Born to be wild Born to be wild
Viatge al Hollywood dels anys 60 Born to be wild

A escassos tres mesos pel nou any hauríem de començar a preparar-nos per l’esdeveniment que ocuparà portades i espais cinematogràfics diversos: el hype que Once upon a time in Hollywood està acumulant amb només poques setmanes de rodatge no té cap precedent en la història del setè art (ni tan sols les sempre esperades entregues galàctiques) i des de fa dies internet i les xarxes socials bullen amb cada nova actualització, foto del rodatge o notícia com la recent mort del mític Burt Reynolds (que recordem que havia d’interpretar un paper secundari però molt significatiu). Si no em creieu, feu una ullada a Twitter o Instagram i veureu centenars d’il·luminats com un servidor seguint dia a dia (el meu fil sobre la pel·lícula està més ordenat, llegiu aquest i prou) qualsevol filtració o engruna que Tarantino ens regala per anar matant la gana fins que arribi la data d’estrena prevista el juliol que ve. Un incís: ja us dic ara que la meva aposta pel primer tràiler va per la SuperBowl de finals de gener. Veurem.

El que també està aconseguint aquesta pel·lícula és que ens fixem en l’any i lloc on van passar els fets. 2019 marcarà el 50è aniversari d’aquell 1969 que segons els experts constitueix, amb total seguretat, un dels millors anys de la història de la humanitat. L’any 1969 va marcar el final de la Dècada Prodigiosa: dels assassinats dels Kennedy i Martin Luther King, de la Revolució sexual, de la Primavera de Praga i el Maig del 68, dels Swinging Sixties londinencs o el moviment hippy als Estats Units i sobretot de la Guerra del Vietnam. Woodstock, Sharon Tate i la Família Manson. Les drogues. I el canvi als estudis de Hollywood: el vell i absolutista sistema amb contractes de permanència abusius que les majors imposaven a les seves estrelles, saltava pels aires al mateix temps que una nova onada de cinema europeu més fresc, realista i sobretot amb menys censura omplia les pantalles occidentals. El primer gran relleu des del Hollywood daurat estava a punt de tenir lloc i una nova generació de cineastes, actors i actrius, guionistes o estrelles del Rock havia arribat per quedar-se en un context sociocultural únic. La nova aristocràcia de Hollywood, més jove, guapa i per damunt de tot amb idees més fresques, estava a punt d’agafar el timó del vaixell. Encara no sabem com Tarantino ha dibuixat el trencaclosques, però les expectatives no poden ser més altes.

En aquest nou context de sistema d’estudis sorgeix la figura de Roger Corman. Corman és l’últim gran magnat de la indústria, un senyor que encara avui en dia produeix pel·lícules (en porta ja unes 500) de baix pressupost i de sèrie b, i que continuen generant molts calés. Ha fet de tot dins del negoci: productor, director, editor, guionista o fins i tot actor. Menyspreat per un sector de la crítica al qual no haurien de deixar escriure més en tota la vida, les seves pel·lícules no han perdut mai diners i fins i tot als 60 va encadenar una sèrie d’èxits amb adaptacions de clàssics d’Edgar Allan Poe interpretats pel mític Vincent Price. Però, la més gran i determinant aportació de Corman a la indústria del cinema és haver sigut el pare creatiu de la generació que estava a punt d’agafar el control de Hollywood: Francis Ford Coppola, Martin Scorsese, Jack Nicholson, Ron Howard o Peter Fonda, per posar alguns exemples, són alguns dels que van forjar els seus primers passos sota la batuta de Corman, entenent un sistema de producció diferent del que fins llavors es feia als grans estudis: rodatges rapidíssims, molta importància en pressupostos baixos i buscar economitzar ràpidament un producte que no tenia per què tenir la millor qualitat del món. En aquesta tessitura de semi escola de cinema, molts directors, guionistes o productors novells aprenien els engranatges dels rodatges….rodant les pel·lícules que als grans estudis els hauria estat impossible fer. En altres paraules, Corman donava l’oportunitat de jugar a 2a i aprendre com jugar a 1a.

El 1967, un altre any clau de la dècada, Corman produeix i dirigeix una raresa dins de la seva línia de producció. Basada en un guió de Jack Nicholson, The Trip explica la història d’un director de cinema (interpretat per Peter Fonda) en plena crisi creativa i personal per culpa del divorci amb la seva dona i una falta d’idees preocupant. Com a solució als seus problemes decideix provar LSD i “tenir un viatge” sota la supervisió d’un amic seu (Bruce Dern). A partir d’allí, el film es converteix en una espècie d’experiment i una barreja extrasensorial de llums, colors, al·lucinacions i sexe. Tot i tenir algunes mancances al guió, la pel·lícula constitueix un testimoni perfecte per explicar una època d’amor lliure i droga sense parar. Alguns dels elements que marquen els últims anys 60 hi són perfectament retratats: la crisi creativa dins de la indústria del cinema, el sexe sense barreres i LSD com a catalitzador de comportaments humans. Més dades d’interès: el film compta amb Dennis Hopper en un paper més secundari i per poder tenir clar el que se sentia al tenir “un viatge” i explicar-ho millor a la pel·lícula, director, guionista i actors principals es van drogar com a experiència de recerca. Corman ja no ho va fer més, Hopper ja no va parar.

The Trip

The Trip (1967)

Explicar The Trip és essencial per entendre l’obra que vindria després i canviaria tota una generació. Després de l’estrena d’aquesta última, Peter Fonda i Dennis Hopper van presentar el projecte de la que seria la següent peli de Corman, Easy Rider. Encara avui en dia ningú realment sap per què va dir que no, però el cas és que el guió va acabar a Raybert, una petita productora fundada per Bob Rafelson i Bert Schneider i tot i saber que Hopper era una bomba de rellotgeria van acabar posant els diners per poder rodar. A partir d’allí el mite del rodatge i la pel·lícula ja no pararia de fer-se gran. Hopper i Fonda van començar a rodar sense tenir el guió acabat i amb l’única premissa de tornar a rodar un viatge d’LSD i un viatge a través dels Estats Units, però a aquest inconvenient s’hi va sumar la tensió que es va acumular durant el rodatge amb un Dennis Hopper contínuament banyat en drogues i alcohol, cridant a l’equip i fins i tot portant al damunt dues pistoles carregades. La situació va arribar a ser insostenible en molts moments, com quan va demanar a Peter Fonda que utilitzés el suïcidi de la seva mare per motivar el menyspreu del personatge contra la Verge Maria o quan va acabar a bufetades amb un membre de l’equip perquè li exigia tenir tot el material filmat. La situació es va fer insuportable. Tot el material rodat era excessivament fosc, sense cap ordre ni control, Hopper va ser detingut i la seva relació amb Fonda penjava d’un fil (mai va recuperar-se després de la pel·lícula). Els productors van buscar dues solucions d’urgència: mentre Schneider va aconseguir convèncer a Columbia Pictures per tal que distribuís la pel·lícula, Rafelson persuadia a Hopper per tal que contractés Jack Nicholson, un actor que ja s’intuïa en diversos cercles que seria una estrella i que segons Rafelson l’informaria de tot el que passava durant el rodatge. Nicholson sempre va tenir clar perquè el van contractar: per evitar que Peter Fonda i Dennis Hopper s’acabessin matant entre ells. Diu la llegenda que en els moments en què Hopper estava en un estat més salvatge, part de l’equip inclòs Fonda el calmava dient que a James Dean no li agradaria el seu comportament. Hopper idolatrava Dean (van aparèixer junts a Rebel without a cause) i quasi sempre acabava calmant-se enmig d’un bany de llàgrimes.

Però el rodatge va finalitzar i en els cercles de la contracultura dels 60 ja havia corregut com la pólvora que havien fet una bona pel·lícula de drogues i motos. A partir d’allí tot es va fer gran, Easy Rider va guanyar el Premi a l’òpera prima a Cannes i va obtenir dues nominacions als Oscar. Una pel millor guió (quan havien començat sense) i l’altra al millor secundari per Nicholson (que en sis mesos es va convertir en estrella). La generació del Rock & Roll, l’amor lliure i les drogues ja tenia la seva bandera cinematogràfica i el moviment contracultural tindria el primer títol uns anyets més tard: Easy Riders, Raging Bulls.

Easy Rider (1969)

El cert és que l’aproximació a tan icònica pel·lícula resulta fins i tot complicada. En certa manera Easy Rider té un punt de sobrevaloració: el seu muntatge és indecís, el guió a estones és confús i Dennis Hopper va tan passat que no saps si s’està rient del públic. Però aquest és un d’aquells casos on l’art o el cinema només es poden entendre en el seu context històric o sociocultural. Sota el prisma del 1969 i la crisi que assotava a Estats Units per la Guerra de Vietnam, Easy Rider és perfecta. La recerca d’un país on els pares no entenen els seus fills ni viceversa o una societat castigada per la guerra i que només busca evadir-se en viatges químics o sexuals. En certa manera i per cada etapa dels personatges de Fonda i Hopper (Wyatt àlies Captain America i Billy the Kid) el viatge és una cerca impossible de comprensió cap a ells mateixos i cap a la societat. Per això juga un paper tan i tan important la icònica banda sonora, perquè posa paraules on els personatges són incapaços de trobar-ne. La road movie per excel·lència i a cavall entre el cinema social i experimental, Easy Rider acaba resultant una obra mestra perquè sense aquesta ni el seu salvatge viatge (davant i darrere de la càmera) seria impossible entendre aquella màgica i complicada època. Les seves imperfeccions són les imperfeccions que mitifiquen aquell final dels seixanta i aquells temps de bogeria.

Easy Rider va estrenar-se a Estats Units l’estiu del 1969. Setmanes després Sharon Tate i 8 persones més morien assassinades a mans de la Família Manson. Alguns dies més tard va tenir lloc el Festival de Woodstock. El món sortia a moment històric per setmana. El viatge que Dennis Hopper i Peter Fonda van emprendre el 1967 amb Roger Corman acabava i deixava la seva amistat tocada de mort però amb un mític camí en moto travessant uns Estats Units que ja no serien mai més els mateixos. La contracultura va canviar el món, Easy Rider va canviar la contracultura.

Ovidi Domenech

Ovidi Domenech Culte a Kalima

Es defineix com un orgullós fill del Sud i assegura que té ADN peterpanista. La vida li passa a 24 fotogrames per segon. "Hitchcock, Spielberg, Fincher, McQueen i Monroe són els pilars de la humanitat". L'Ovidi Domènech té les coses clares i no té pèls a la llengua.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*