Un escàndol amb Ted Kennedy Un escàndol amb Ted Kennedy
'Chappaquiddick' explica un dels assumptes foscs de la família Kennedy als anys 60 Un escàndol amb Ted Kennedy

El 18 de juliol del 1969, el senador de Massachusetts Ted Kennedy, el fill petit, d’una fillada de nou de Joseph P. Kennedy, i únic viu dels tres que assoliren determinats alts càrrecs en la política, es va veure involucrat en un accident automobilístic que el comprometia i que al capdavall posà fi a les seves aspiracions com a president dels EUA. El cas fou un escàndol que es va veure esmorteït perquè just dos dies després Neil Amstrong posava el peu a la lluna. La proesa va desviar en bona mesura el que sens dubte hauria estat objecte de portades i informatius durant molt de temps.

John Curran (The Painted Veil, Stone) dirigeix el guió dels novells –com a guionistes– Taylor Allen i Andrew Logan, els quals asseguren haver fet una investigació detallada d’uns fets que encara ara estan plens d’interrogants i aixequen sospites diverses, algunes força negres. Potser per això, fins i tot ara, gairebé cinquanta anys després dels fets, Byron Allen, executiu d’Entertainment Studios, que distribueix la cinta, assegura que algunes persones poderoses van intentar que la cinta no s’estrenés.

El fet és que la nit d’aquell divendres fatídic el senador, un favorit per a les presidencials del 1972, després de participar maldestrament a una regata de vela, havia llogat una cabana a l’illa de Chappaquiddick, a Massachusetts –plaça forta per als Kennedy– per fer una petita festa amb col·legues del seu cercle –un any abans treballaren en la campanya presidencial del seu germà Bob Kennedy–, tots casats, i sis noies, totes solteres, que també hi havien treballat i que romanien en l’àmbit del clan. Entre elles, hi havia la víctima de l’accident: la jove de 28 anys Mary Jo Kopechne (una sòlida, tot i que breu, Kate Mara), especialista de campanyes polítiques. Ambdós havien abandonat la festa al cotxe del senador, el qui no se sap com va fer caure el vehicle d’un pont al mar. El cotxe va quedar tombat a poca profunditat: les rodes sobresortien de l’aigua. El senador va poder sortir, però la noia s’hi va ofegar.

Plana la possibilitat que la cinta recull especulativament que la noia seguís viva durant si més no les dues o tres hores següents a causa del nivell d’aigua del tram on van caure. Si Ted hagués avisat immediatament la policia, potser s’hauria pogut salvar la víctima, però el senador no va informar del fet fins deu hores després, tant bon punt es va fer públic perquè el vehicle va ser descobert al matí següent. Hom pot pensar, tal com la cinta reflecteix, que Ted va dubtar per temença a les repercussions polítiques que l’accident connotava. Al film, l’única paraula que, impossibilitat d’articular una línia, li diu el pare, quan poc després dels fets Ted el truca, és “coartada”. Ted era la darrera esperança del clan Kennedy, i la cinta fa que el progenitor no el tingui precisament en un podi. La pressió del clan sobre el plançó perquè arribi a la presidència és intuïblement enorme, i això podria explicar el poc madur i poc encertat comportament que va evidenciar, que a banda no deia gaire cosa bona del seu tarannà com a persona: la seva dona estava en avançat estat de gestació (va perdre el fill), i la nit dels fets era al llit emmalaltida; el senador també quedava al descobert per aquí.

Probablement, la millor part de la pel·lícula són les sessions que Ted manté amb l’equip d’assessors i advocats del clan, comandat per Robert McNamara (un convincent i humorístic Clancy Brown), els qui precisament tramen la “coartada” que esmentava Joseph P. Kennedy (interpretat amb excel·lència per l’incombustible Bruce Dern). Amb un punt de comicitat, es veu com suen per tapar el que no és ocultable de cap manera, i que va acabar amb dos mesos de presó suspesos per ser qui era. I potser aquest és el punt atrevit del film, evidenciar que la igualtat social davant de determinats fets no existeix pas.

La pel·lícula aconsegueix mantenir l’interès de l’espectador ja que tracta un tema amb punts escabrosos i pel personatge en qüestió, tanmateix el conjunt no se sostrau a una certa sensació de film a baix gas del qual s’esperava molt més perquè no aconsegueix diluir la impressió d’estar recollint un fet concret i breu i no dona gran volada al dilema. Les circumstàncies que generaren l’accident, la causa que va fer que Ted se’n sortís del pont, el que veritablement va passar en els minuts següents a la caiguda (al film es mostra a Ted tot intentant infructuosament obrir la porta de la noia, però…), tot això roman en el misteri, i Ted s’ho va endur amb ell. La cinta, però, no dona una imatge complaent del personatge.

El periodista Neal Gabler, que diu fer de fa temps una biografia de Ted i deplora la cinta perquè no la veu honesta, assegura al The New York Times del sis d’abril d’enguany que l’accident l’havia turmentat tota la seva vida. El fet és que el senador ho va seguir essent durant quaranta-set anys, i no es va presentar a les presidencials del 1972 i 1976.

L’any 1981, Brian De Palma realitzà Blow Out, que dins de les primeres seqüències n’introduïa una d’un aparent accident de cotxe en què aquest cau a l’aigua. El conductor, un important polític que aspirava a la presidència, s’hi ofega. L’acompanya una jove prostituta (Nancy Allen), que inversament als fets de Chappaquiddick, sobreviu. La cinta evoluciona pel camí del complot polític i dels serial killers, i també esdevé un divertiment metafictici sobre el cinema, però a De Palma l’obsessionava l’assassinat de JFK, ho va reflectir en diverses cintes, i els fets de Chappaquiddick eren una manera d’abundar en la dissort dels Kennedy i en l’impacte social als EUA que la seva malastrugança exercia.

Veredicte

El millor: La ironia de les sessions entre Ted i els seus assessors per solucionar el tort.

El pitjor: La baixa intensitat que el producte acaba tenint.

Nota: 7

Ignasi Juliachs

Ignasi Juliachs Cendres i diamants

Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, i especialitat en Història de l’Art, escriu crítica i algun article sobre cinema a la revista 'Imágenes de Actualidad', i articles sobre festivals a 'Dirigido por'. També ho ha fet a 'Fotogramas'. Ha estat articulista a la revista de cinema 'Scifiworld', amb l’editorial de la qual també ha participat en el llibre col·lectiu 'El hombre lobo, licántropos en el cine'. Ha estat secretari de la junta directiva de l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics. Escriu crítiques, especials i ressenyes de llibres a 'Cinearchivo.com' i és coautor del llibre 'La memòria crítica'. Per si fos poc és traductor de publicacions de cinema i d’alguna novel·la per editorials com Planeta o Paidós. Ha estat redactor i locutor d’informatius, d’espais culturals i de crítica cinematogràfica a 'Ràdio Sant Feliu'. Fou auxiliar de càmera al curt Màgia a Catalunya de Manel Cussó, amb Joan Brossa. Ha presentat el cicle de cinema clàssic al Cinebaix de Sant Feliu de Llobregat.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*