‘El valle de los vampiros’ ‘El valle de los vampiros’
Imatges i realitat ‘El valle de los vampiros’

La teoria cinematogràfica clàssica es pot dividir, a grans trets, entre aquella adscrita a la tendència realista i la que es decanta per l’anomenat formalisme. La primera planteja i defensa que l’essència del cine (allò que el distingeix de les altres arts) és la seva capacitat per enregistrar la realitat. Les imatges cinematogràfiques ens mostren el món tal com es presenta davant seu; de fet, en són un rastre (tota pel·lícula seria, doncs, també un making of del seu rodatge). Els formalistes, en canvi, creuen que l’aplicació dels recursos expressius propis del cinema (l’enquadrament, la llum, el color, el muntatge, el so, etc.) sobre aquestes imatges captades mecànicament per la càmera les allunya de manera indefectible de la realitat: quan enquadrem, seleccionem parts del món; quan il·luminem, destaquem uns objectes més que d’altres; quan afegim música, condicionem la percepció d’allò que veiem, i així. En definitiva, el cinema ens mostra un món que només existeix a la pantalla, i que és el fruit de la mirada dels cineastes.

Un bon aliat de les teories formalistes són els divertits recut trailers, falsos tràilers de pel·lícules conegudes fets a partir de les imatges originals dels films però amb la voluntat de transformar-les en quelcom diferent. Així, The Shining pot esdevenir un drama familiar, Alien una comèdia o Mary Poppins una cinta de terror. El truc està a seleccionar aquelles escenes del film que, tretes de context, puguin significar una altra cosa, combinar-les per construir una nova història i afegir una banda sonora que condueixi les emocions de l’espectador en una direcció insòlita (a més, els cartells informatius i la veu en off propis dels tràilers reforcen el nou missatge). Com per art de màgia, les imatges canvien de significat; la realitat que mostren ara és una altra.

Un exercici també interessant és el que va realitzar Pere Portabella amb Cuadecuc, vampir (1971), en què es descontextualitzen i manipulen les imatges d’un film de ficció, El conde Drácula (1970) de Jess Franco, per fer-ne un de nou, idèntic d’alguns aspectes però completament diferent en el seu conjunt.

Uns anys després, a Informe general sobre unas cuestiones de interés para una proyección pública (1977), Portabella captaria imatges d’un indret ben conegut i les desfamiliaritzaria atorgant-los-hi una pàtina terrorífica que, de fet, li esqueia: es tractava de ‘el Valle de los Caídos’.

Se’ns introdueix en l’escenari a poc a poc, generant misteri. Com en una pel·lícula de terror clàssica, comencem amb una visió de l’indret des de la llunyania. El lloc imposa, destacant-se en el paisatge a través de la seva gegantesca creu, situada al capdamunt d’un turó.

Com Jonathan Harker arribant al castell de Dràcula, ens hi acostem amb el nostre cotxe/carruatge, i des d’un punt de vista subjectiu seguim observant l’enigmàtica construcció entre els arbres, fins que ens situem al peu i ens empetitim davant la grandiosa presència.

Un cop al recinte, buit de gent, ens fixem en les amenaçadores estàtues que decoren l’espai, a les quals la càmera s’encarrega de donar una aparença grotesca fent ús de perspectives aberrants.

Tot seguit, entrem a l’interior de l’edifici. Un solemne travelling ens condueix fins la gran porta, negra i obscura. A dins, la foscor predomina, i els feixos de llum projecten ombres inquietants quan topen amb figures que pengen del sostre i que representen escenes d’angoixa i tortura. A les parets, grups d’individus bel·ligerants s’abraonen sobre nosaltres.

L’estètica gòtica que Portabella mira de recrear amb la càmera és reforçada, decisivament, per la música que acompanya les imatges. La banda sonora composta per Carles Santos, minimalista i llòbrega, ens fa sentir vivament que en aquells espais ombrívols s’hi amaga l’horror.

La proposta del cineasta català és tant artística com política, i és la prova fefaent que les imatges són o poden ser una eina discursiva; que són escrites i, per tant, han de ser (ben) llegides. Per cert, com no podia ser d’una altra manera, la introducció al món de les tenebres amb què arrenca Informe general… acaba davant el lloc de repòs del vampir.

Jordí Codó

Jordí Codó Anatomia d’un frame

Jordi Codó és llicenciat en Comunicació Audiovisual i en Estudis de l’Àsia Oriental. És col·laborador docent de diversos centres universitaris catalans, on parla de cinema tant des del punt de vista estètic com industrial. Escriu a la revista en xarxa de CineAsia i té publicats diversos articles i capítols de llibre sobre els cinemes del nostre llunyà Orient. És un cinèfil d’allò més eclèctic (li encanten Star Wars i Tarkovski) i un àvid acumulador de DVDs, però no té temps de veure tot allò que es compra. Espera que quan la seva filla creixi, vegi les pel·lícules amb ell. Il·lús...

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*