Impecable estètica en un sàdic aquelarre de deliris Impecable estètica en un sàdic aquelarre de deliris
'Suspiria' de Luca Guadagnino ha estat el film inaugural del Festival de Sitges Impecable estètica en un sàdic aquelarre de deliris

La 51a edició del Sitges Film Festival va donar el tret de sortida amb la projecció del film Suspiria dirigit per Luca Guadagnino, conegut per l’aclamada Call Me by Your Name, de la qual n’està preparant una seqüela. Es tracta del remake del clàssic giallo dirigit per Dario Argento al 1977 sota el mateix títol.

La pel·lícula se centra en una jove ballarina de ballet (Dakota Johnson) que vol fugir d’Ohio i viatja a una prestigiosa acadèmia de dansa a Alemania. Una de les professores, Madame Blanc (Tilda Swinton), queda enlluernada pel talent de la noia i l’accepta; però aviat es descobrirà que hi ha quelcom estrany i sinistre a l’escola.

Abans d’entrar en matèria cal deixar constància que es tracta d’un remake que s’inspira en la idea original de la seva antecessora, però deixa de banda el giallo i porta el guió cap a una espiral de voràgines desenfrenada. A més, incorpora una subtrama política centrada en el Berlín dels anys 70 que no acaba d’encaixar dins el trencaclosques diabòlic. És evident que el cineasta tenia clar desmarcar-se de la seva anterior producció i ho ha fet arriscant-se amb un metratge de 150 minuts dividit en 6 parts més un epíleg.

L’extensa duració i la divisió en capítols, fan que, a priori, sigui pesada, però la primera hora passa molt bé. Es van presentant les històries i hi ha quelcom a l’aire tèrbol. Aviat es deixa veure una de les escenes més rocambolesques i agressives, no aptes per a tothom. A més, vindrà marcada per una estètica i uns passos de dansa contemporània que hipnotitzen i deixen bocabadat. L’atenció per l’obra va perdent interès al segon acte quan entra amb més protagonisme una història secundària que, malgrat oferir una sorpresa al públic, no aporta res. El que ofereix el final del film és molt controvertit i pot semblar pretensiós, però és tota una mostra del que el cineasta és capaç de fer i no es talla a l’hora de desenvolupar cap escena, ara bé, compte amb els escrupolosos per l’impacte que pot ocasionar.

Veredicte

El millor: L’acurada estètica combinada amb una brillant direcció la fan un producte força interessant. 

El pitjor: L’excessiu metratge que no aporta res a la trama principal podria obviar-se i durar 1 hora menys tranquil·lament. 

Nota: 6

Ylenia Cañadas

Ylenia Cañadas Cap de continguts d'El Cinèfil

Biòloga genetista de professió i cinèfila per naturalesa. Els anys com a voluntària al Festival de Sitges han forjat la seva unió amb el cinema oferint-li l’oportunitat de col·laborar com a crítica en diversos mitjans de comunicació. També és fundadora i redactora cap de la revista online El Almanaque de McFly, on ha realitzat la cobertura de diversos festivals de cinema a nivell nacional i esdeveniments de caire cultural. Ha exercit com a Jurat Jove al Festival de Sitges i Jurat de la Crítica a TerrorMolins. De tant en tant col·labora fent ressenyes de locals per a Google. Entre les seves aficions destaquen les muntanyes russes, la fotografia, les manualitats i, per suposat, el cinema, especialment els gèneres de terror i animació.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*