veig sentit [anomenar-les catalanes]. Però quan em diuen això pregunto si es considera catalana Vicky Cristina Barcelona (Woody Allen, 2008) perquè és producció catalana. O els llibres de Tom Sharpe, que va viure molts anys a Catalunya, es consideren catalans? En cas de dubte per mi l’important és com el creador s’identifica; jo no sóc qui per dir com algú s’ha d’identificar. Si això no està clar, i tenint en compte que el mestissatge és típic de Catalunya (com la rumba, que la majoria no és en català) cal veure quina és la font cultural primària, que és molt més interessant.

Redacció

Redacció El cinèfil

'El Cinèfil' és un mitjà de comunicació dedicat a l’univers del cinema en tota la seva amplitud. El Cinèfil sigui una revista de cinema en xarxa i en català. Ens agrada definir-nos com una revista en xarxa perquè, a banda del web, també aprofitem les xarxes socials per a difondre i comunicar novetats i reflexions sobre el setè art. Ah, i tot plegat ho fem en català perquè és la nostra llengua. Gaudeix i que el cinema t'acompanyi... SEMPRE!

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*