‘Clímax’, el sostre de la intensitat ‘Clímax’, el sostre de la intensitat
Una nit de festa amb una sangria que ho dinamita tot ‘Clímax’, el sostre de la intensitat

Rodejats de referències a Buñuel, Darío Argento i el filòsof Emil Cioran, 20 talentosos ballarins expliquen davant una càmera les raons que els han dut fins a la companyia de dansa d’Emanuelle, una prestigiosa coreògrafa i mare coratge.

En aquest càsting inicial, el director Gaspar Noé ens dóna la informació justa i necessària sobre el tarannà de cadascun dels protagonistes de Clímax, l’última producció del director de Irreversible, Enter the Void i Love. Després d’aquest recull de càstings, ja pràcticament són els cossos els que expressen el caràcter dels ballarins que protagonitzen aquesta peça, en una impecable coreografia que acompanya una banda sonora que et xucla dins l’antic edifici on transcorre el film.

És difícil parlar de Clímax sense fer spoilers pels quals molts amics em deixarien de parlar, no només per la seva particular obsessió per entrar verges a la sala de cinema, sinó perquè Clímax més que explicar-se, s’ha de viure.

En un metratge de 96 minuts, molt més breu del que el director ens tenia acostumats, s’hi concentren els anhels, els dubtes i les pors de la societat, la vida, la creació i la destrucció, traduïts en una nit de festa on hi abunda la música i la sangria, molta sangria.

Deixar-se endur pel film resulta en tot un viatge esgotador i tortuós per les emocions, que sens dubte acaben profundament alterades en quan un surt de la sala, deixant-te amb un regust difícil d’expressar i que possiblement variarà segons els ulls que l’hagin vist. El que sí que és cert, és que un dels majors mèrits de Noé és aportar al setè art aquest tipus de films que donaran sentit a les sales de cinema si arriba un dia en el que la majoria de pel·lícules es consumeixin per plataformes digitals, ja que només l’ambient envoltant d’una sala ben equipada i la màgia de la gran pantalla fan possible que l’experiència de Clímax sigui completa.

Bé és cert que si hi ha un realitzador que coreografia els seus moviments de càmera aquest és l’enfant terrible del cinema francès, que a Clímax ha aconseguit posar-la al servei de les més impressionants coreografies a ritme de Daft Punk, i amb una destresa quasi excel·lent, sobretot tenint en compte la dificultat que sovint tenen moltíssims realitzadors per copsar el sentiment i l’ànima del que el cos expressa quan dansa. La càmera és aquí un participant de la festa més, que adopta totes les posicions possibles tal i com ho fan els ballarins de l’obra i es mou amb la mateixa gràcia que aquests joves.

El protagonista de Love ja deia que el seu somni era crear una pel·lícula plena de “sang, esperma i llàgrimes”, i sembla que Noé ha perpetrat els desitjos del protagonista de la seva última obra. Com endinsar-se dins del pitjor dels malsons, amb Clímax tens tant l’opció de constatar que el director és el simple provocador que et va fer empassar-te una correguda en tres dimensions, o  creure que la seva intenció vertadera és sortir-se del cànon actual de la cinematografia i transcendir artísticament en el setè art. Tot i que entremig hi ha una molt àmplia escala de grisos, personalment m’inclino més per la segona, pel simple fet que són els creadors com ell els que ens recorden que el cinema és la benjamina de totes les arts, i que l’espai que queda per a que evolucioni com a tal és molt més ampli del que sovint ens imaginem.

Alice Tapiol

Alice Tapiol Coses sèries

Graduada en Comunicació i Periodisme i amb un postgrau en Guió per cinema i televisió, sempre ha enfocat la seva carrera cap a l'escriptura. Especialitzada en comunicació digital, treballa des de 2014 com a redactora i crítica en diverses publicacions web. Enamorada del cinema i serièfila fins a la medul·la, ha estat guardonada amb diversos premis pels seus curtmetratges. Redactora d'El cinèfil des de novembre de 2017, una aventura que encara amb l'entusiasme que la caracteritza.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*