El negre de San Sebastián El negre de San Sebastián
Lladres i serenos a la pantalla del Festival Internacional de San Sebastián El negre de San Sebastián

Tot i començar com un gènere mediocritzat i considerat de consum popular, el negre i policíac ha aconseguit fer-se un molt bon forat al mercat. La literatura ho va aconseguir a partir de la creació de col·leccions especialitzades i el cinema es va aprofitar de l’èxit de la paraula escrita. Avui en dia no passa setmana que la cartellera no inclogui un thriller policíac, una pel·lícula d’acció amb tints criminals o un drama on el crim n’acaba essent l’eix central. Ens hem adonat que el negre, com a gènere, és aplicable a un gran nombre de temes, perquè ens ho fa proper a la realitat, perquè atrau al públic i perquè construeix un món proper però clandestí de la nostra societat.

El Festival de cinema de San Sebastián es conegut per presentar grans produccions que moltes acaben guanyant premis reconeguts, tot i que també hi ha un tant per cent a reivindicar que mai ens acaba arribant, però sempre sol predominar el drama. El que sí que m’he adonat recentment és que cada vegada hi ha més tints de negre, criminal i policíac a mes pel·lícules malgrat no poder-les considerar plenament d’aquest gènere. En aquest article pretenc fer un repàs a algunes de les produccions més interessants que ens ha deixat el festival de San Sebastián amb una mirada més negra i fosca. N’hi falten moltes, però aquestes són les que he pogut veure i que mereixen una menció.

Apuntes para una película de atracos (Elías León Siminiani)

Es tracta del segon llargmetratge d’aquest director i el primer en forma de documental. De fet, és un producte que ve de rebot ja que la seva intenció era poder documentar-se per crear una història d’un atracament. Per tal de recopilar informació es posa en contacte amb en Flako, més conegut amb el nom de El Robin Hood de Vallecas, el líder de la “Banda de las alcantarillas”.  En Flako va ser el lladre de bancs més buscat durant l’època de la crisi econòmica espanyola. El documental narra com l’Elías es posa en contacte amb en Flako a la presó per tal que li expliqui els secrets i intimitats del món dels butrons.

Es tracte d’un documental gravant des de la intimitat per tal de no només rebel·lar les gestes dels robatoris de Flako, sinó també el que això implica per a ell, per la seva família i el seu entorn, i que de rebot afecte l’entorn del director, ja que s’hi arriba a involucrar a nivell personal on fins i tot hi veiem l’embaràs de la seva dona. Pel meu gust aquesta imatge més familiar i privada no era del tot necessària i esperava un xic més d’intimitats dels butrons. No obstant això, les imatges de les clavegueres i com en Flako es coneix els subsòls de la ciutat és un dels moments més forts del documental.

Der Läufer/ Midnight runner (Hannes Baumgartner)

Aquest director suís es nodreix d’una història real per crear el seu primer llarg. La història se centre en Jonas Widmer, cuiner de professió i corredor per afició. Tot i així, es converteix en un dels herois de Berna quan es el corredor més jove de guanyar una marató militar. La vida perfecta d’en Jonas té, però, moltes esquerdes. El detonant de tots els mals és el suïcidi del seu germà Philipp amb qui mantenia una molt bona relació. Les imatges i els records cada vegada més freqüents d’en Philipp fan que en Jonas comenci a perpetrar petits furts on la violència anirà cada vegada en augment.

Es tracta d’un retrat molt sòlid de com un trauma pot crear un monstre. Probablement en Jonas desenvolupa un trastorn sociopàtic de la personalitat on el que necessita és una pujada d’adrenalina per combatre l’insomni que li provoca els malsons amb imatges del seu germà. Aquest fet, juntament amb un caràcter reclòs l’aïllen cada vegada més de l’entorn familiar i de la societat en general. La sociopatia és una malaltia mental no genètica. Això vol dir que es pot controlar amb medicació i tractament. Si bé pot ser difícil d’eradicar completament sí que es pot reduir. Però és essencial el fet que pot sorgir a partir d’un trauma i que si no se’n fa un seguiment es pot descontrolar amb atacs d’ira o psicosi paranoide. El film de Baumgartner reflecteix aquest canvi a través de l’escalada de violència que Widmer aplica a les seves víctimes, sempre noies joves i en plena nit.

Alpha, the right to kill (Brillante Mendoza)

La pujada de Rodrigo Duterte al govern de Filipines l’any 2016 va comportar un enduriment de les llei del narcotràfic. Les batudes es van incrementar i, malauradament, també el nombre de morts. El president pretenia reduir el que semblava ser el negoci més majoritari i lucratiu del país. Alpha, the right to kill ens infiltra en una d’aquestes batudes. El sergent Moisés Espinosa és part d’un operatiu per desmantellar un dels traficants més prolífics del país amb l’ajuda del seu confident (els confidents de la polícia infiltrats en els càrtels s’anomenen Alphas), Elijah. No obstant això, el tràfic a vegades succeeix de la forma més inesperada i acabem sent testimonis de la corrupció del sistema.

Mendoza ens presenta un thriller amb un fort component social i especialment crític amb el món del narcotràfic i tot el que aquest comporta. És de lloar la història que ens presenta de bon principi on els personatges semblen ser el més secundari de la pel·lícula i ens centrem en el recorregut que fa la droga: de les mans d’un narcotraficant passa a les mans d’un confident conxorxat amb un policia corrupte i que pretenen revendre-la per aconseguir un bon sobresou. Tot i que aquest fet pot semblar un bon argument, la pel·lícula s’acaba perdent i no aconsegueix crear el thriller de tensió que s’espera d’un film com aquest. Els personatges no estan ben treballats ni presentats, ja que ni tan sols ens acaba d’interessar el que els pugui passar. El fet que estigui gravat en càmera en mà pot semblar una aposta interessant, especialment en les escenes de batudes, però acaba per cansar i marejar.

Manbiki Kazoku/ Shoplifters (Hirokazu Koreeda)

El més que lloat director japonès ens torna a delectar amb una aposta d’allò més familiar amb gir final inesperat. Guanyador de la Palma d’Or a Cannes, Shoplifters ens trasllada al sí d’una família humil i pobre del Japó actual. El que a priori sembla ser una relació parento-filial perfecte es veu truncada quan un dia troben una nena abandonada i la porten a casa on amb prou feines poden alimentar les 5 boques que ja hi conviuen i no acaben de veure bé afegir-n’hi una sisena. No obstant això, després de crear uns vincles familiars amb la nena, la família sembla que s’estabilitza amb aquesta nova situació. El canvi vindrà quan en un dels robatoris perpetrats pel nen de la família els secrets comencem a rebel·lar-se i la història es desmunta de d’alt a baix.

Koreeda ens torna a transportar a una història on la família n’és l’eix central. On el retrat personal de cada membre predomina per sobre de l’acció, que aparentment, és d’allò més innocent i secundària. Empatitzem amb uns personatges treballats i elaborats fins als més mínims detalls i creem un vincle amb una família entranyable. Ara bé, quan ja ens hem creat el retrat, Koreeda comença a desmuntar-lo a partir d’un fet concret, tot i que prèviament ja va donant pistes suficients per acabar de lligar caps al final. Una altra obra mestra del mestra. Aquesta explicació sembla no contenir cap traça del negra i criminal, però creieu-me quan us dic que l’hi trobareu, i no em refereixo als furts que comet la família per sobreviure.

Red Joan (Trevor Nunn)

La nova pel·lícula de Judi Dench (coneguda pel paper de M a alguns films de James Bond) ens porta la història real de Melita Norwood, l’espia britànica que va treballar més anys per la KGB, ja que no es va destapar el cas fins al 1999, quan ella tenia 87 anys. El film és una adaptació de la novel·la homònima de Jennie Rooney, on explica la història de la “iaia espia” anomenada Joan Stanley.

Tot i que la història és d’allò més interessant en un període àmpliament conegut, però poc explotat en el sentit de l’espionatge femení, la pel·lícula allarga escenes innecessàries i canvia les escenes més d’acció per converses prenent el te. Tot molt britànic i polític. Tot i així, el fil narratiu construït a través de flaixbacs funciona correctament i fa una bona tasca d’informació de la vida de Norwood.

Illang: The Wolf Brigade (Kim Jee-woon)

L’any 2029 els governs de Corea del nord i del sud pretenen unificar els dos països. No obstant això, les condicions no són del tot justes per a la població més vulnerable. La inestabilitat econòmica i política fa que neixi un grup rebel que s’oposa a aquest canvi i que es fa dir Sect. Per contrarestar aquest gruo terrorista, el govern crea un cos policial anomenat Unitat Especial. Els fets del Bloody Friday, on 15 estudiants són assassinades a mans de la Unitat Especial, detonen la creació d’un altre cos policial. La pel·lícula doncs, girarà al voltant de la lluita interna entre els dos cossos policials i Sect.

El que sembla una premissa d’allò més atractiva, s’acaba perdent en un espiral de violència sense sentit i en un guió massa rebuscat per poder seguir-lo. Es desaprofiten molts elements atractius com Sect o els fets del Bloody Friday, i l’argument acaba girant al voltant de les lluites entre els dos cosses policials que ha creat el govern.

Irene Solanich

Irene Solanich Cap de redacció d'El cinèfil

Traductora, correctora i docent d’idiomes durant el dia i enamorada del gènere negre i del terror durant les hores lliures. Actualment compagina la feina i col·laboracions en diferents mitjans amb un programa de doctorat (en literatura negra) a la Universitat de Vic. Les seves hores lliures se sortegen entre a lectura, el cinema i l’escriptura.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*