Nicolas Cage: “Mai deixaré d’interpretar, ho faré eternament” Nicolas Cage: “Mai deixaré d’interpretar, ho faré eternament”
Una de les estrelles més actives de Hollywood se sincera al Festival de Sitges Nicolas Cage: “Mai deixaré d’interpretar, ho faré eternament”

Al Festival de Sitges són moltes les estrelles que desfilen per la catifa vermella i acudeixen per a presentar alguna pel·lícula, però també en són molts els que reben un premi demostrant que en aquest festival hi ha cabuda pel fantàstic. Un dels plats forts ha estat la visita de l’actor Nicolas Cage, que va rebre el Gran Premi Honorífic abans de la projecció del seu darrer film, Mandy, dirigit per Panos Cosmatos.

Aprofitant que visitava el certamen es va realitzar una masterclass en la que poc més de 200 afortunats seguidors van poder gaudir de la seva presència i descobrir molt més de la seva carrera. La sessió va estar moderada i traduïda per Mike Hostench, sotsdirector del Festival de Sitges. Ara bé, es va realitzar sense la presència de cap càmera de fotografies ni de vídeo, només sota l’atenta mirada dels seguidors que van quedar enlluernats per la seva presència i la proximitat de les seves paraules. 

Nicolas Cage rep el Gran Premi Honorífic

Nicolas Cage com a fan del cinema clàssic

Reconeix que sempre ha gaudit dels films clàssics. La televisió en aquell moment era molt important i el feien descobrir films com Jason and the Argonauts i als efectes d’en Ray Harryhausen, el qual va tenir el plaer de conèixer i de comentar-li que era fan seu i que li va salvar la infantesa. També es considera fan d’en Ishiro Honda i les pel·lícules de Godzilla. En paraules de l’actor “em considero un gran cinèfil”

Relació amb els festivals de cinema

Els festivals sempre han estat una part important de la seva carrera. Són un ecosistema en el qual n’hi ha directors joves, actors i també fans, i en aquest ambient es dona empenta al talent jove, així com a continuar treballant, però també li dona una veu. Sobretot a festivals com el de Sitges que treballa amb la fantasia, el terror. El terror és quelcom que es queda, té continuïtat i deixa un romanent. Aquests festivals porten a treballar en un ambient més surrealista, a l’entrar en la dinàmica d’una pel·lícula realista i el personatge a interpretar té un comportament extravagant pot estar donat per efecte de les drogues, per posar un exemple. En canvi, al terror es treballa amb la lògica del somni i permet experimentar més i implica un esforç a l’hora de practicar les expressions facials i a treballar amb la ment.

Els fans es desboquen amb la presència de l’actor

L’experiència com a director

Al 2002 va dirigir el film Sonny que va comptar amb la presència dels actors James Franco, Mena Suvari, Brenda Blethyn o Harry Dean Stanton. En Nicolas explica que desprès de dirigir aquesta pel·lícula sovint té ganes de tornar a la direcció. El que ha deixat clar és que ell mai deixarà d’interpretar, ho farà eternament, no deixarà mai de fer d’actor. Com a productor és una experiència diferent que no té la pressió de la càmera i es pot dedicar a moltes altres qüestions, en canvi, com a director si que té la pressió de dedicar-se a revisar la feina dels actors, la motivació que tenien, el que havien de fer i això creava una conversa entre tots. Ell creu que va treure del seu càsting algunes de les millors interpretacions de la carrera d’algun d’aquests actors.

L’afició pel cinema oriental i els westerns

Nicolas Cage considera que rep influència de Toshiro Mifune i Akira Kurosawa, especialment de Rashomon i High and Low. Mifune ha estat un heroi i el seu paper en aquesta darrera és una de les millors que ha vist al cinema i conté un monòleg  que seria una lliçó de vida, és un moment molt intens del cinema japonès. Ishiro Honda, que va ser l’ajudant de direcció d’en Kurosawa, el va ajudar a encaminar la seva feina des de la infantesa. De fet, explica que “a vegades, tinc fantasies sobre com serien les converses entre Ishiro i Akira.” També recomana els films Harakiri, especialment el monòleg de 9 pàgines, i Tales of a Pale and Mysterious Moon (Cuentos de la Luna pálida).

Per altra banda, es considera un gran fan del western italià i de la filmografia d’en Sergio Leone, especialment de Once Upon a Time in the West (Hasta que llegó su hora), així com tota la feina de Clint Eastwood i Charles Bronson. Tot era un estil original, diferent amb el western americà, malgrat que és difícil identificar on comença aquesta originalitat. Ell pensa que té molt a veure amb la música d’en Morricone, amb la planificació de les escenes i els temps i tots els tocs personals que el fan un gran seguidor d’aquest gènere.

Fotograma film ‘Sonny’ (2002)

Ylenia Cañadas

Ylenia Cañadas Cap de continguts d'El Cinèfil

Biòloga Molecular de professió i cinèfila per naturalesa. Els anys com a voluntària al Festival de Sitges han forjat la seva unió amb el cinema oferint-li l’oportunitat de col·laborar com a crítica en diversos mitjans de comunicació. També col·labora amb altres mitjans pels quals realitza la cobertura de diversos festivals de cinema a nivell nacional i esdeveniments de caire cultural. Ha exercit com a Jurat Jove al Festival de Sitges, Jurat de la Crítica a TerrorMolins i Sant Cugat Fantàstic. És membre de l'Associació Catalana de la Crítica i de l'Escriptura (ACCEC). Col·labora fent ressenyes de locals per a Google. Entre les seves aficions destaquen les muntanyes russes, la fotografia, les manualitats i, per suposat, el cinema, especialment els gèneres de terror i animació.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*