Vol ‘The Walking Dead’ inspirar-se en ‘Joc de trons’? Vol ‘The Walking Dead’ inspirar-se en ‘Joc de trons’?
La fórmula de l'èxit la vol tothom Vol ‘The Walking Dead’ inspirar-se en ‘Joc de trons’?

Sé que el que pregunto pot semblar una idea totalment boja –i que dir “inspirar-se” és una manera suavitzada de dir copiar– però després de poder veure el primer episodi de la novena temporada de The Walking Dead, el retorn dels zombis més famosos de la televisió denota un canvi important en el plantejament de la trama i el desenvolupament dels personatges principals. Amb una introducció nova, The Walking Dead recupera l’exploració de les ciutats envaïdes pels morts vivents com en aquella llunyana primera temporada. Tornen les tàctiques i la formació de petits grups d’exploradors i es deixa de banda el caos que regnava en les dues anteriors temporades. Recupera, en aquest sentit, el modus operandi de l’episodi que obria la tercera temporada de la sèrie, que era una de les temporades més esperades perquè sepultava la granja en la que la sèrie havia divagat tant. En aquell inici, on la presó es convertia en l’escenari protagonista, en Rick (Andrew Lincoln) i els demés havien adquirit experiència en combatre els zombis i s’agrupaven com un esquadró d’elit estil formació tortuga per enfrontar-se de la manera més segura possible als zombis. I és bo que The Walking Dead recuperi el seu esperit original i, al mateix temps, vulgui renovar-se. Els zombis, i trobar recursos per sobreviure, passen a ser el problema principal un altre cop.

Ara bé, aquests camins cap al nou món que la sèrie ven són força sospitosos. És cert que The Walking Dead sempre ha tingut una mena de lluita de clans compost per diferents grups de supervivents en les diverses temporades que composen la sèrie. I a partir de la sisena temporada, amb l’arribada d’en Negan (Jeffrey Dean Morgan), això es va accentuar encara més i el mapa on es desenvolupa la història quedava reduït i delimitat als camins que connectaven cada refugi. En el primer episodi de la novena, The Walking Dea’ ha refrescat aquell concepte i l’ha traslladat a l’essència medieval. Com si de Joc de trons es tractés, ara la sèrie ha fragmentat de manera significativa aquells refugis –Alexandria, Hilltop, Oceanside i El Santuario– i fa la sensació que cada un funciona com una de les famílies de la sèrie de George R.R. Martin –fins i tot es demanen favors entre elles mitjançant barates–. El grup principal, format per la Maggie, en Rick, en Daryl i la Carol –i ara també podríem comptar amb l’Ezekiel– s’encarrega de dirigir cada una de les petites ciutats per tal que siguin productives i pròsperes. En Rick ja no és un líder qualsevol, ara s’amoïna de donar al seu poble menjar i de tenir controlats a aquells que seguien el regim tirà d’en Negan, ara tancat a alguna cel·la llardosa. Fins i tot es dedica a matar zombis amb una maça mentre cavalca amb el seu cavall per l’apocalipsi i amb l’excusa que, per primer cop, els recursos –combustible, menjar, etc.– s’estan acabant, la sèrie ha incorporat cavalls i carros com a vehicle de transport per als personatges.

Al no tenir una amenaça directe, les disputes provenen de l’interior del grup protagonista. S’enfronten –de manera suau, per ara– entre ells per diferents opinions i per demostrar qui podria ser més fort si la cosa es posés lletja. El dramatisme, per tant, prové de les controvèrsies entre els que, fins al moment, sempre havien estat en el mateix equip. Igual que succeeix amb les traïcions a Joc de trons entre les famílies de cada casa o fins hi tot entre ells.

Joc de trons té una fórmula secreta a la qual mai podrà aspirar The Walking Dead. I la sèrie de zombis n’és conscient. Però sí que pot imitar o participar de les idees que la sèrie fantàstica per excel·lència empra per assegurar-se uns quants Emmy any rere any i ser la top u en audiència.

Només s’ha emès el primer episodi de la nova temporada de The Walking Dead, però a aquestes alçades la sèrie ja és com un llibre obert. I tenint present que és l’última d’Andrew Lincoln i fa ja temps que veiem a la Maggie amb ganes d’adquirir més lideratge, potser, i només pot ser, la propera batalla campal acaba sent tant o més sagnant que qualsevol de Joc de trons.

The Walking Dead avança cap un futur incert amb peus de plom per no deixar d’oferir als fans allò que els va atrapar durant les primeres temporades. Tot i que, en aquesta novena temporada, l’audiència ha caigut en picat i ha recol·lectat unes xifres molt baixes tenint en compte el nivell d’espectadors a què estava acostumada la sèrie. A l’actual edició del festival de Sitges la rebuda no podria haver estat millor amb la presencia de Greg Nicotero, figura llegendària dins del subgènere zombi que està al capdavant de la sèrie i que ha confirmat que volen tornar als episodis emocionals –d’allà les situacions límit a les que es posen entre si els protagonistes– de The Walking Dead, a què defineix com una sàtira de la societat de consum.

Xavier Mogrovejo

Xavier Mogrovejo L'exorcista

Cursa estudis de crítica cinematogràfica, història i anàlisi fílmic a La Casa del cine. Ha estat Jurat del Festival de cine de terror de Molins de Rei, Jurat Jove de la 50a edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges i de l'Americana Film Fest. També ha fet d'ajudant de direcció de diversos curtmetratges de la Universitat Internacional de Catalunya i el seu fanatisme pel cinema de gènere l’ha portat a col·laborar en mitjans especialitzats on line com com Terroracto.es o Aterrorízate.com.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*