Netflix és un imant d’èxits, ja sigui amb produccions pròpies o amb sèries i pel·lícules que comparteixen a la seva plataforma després que hagin estat emeses als respectius països d’origen. I l’èxit està assegurat si la sèrie és una producció de la BBC, el creador és Jed Mercurio i ha tingut una mitjana de 10 milions d’espectadors (un 40,9% de share), arribant als 11 milions en l’emissió de l’últim capítol. I encara hi podem sumar més factors: imagineu-vos que els protagonistes són Richard Madden (conegut per encarnar el personatge de Robb Stark a Game of Thrones) i Keeley Hawes (Line of Duty o Doctor Who), i que la trama és una combinació entre política del més alt nivell, serveis secrets, acció policial, terrorisme islàmic i suspens, molt suspens. Doncs tot això és Bodyguard: un trencaclosques de milers de peces repartides en 6 capítols i que és addictiu des del primer fins l’últim minut.
Coneixem el sergent David Budd, un veterà de guerra que actualment treballa com a agent de seguretat, dins d’un tren on aconseguirà evitar un atemptat terrorista. Aquest acte heroic el farà ascendir de posició, i passarà a ser escorta personal de Julia Montague, la Secretaria d’Interior del Regne Unit. Aquests 25 minuts inicials, trepidants i angoixants, et fan enganxar a la pantalla i ja no deixes de mirar-la fins a acabar les gairebé 6 hores de metratge. Aquests minuts, són el preludi del que passarà al llarg de la mini-sèrie. Jed Mercurio sap gestionar la informació que vol donar en cada moment per generar una tensió que t’acompanya de manera gairebé constant fins a les últimes escenes de la sèrie. A cada escena vols saber-ne més i quan creus que ja ho tens tot, t’adones que no has aconseguit descobrir res.
Si una cosa aconsegueix Bodyguard és que connectis amb el protagonista. Segurament, la gran majoria l’heu vist a Game of Thrones. Jo no tenia cap referència de personatges de Richard Madden, no l’havia vist a cap sèrie ni pel·lícula, i des de la primera mirada que fa com a David Budd, m’atrapa. Me’l crec. Madden fa una interpretació excel·lent d’un personatge amb molts matisos, que passa per molts estats d’ànim diferents i que ha d’avançar-se a tothom en les seves accions i amagar les seves debilitats (sobretot la malaltia que pateix: un profund síndrome d’estrès posttraumàtic com a conseqüència de la guerra de l’Afganistan, on va ser enviat durant la seva etapa com a militar). I a qui més haurà d’amagar les seves debilitats és a la seva “VIP”: Julia Montague. La tensió entre ells és palpable des del primer minut, ja que Budd no comparteix les idees que defensa Montague. Tot i així, aquesta tensió anirà evolucionant al llarg dels capítols.
De fet, crec que la relació entre aquests dos personatges és la trama que “menys” m’acaba d’atraure, ja que en algun moment es desdibuixa la trama de suspens, per deixar pas a un inici de trama romàntica. Està clar que no és això el que es busca amb aquesta trama, però l’espectador pot arribar dubtar-ho en algun moment.
Jed Mercurio és un as del suspens, i a Bodyguard no deixa de demostrar-ho. Escenes d’acció, interrogants que no deixen d’aparèixer sense conèixer cap resposta de la resta de preguntes que ja teníem, i girs de guió constants. I és que si per una cosa destaca aquesta sèrie és pels constants girs dels esdeveniments. De fet, podríem dir que gairebé en trobem com a mínim un per capítol. Com més a prop estem del final, més girs de guió hi ha. Bodyguard no deixa de sorprendre, i a l’últim capítol segueixen sorprenent.
Qui són “els sospitosos”? Qui són els responsables del clima de terror que s’ha apoderat del Regne Unit? Qui protegeix a qui? Qui protegeix a què? Bodyguard és un bon exemple de com la ficció britànica s’atreveix a tocar temes força delicats i que no tenen por a dir als responsables polítics que no es preocupen per la societat a qui representen i protegeixen, sinó que viuen interessats per l’avarícia i el poder. Veurem mai una producció amb aquesta denuncia a l’Estat Espanyol?
Bodyguard és suspens en estat pur, és denuncia, és intriga, és tensió i és addicció. Però potser també és massa preguntes sense resposta. L’espectador vol intriga, però també vol encertar-la en algun moment.
Tal com hem dit, Bodyguard porta el segell d’èxit, i de manera merescuda. David Budd ha estat un descobriment. És d’aquells personatges que els hi agafes estima, perquè tot va en contra seva, i quan creus que ja no li pot anar pitjor, el guió et sorprèn. I encara vas més a favor seu. I quan ja l’estimes massa, s’acaben els sis capítols. I després et queda un buit i el trobes a faltar. Ara la BBC ha anunciat que probablement en farà més temporades, i jo entro en estat de pànic. Sou dels que creieu que quan una temporada és molt bona, és millor no seguir estirant el fil i caure en una segona temporada massa forçada?
Veredicte
Agradarà a: els amants de les sèries de suspens que vulguin endinsar-se en un thriller policíac amb la política com a protagonista.
No agradarà a: els que es posin nerviosos amb les injustícies provocades pels polítics.
Enganxòmetre: 9,5
Nota: 9
