L’àngel de la mort L’àngel de la mort
‘El Ángel’ és una proposta del director argentí Luis Ortega L’àngel de la mort

Queda força malament dir-ho així, però sembla que cada país té el seu psicòpata i gràcies al cinema n’hem conegut uns quants: Ted Bundy als EUA (Ted Bundy, 2002), El Arropiero a Espanya (Arropiero, el vagabund de la mort, 2008), Erzsébet Báthory a Hongria (Bathory, 2008), Jack l’Esbudellador a Regne Unit (Jack the Ripper, 2016) i Peter Kürten a Alemanya (M, 1931). Aquest any Argentina ens porta el seu psicòpata particular Carlos Eduardo Robledo Puch, més conegut com a l’Àngel Negre i l’Àngel de la Mort.

El director de Buenos Aires Luis Ortega ha decidit portar el cinema la història d’aquest jove qui amb només 20 anys ja va ser condemnat a reclusió perpètua deu homicidis demostrats, un homicidi simple (sense premeditació), una temptativa d’homicidi, disset robatoris, còmplice d’una violació i dos segrestos. Un currículum gens envejable per als malfactors que ronden pel món. Aquest jove va sacsejar el Buenos Aires de principis dels 70 amb tot un bon desplegament de violència incontrolable. En Carlitos feia ús del seu rostre angelical i dels seus dons de persona per sortir-se sempre amb la seva i fer que ni la família ni amistats sospitessin res de res.

La pel·lícula El Angel (2018), presentada al Festival de cinema de San Sebastián i al de Sitges va rebre tot un seguit d’aplaudiments per apropar-nos a una història d’allò més truculenta, amb una narració entranyable, familiar i alhora cruel. Ortega aconsegueix fer-nos entrar dins al cap del jove criminal a través del seu entorn. Ens presenta una família de classe humil on el lema és el treball i l’esforç per aconseguir el que es vol, cosa que en Carlos no aplica. També coneixem els problemes de conducte del jove a través de les seves amistats. Sabem que té una xicota, la qual sap el que ell vol que sàpiga i la família del seu millor amic que és qui l’esperona a cometre crims, fet que fins i tot a ells se’ls en va de les mans. El clima que aconsegueix crear el film és d’allò més fascinant, seductor i elegant. El més interessant és que el to que s’utilitza en cap moment és de denúncia, no pretén ni jutjar ni justificar res de res, simplement pretén donar una explicació a allò que ningú sabia com posar-ho en paraules, o en aquest cas, en imatges. A més, no s’oblida en cap moment de crear una narració trepidant i a vegades adrenalítica, en les escenes de furts, persecucions o crims, totalment contraposada a les escenes més entranyables situades en nuclis familiars.

Lorenzo Ferro es posa a la pell del criminal amb una interpretació excepcional. Deixa entreveure els trets psicopàtics i sociopàtics d’en Carlos i els trasllada en cada escena al nivell necessari per deixar-nos penetrar en una ment malalta. La progressió i l’escalada en la criminalitat que va fer El Ángel va anar acompanyat per una meticulositat i perfeccionament d’una sang freda i caràcter distant que el jove actor argentí sap dominar gairebé a la perfecció. El duet que ell fa amb Chino Darín, actor que interpreta Ramón Peralta (inspirat en Jorge Ibáñez, soci de diferents crims de Carlos), ens fa pensar sovint en les buddy movies ja que formen una parella d’allò més carismàtica i pertinent per interpretar els dos personatges. Es nota la química entre els dos i fins i tot ens deixen entreveure els tocs homosexuals que Carlos havia expressat en interrogatoris posteriors a la seva captura.

Per resumir un xic aquesta crítica, El Ángel és un film amb bellesa estètica, banda sonora concorda amb la història criminal que ens explica i una proposta diferent i d’allò més objectiva a la història real. El retrat de Robledo Puch fins al més íntim dels detalls i la hipnòtica posada en escena ens deixen un producte digne de ser visionat. Es nota que Ortega va acabar totalment seduït per la complexitat del personatge i del cas i ho demostra darrere la càmera.

Veredicte

El millor: La progressió narrativa del film i del personatge principal, així com la interpretació de Lorenzo Ferro.

El pitjor: Alguns dels diàlegs inicials són un xic feixucs i es poden arribar a fer massa llargs per a una introducció.

Nota: 8,5

Irene Solanich

Irene Solanich L'escena del crim

Traductora, correctora i docent d’idiomes durant el dia i enamorada del gènere negre i del terror durant les hores lliures. Actualment compagina la feina i col·laboracions en diferents mitjans amb un programa de doctorat (en literatura negra) a la Universitat de Vic. Les seves hores lliures se sortegen entre a lectura, el cinema i l’escriptura.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*