De quan el rock i l’electrònica van irrompre a la música de cinema De quan el rock i l’electrònica van irrompre a la música de cinema
Bandes sonores i grups musicals De quan el rock i l’electrònica van irrompre a la música de cinema

D’aquí pocs dies s’inaugura la 51a edició del Festival Internacional de Cinema de Sitges amb Suspiria, remake del film original del 1977 dirigit per l’italià Dario Argento i que 41 anys després és revisionada per Luca Guadagnino, director també italià i que l’any passat va causar sensació amb Call Me By Your Name. Ambdues pel·lícules comparteixen ànima italiana tant de director com de producció (sent 2018 co-producció italoamericana), però comparteixen un factor més, no tan notori a simple vista.

La banda sonora de la Suspiria original va estar composta i interpretada per Goblin, una banda de rock progressiu italià de l’època i que ja havia col·laborat amb Dario Argento a Profondo Rosso dos anys abans, al 1975, i amb qui seguirien una estreta relació en posteriors films com Phenomena (1985) o Non ho Sonno (2001). Guadagnino, per la seva banda, ha triat com a compositor a Thom Yorke, guitarrista i cantant de Radiohead, que s’estrena en el món de la composició de música de cinema. D’aquesta manera, Yorke emula el també membre de Radiohead Jonny Greenwood, compositor de bandes sonores de tres films de Paul Thomas Anderson com són There Will Be Blood (2007), The Master (2012) i la recent Phantom Thread (2017), així com de la música de We Need to Talk About Kevin (2011) i del film japonès Norwegian Woof (2010), entre d’altres.

Però el cas de Goblin o dels membres de Radiohead no són excepcions. Amb els anys 70 plens de propostes musicals que bevien d’estructures simfòniques com el rock progressiu o música electrònica amb els primers moogs i sintetitzadors, no era d’estranyar que artistes d’aquests àmbits es sumessin al gènere de la música de cinema, ja fos per requerir menys pressupost que compondre i gravar amb una orquestra, o perquè el so aconseguit era intencionadament interessant per la proposta fílmica.

Perquè usar aquest tipus de música no implica necessàriament que ens trobem necessàriament davant de productes la sèrie B o a films menors que no coneix ningú. Perquè els ja citats Goblin van obtenir fama mundial i de culte gràcies a musicalitzar els giallos de Dario Argento, però no van ser pioners. Sí que ho va ser una dona, Wendy Carlos, pionera tant de la música de cinema amb sintetitzadors com de l’ús d’aquests en música comercial. A l’any 1982 compondria la banda sonora del film de Disney Tron, on la seva música electrònica casaria perfectament amb el món digital del film, però onze anys abans, a l’any 1971, Stanley Kubrick la contractaria per la seva gran obra A Clockwork Orange.

I ja aleshores la seva elecció com a compositora no va ser gens gratuïta, ja que va cobrar fama als anys 60 amb àlbums on arranjava música clàssica per a sintetitzador, principalment de Bach, i, de fet, la seva música per A Clockwork Orange segueix aquest format, ja que xoca frontalment amb l’obsessió del personatge d’Alex per Beethoven. Al film de Kubrick podem sentir fragments simfònics del geni del romanticisme i també música clàssica sintetitzada, com el tema principal del film, interpretat per la mateixa Wendy Carlos i que és una versió de Music for the Funeral of Queen Mary de Henry Purcell:

Mark Knopfler, guitarrista i cantant del grup britànic de rock dels anys 70 Dire Straights i que flirtejava amb el progressiu, també va compondre bandes sonores per films com Wag the Dog de Barry Levinson (1997) o Last Exit to Brooklyn (1989), però sens dubte la seva obra més coneguda al cinema és la música que va fer per The Princess Bride (1987), ja sabeu, la de “Hola. Me llamo Íñigo Montoya. Tú mataste a mi padre. Prepárate a morir”.

N’hi ha molts altres, com Peter Gabriel, vocalista de Genesis, va compondre la música per The Last Temptation of the Christ (1988), o tornant a Dario Argento, Keith Emerson (d’Emerson, Lake and Palmer) va fer la banda sonora de la seva Inferno, la seqüela espiritual de Suspiria, l’any 1980. Vangelis és ja un artista etern per la seva música a Blade Runner (1982), 1942: Conquest of Paradise (1992) o Alexander (2004); Daft Punk va fer una excel·lent banda sonora per Tron: Legacy (2010), i fins i tot Nick Cave ha compost bandes sonores, sempre amb un cert to melancòlic i amb esperit de western, com The Assassination of Jesse James by the Coward Robert Ford (2007), la postapocalíptica The Road (2009), o la celebrada Hell or High Water que es va veure al Festival de Sitges el 2016.

Però hi ha dos músics que no només han posat un peu al món de la música de cinema, sinó que hi han posat els dos, abandonant (o quasi) la música comercial. El primer seria Clint Mansell, líder de Pop Will Eat Itself, ha acabat de la mà del seu amic i director Darren Aronofsky composant bandes sonores com les de Pi (1998) i la cèlebre Requiem for a Dream (2000), arxiconeguda i fins i tot versionada pel tràiler de Lord of the Rings: The Two Towers (2002), com ja vaig explicar en el meu díptic sobre la música de tràilers.

I no voldria acabar aquest article sense esmentar al més prolífic i exitós (en termes de taquilla) dels compositors de bandes sonores vinguts de la música comercial, en aquest cas del grup de rock progressiu Yes. Estic parlant de Trevor Rabin, que si bé va ser pupil de Hans Zimmer (pioner del mestissatge entre música electrònica i arranjaments simfònics), va desenvolupar un estil musical propi desmarcat del de Zimmer, i això li va valer un nom propi sobretot a finals dels 90 i la dècada dels 2000, creant bandes sonores per multitud de films (13 dels quals produïts per Jerry Bruckheimer), aportant la seva música a productes tan dispars com Jack Frost (1998), Deep Blue Sea (1999), National Treasure (2004), Gone in 60 Seconds (2000), American Outlaws (2001), Snakes on a Plane (2007) o I Am Number Four (2014), juntament amb col·laboracions musicals com les de Con-Air (1996), Enemy of the State (1997) o Armageddon (1998), film aquest últim en què els va llaurar el nom amb el seu estil musical poc complex, sense grans ostentacions simfòniques però amb melodies càlides, directes i que empatitzen amb l’espectador:

Per tant, queda palès que la música de cinema no és de gènere exclusivament simfònic, com ja anunciava en el meu article on desmentia tòpics sobre bandes sonoresI que el rock o la música electrònica no són sinònims de pel·lícula de baix pressupost o de baix nivell, ja que pel·lícules de culte i autèntics blockbusters han comptat amb artistes provinents de l’escena comercial per aportar-hi el seu toc personal per crear música de cinema.

Per acabar, només un petit incís pel lector que hagi arribat fins aquí i vulgui fer recerca pel seu compte: el Brian May que consta com a compositor de la banda sonora de Mad Max no és el guitarrista de Queen, sinó un compositor australià que es diu igual.

Marc Musquera

Marc Musquera BSOnoritzat

Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per les bandes sonores ve de quan feia primària i, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs als quals jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*