L’evolució de Frankenstein al cinema L’evolució de Frankenstein al cinema
Quan el científic marca les adaptacions de la novel·la de Mary Shelley L’evolució de Frankenstein al cinema

A l’article Els orígens de Frankenstein al cinema enumeràvem la participació de la criatura de Frankenstein a les pel·lícules clàssiques de monstres de la productora Universal Pictures, que acabava amb la mítica Abbott y Costello contra los fantasmas (Bud Abbott Lou Costello Meet Frankenstein, 1948), una paròdia de les mateixes pel·lícules de monstres que durant dècades van inundar el cinema amb desenes de títols. Cal afegir que anys més tard, l’actor Boris Karlof qui havia encarnat el primer Frankenstein protagonitzaria una darrera pel·lícula del monstre titulada El castillo de Frankenstein (Frankenstein 1970, 1958), produïda per Allied Artists, però l’actor faria aquest cop el paper del Doctor Frankenstein, això sí, amb grans cicatrius en el rostre provocat per tortures fetes pels nazis durant la segona guerra mundial. Com resulta esperat, es dedica a fer l’experiment de donar la vida a un ésser creat a partir de parts de diferents cossos, això sí, intentant modelar-lo amb la seva imatge abans de patir les desfiguracions al cap.

Abans, l’any 1957 es va estrenar una altra producció americana que per primer cop traslladava la història a l’actualitat amb la pel·lícula Yo fui un Frankenstein adolescente (I Was a Teenage Frankenstein, 1957), que de fet és conseqüència d’un èxit anterior, Yo fui un hombre lobo adolescente (I Was a Teenage Werewolf, 1957), estrenada quatre mesos abans, la qual cosa dona idea de la qualitat de l’adaptació lliure del clàssic de Mary Shelley, rodada en pocs dies. A la pel·lícula, un descendent del Doctor Frankenstein continua els treballs i reconstrueix un cos malferit en un accident de tràfic a partir de diferents cossos, fins a completar-lo al final amb la cara d’un jove. En el camí, la criatura, amb una cara monstruosa, s’escapa provocant diverses morts, algunes induïdes pel mateix creador per protegir la seva investigació.

El director Richard E. Cunha també situaria a l’actualitat la seva pel·lícula La hija de Frankenstein (Frankenstein’s Daughter, 1958), en aquest cas donant el protagonisme al nét del Dr. Frankenstein, i mantenint l’ànsia de fer estranys experiments d’amagat. El jove científic per les nits converteix en un monstre la neboda del seu mentor mentre contínua en paral·lel amb el seu objectiu de crear un ésser perfecte a partir de diferents cossos i un cervell femení. Si la pel·lícula del paràgraf dèiem que es va rodar en pocs dies, aquesta encara és pitjor, un veritable despropòsit de guió, interpretació i disseny artístic.

Les adaptacions revifarien notablement i amb qualitat però aquest cop des de Gran Bretanya, en certa manera recuperant i reivindicant els seus propis clàssics de la literatura britànica. Ens referim, evidentment, a la productora Hammer Films, fundada el 1934 però que veuria la seva època d’esplendor a la dècada dels seixanta justament amb les pel·lícules de terror i amb dos actors fetitxe con són Christopher Lee i Peter Cushing, amb una fructífera relació de quinze anys en papers tan emblemàtics com la criatura de Frankenstein i el Doctor Frankenstein, i Dràcula i Van Helsing, respectivament en les adaptacions dels dos personatges clàssics del terror.

L’èxit de les dues pel·lícules inicials a finals dels cinquanta, Drácula (Dracula, 1958) i La maldición de Frankenstein (The Curse of Frankenstein, 1957), a semblança del que va succeir a la Universal i també dedicades a aquests dos personatges, va provocar a la Hammer un reguitzell de produccions de pel·lícules de monstres i adaptacions de novel·les clàssiques però també amb temàtiques de ciència ficció i d’aventures, en una època molt prolífica.

Probablement el director clau de la productora és Terence Fisher, responsable de diverses pel·lícules mítiques de la companyia, i director de les populars pel·lícules de Frankenstein (a excepció de la tercera), totes inspirades vagament en la novel·la de Mary Shelley: La maldición de Frankenstein (The Curse of Frankenstein, 1957), La venganza de Frankenstein (The Revenge of Frankenstein, 1958), La maldad de Frankenstein (The Evil of Frankenstein, 1964) (dirigida per Freddie Francis), Frankenstein creó a la mujer (Frankenstein Created Woman, 1967), El cerebro de Frankenstein (Frankenstein Must Be Destroyed, 1969) i Frankenstein y el monstruo del infierno (Frankenstein and the Monster from Hell, 1974).

Respecte les adaptacions anteriors a la Universal hi ha alguns canvis importants. Si a la primera pel·lícula de la Hammer el monstre és més carnal i grotesc i el to és més terrorífic, a la resta de pel·lícules el monstre té un cervell que li permet pensar i actuar de forma raonada, fet que aporta un to més reflexiu i moral a les pel·lícules. Però, sens dubte, el canvi més important va ser el de dotar de més protagonisme el Doctor Frankenstein i facilitar des d’un punt de vista psicològic l’anàlisi del seu comportament i les seves decisions. El maquillatge de Christopher Lee com a monstre a la primera de les pel·lícules també era més versemblant (fugint de la caracterització de Karlof que, per cert, estava patentada), la qual cosa afavoria una caracterització més humana i temible per les cicatrius i malformacions, fugint dels moviments lents i maldestres de les pel·lícules de James Whale.

Però la innovació més gran arribaria amb Frankenstein creó a la mujer, on l’eterna història evolucionaria amb un canvi de sexe a la criatura, aquest cop interpretat per l’actriu Susan Denberg, en el seu darrer paper d’una molt curta carrera. L’argument és molt més arriscat i sorprenent, tant pel fet a parlar de conceptes com l’ànima, afegit al fet de poder trasplantar-la a un altre cos, i, per complicar-lo encara més, posar l’ànima d’un home ajusticiat injustament en el cos de la seva núvia suïcida. Les circumstàncies de les dues morts i la doble personalitat de la criatura (cervell de la dona i ànima de l’home) planteja un argument extremadament modern de venjança i s’avança en la seva concepció i desenvolupament a un tipus de cinema de terror habitual a la dècada següent on el perfil psicològic del pertorbat marcaria la construcció del discurs narratiu per preparar l’espectador tant en el que succeeix com en el perquè succeeix.

La mateixa Hammer produiria una mena de remake de la primera pel·lícula dirigida per Terence Fisher, La maldición de Frankenstein (1957), amb el títol El horror de Frankenstein (The Horror of Frankenstein, 1970), que la recordem especialment perquè el monstre estava interpretat per David Prowse, un actor de gran alçada i corpulència i que malgrat aparèixer a moltes pel·lícules el seu rostre és molt desconegut perquè sovint ho feia amb màscara, com és el cas del seu paper més popular, el de Darth Vader a la trilogia original d’Star Wars. Prowse com la criatura i de nou Peter Cushing per enèsim cop com el Doctor Frankenstein protagonitzarien també la pel·lícula Frankenstein y el monstruo del infierno (Frankenstein and the Monster from Hell, 1974), recuperant en la direcció a Terence Fisher que, malgrat deixar un final obert, s’acabaria convertint en la darrera pel·lícula de la Hammer sobre el monstre.

Jordi Ojeda

Jordi Ojeda CCT - Cinema-Ciència-Tecnologia

Jordi Ojeda és professor de la Universitat de Barcelona on dirigeix un projecte de divulgació de la ciència i la tecnologia emprant els còmics, el cinema fantàstic i la literatura de ciència ficció. És autor de diferents conferències, llibres, capítols de llibre, articles i exposicions, entre les que es pot destacar l’exposició 'Robots en la seva tinta' organitzada pel Saló Internacional del Còmic de Barcelona. També ha estat jurat del Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya i és un habitual entre el públic (o els conferenciants) en altres festivals i salons dedicats al cinema o els còmics.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*