No els surten els números No els surten els números
Els problemes de les sales de cinema i com solucionar-los No els surten els números

La nova (i ja eterna crisi) que pateix l’exhibició cinematogràfica és un exponent de la crisi (accelerada i brutal) que pateix la societat i, en aquest cas, la societat de consum. Tot va més de pressa i tot està més embolicat que en el darrer lliurament de la franquícia de Misión imposible i films similars. Tot és canviant, efímer, volàtil, no es pot parlar de cap futur ni de l’immediat.

És cert que les sales tenen problemes però es fan més pel·lícules que mai i les veuen més espectadors que mai (no a través de les sales, és clar). Els cines estan buits entre setmana i solen omplir els caps de setmana però si no t’espaviles i vols veure una pel·lícula al cine has d’estar al cas perquè moltes duren menys que l’orgasme d’un polvo ràpid de migdiada. Això sí, les podràs recuperar algun dia on menys t’imaginis. Jo soc un assidu de canals com TNC, Hollywood, Paramount o Trece perquè m’ofereixen de temps pretèrits, un fet que em va molt bé per augmentar la meva cultureta cinematogràfica.

CINESA ha tancat les seves quatre sales que  tenia a Sant Cugat perquè diuen que deu sales és el llindar mínim de rendibilitat, per allò de l’economia d’escala (les despeses són pràcticament les mateixes per a ingressos superiors i així els beneficis pugen). Les multi sales El Punt de Cerdanyola –un concepte imaginatiu d’exhibició– també pleguen perquè els propietaris les han venut a una immobiliària que hi farà pisos. Són empreses privades i per tant estan en el seu dret de fer els que els hi peti amb els seus diners. Una altra cosa és la responsabilitat dels ajuntaments que permeten que no hi hagi cinema a la seva ciutat. I no vull entrar ara en la desaparició de sales emblemàtiques ni molt menys parlant de les ubicades en edificis singulars, que és un altre tema. Tanmateix, no puc deixar de seguir pensant que el cinema continua essent un art menyspreat.

Molts exhibidors, molts ajuntaments i molts pseudo intel·lectuals, en alguns casos poden tenir raó en què és només un espectacle per fer diners. Ja m’explicareu què hi podem trobar de cultura en la majoria de blockbusters? Taurons prehistòrics, dinosaures, missions impossibles i companyia són pur entreteniment per espectacles de parcs temàtics. Però s’obliden que moltes pel·lícules segueixen sent un art o un reflexa de la societat, com ho proven contínuament les anomenades “d’autor”.

El cas és que van augmentant el nombre de pantalles per seguir la lògica de les deu pantalles per complex de cinemes però el nombre d’espectadors va baixant de forma alarmant (com a tot arreu) els dies feiners encara que repuntin amb pel·lícules molt puntuals recolzades per fort publicitat televisiva.

Ha mort l’exhibició tradicional de cinema? Potser encara no del tot, però sembla que estigui a les últimes glopades. Abans el cinema era un ritual sagrat, ara ha baixat a la terra. En les primeres crisis després de la segona guerra mundial, el sector es va posar les piles per atreure espectadors: potenciar el color, el so i la mida de la pantalla per donar més espectacle, això en els primers anys. Després van fer els locals més còmodes. Els multiplexos ampliaven l’oferta, però sobretot, els espectadors trobaven només al cinema el que no trobarien mai a les televisions. Primer erotisme i després temes compromesos.

Ara és diferent, els continguts de la ficció televisiva han millorat, pràcticament no hi ha límits temàtics; a la gent ja no li importa la qualitat que només pot trobar a les sales perquè els conceptes de què és qualitat ha canviat, ara veu les pel·lícules fins i tot als telèfons. Han sortit sèries televisives llargues que tenen una qualitat formal semblant o superior que les pel·lícules tradicionals i que, a més creen addicció. Seran el futur o ja són el present del cinema? Netflix i altres plataformes són els guanyadors de moment mentre pleguen sales perquè no els hi surten els números.

Àngel Comas

Àngel Comas Sense crispetes

Històriador i expert en cinema des de fa molts anys, l'Àngel Comas ha publicat un munt de llibres sobre cine i, entre d'altres programa el Cicle de Cinema d'Autor de Sant Cugat. Els seus articles són propis d'algú amb experiència que va al cine i no menja crispetes.

  • joan

    13 de novembre de 2018 #1 Author

    Hi ha moltes produccions i bastantes de qualitat però està clar que fins que no es trobi la manera de crear una plataforma que ofereixi un ventall important de pel·lícules actuals i s’aturi la piratería la cosa estarà magra. El futur dels cinemes de gran format no el sé, però l’experiència -per exemple del teatre- indica que no morirán, però segurament se`ran més exclusives i d’un format més petit.

    Respon

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*