Quin és el valor d’un festival de cinema? Quin és el valor d’un festival de cinema?
A la taula rodona es va debatre la importància del cinema dins els certamens Quin és el valor d’un festival de cinema?

Dintre de la variada programació que conformen les activitats paral·leles del Sitges Film Festival, hi va haver una taula rodona per debatre sobre la importància dels festivals de cinema vers les pel·lícules i veure si realment el pas d’una producció per alguns d’aquests l’afavoreix o li afegeix un valor específic de cara al futur. La relació es va analitzar a través de les converses d’entesos en la matèria que van comparar els diversos estadis del recorregut d’una producció: des de la direcció dels festivals i les ajudes, fins als creadors de la pel·lícula i finalment els resultats a taquilla, analitzats per box office.

En aquest debat es va comptar amb la presència de Christophe Leparc (director de la Quinzaine des Réalisateurs i director del Festival de Montpellier), Javier Fernández (coordinador Blood Window a Argentina), David Rodríguez (manager general a comScore) i Luís Miñarro (director i productor), moderat per la Mònica García (sots-directora de la Fundació). L’acte també va rebre la col·laboració de PAC i Catalunya Film Festivals.

El pas d’una pel·lícula per un festival li aporta un valor econòmic i tangible, malgrat que els resultats de cara a l’audiència no són els esperats. En David Rodríguez explica que “els films que arriben a guanyar un premi solen tenir una distribució de màxim 100 pantalles al nostre país. El box office s’ha reduït molt a Espanya, malgrat que a fora hi ha pel·lícules que funcionen molt millor i obtenen resultats sorprenents”. Les pel·lícules més petites necessiten aquest pas pels festivals, cosa que als blocksbusters no els passa. A més, ajuda el fet de tenir un elenc o cineasta molt conegut que crea un valor afegit al visionat. 

Segons Luís Miñarro “a Espanya el fet d’estar en un festival de cinema important no implica que la pel·lícula ho sigui, és a dir, no implica un augment en la venda d’entrades. Depèn de moltes coses: les circumstàncies del moment, la distribució, etc”. Pel que fa al cinema d’autor afegeix que “és molt important pel cinema independent aquest circuit de festivals, ja que ven cap a altres països i permet que un producte, a priori, difícil tingui més facilitats i recursos”.

Per altra banda, Javier Fernández se centra en el cinema de gènere i diu que “el catàleg que es mostra a Cannes, per exemple, és una finestra vers un cinema que costa més de vendre. Està enfocat clarament al cinema emergent i es troba un valor per finalitzar el procés de finançament. Aquests espais als festivals són una oportunitat única per donar valor al talent, als projectes desconeguts que comencen a aparèixer a través del mercat i ajuda a que passin de paper a ser un contingut”. Als festivals és on hi ha el mercat d’exhibició, d’altra manera seria impossible la difusió d’aquest tipus de cinema. La plataforma de Blood Window treballa amb les diverses fases com són el desenvolupament, el working progress (mostrar-se al circuit) i cercar la manera de distribució per arribar a les sales. 

Christophe Leparc té una doble experiència com a director, ja que per una banda a Cannes té un impacte internacional, mentre que a Montpellier és a nivell nacional, tot això parlant del cinema independent i deixant de banda el producte més comercial. Explica que “a Cannes hi ha la secció oficial, però també altres seccions amb films que no reben guardons ni estan nominats, però que són pel·lícules que aconsegueixen una distribució a França”. En el nostre territori, moltes pel·lícules premiades no aconsegueixen distribució o la tenen molt reduïda, per no parlar del que passa amb les que no reben premis, ja que entren en un estat letàrgic, sense aconseguir arribar al públic per cap via. Leparc afegeix que “cada edició presentem 20 films, fet que implica un impacte econòmic real als festivals i rebre l’etiqueta d’haver passat per un d’aquests festivals importants obre moltes portes al film, que d’altra manera seria impossible, especialment si han estat a Cannes”. Una dels grans avantatges per a un cineasta és que si s’ha donat a conèixer en un festival serà més fàcil que després li demanin seguir treballant i exposar els seus treballs en properes edicions de festivals.

Un dels temes més controvertits als festivals és el de les plataformes streaming, ja que a Cannes va ser una gran problemàtica i sembla que el tema s’està regularitzant, però això implica que no hi hagi una garantia sobre que aquell film no arribi mai a la gran pantalla, només la projecció que tingui lloc al festival. “Actualment, la plataforma Netflix està treballant per oferir la millor experiència i planteja l’opció d’estrena simultània a la plataforma i als cinemes, malgrat que sigui una estrena reduïda. Aposten per un producte molt a l’ordre del dia conegut com a cinema-esdeveniment, on l’espectador cerca l’experiència de veure una pel·lícula en pantalla gran que ja ha vist abans a la plataforma o que sigui un clàssic, però que vol compartir amb més públic i veure-la d’una altra manera”, afegeix en Luís Miñarro.

Per altra banda, en David Rodríguez explica l’experiència amb Yomvi i Movistar+, ja que “el film John Carter, per esmentar un exemple conegut, als cinemes va ser un fracàs, però les xifres a la plataforma indiquen tot el contrari. Si el producte és bo i interessant funcionarà ja sigui a les sales de cinema, plataforma o a televisió. El que és més important és que la pel·lícula trobi una pantalla on exhibir-se”. A més, afegeix que “mai fins al moment hi ha hagut un consum d’audiovisual tan actiu i les plataformes no es tanquen en banda i proposen noves idees”.

Ara bé, “els estudis demostren que el cinema emergent té més cabuda a les plataformes que al cinema. D’aquesta manera es recupera inversió, però es perd en la promoció del realitzador. La plataforma no vol promocionar talent, només cerca mostrar el producte”, incorpora Javier Fernández. “Un altre problema és que el realitzador desconeix que s’arriba a consumir el seu producte”. Leparc esmenta que “Netflix compra els films que ells mateixos produeixen i això és un problema greu, perquè no donen opció a que circulin pels festivals”.

Per finalitzar la taula rodona es va comentar si les crítiques que reben les pel·lícules a un festival acaben repercutint a la seva estrena en pantalla. Luís Miñarro explica que “habitualment un film gran ja té una distribuïdora darrera abans que arribi a un festival”. Les crítiques, siguin bones o dolentes, afavoreixen sempre al film, ja que li donen promoció i acaba estant en boca de tots. “És un error que un cineasta faci una pel·lícula en funció del festival al qual la vol portar. Un film que porta un any circulant pels festivals ja és vell i ha d’acabar als cinemes o plataformes”.

Ylenia Cañadas

Ylenia Cañadas Cap de continguts d'El Cinèfil

Biòloga Molecular de professió i cinèfila per naturalesa. Els anys com a voluntària al Festival de Sitges han forjat la seva unió amb el cinema oferint-li l’oportunitat de col·laborar com a crítica en diversos mitjans de comunicació. També col·labora amb altres mitjans pels quals realitza la cobertura de diversos festivals de cinema a nivell nacional i esdeveniments de caire cultural. Ha exercit com a Jurat Jove al Festival de Sitges, Jurat de la Crítica a TerrorMolins i Sant Cugat Fantàstic. És membre de l'Associació Catalana de la Crítica i de l'Escriptura (ACCEC). Col·labora fent ressenyes de locals per a Google. Entre les seves aficions destaquen les muntanyes russes, la fotografia, les manualitats i, per suposat, el cinema, especialment els gèneres de terror i animació.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*