Un cowboy obligat a posar els peus a terra Un cowboy obligat a posar els peus a terra
Una visió americana des de la perspectiva de Chloé Zhao Un cowboy obligat a posar els peus a terra

Diuen que un mateix paisatge pot provocar sensacions completament diferents en funció dels ulls que el mirin; fins i tot quan són els d’una mateixa persona. Aquest és el cas de Brady Jandreau davant les àmplies planícies de Dakota del Sud, i la directora xinesa Chloé Zhao ho reflecteix a The Rider amb una sensibilitat i veracitat extraordinàries. La pel·lícula, basada en fets reals i amb els mateixos protagonistes interpretant-se a si mateixos, ens trasllada a la ment d’un jove cowboy de rodeos obligat a afrontar el pitjor dels escenaris: el trencament del seu futur i els seus somnis. I ho fa submergint-nos en l’esperit tan particular d’aquest racó de l’Amèrica profunda, el qual necessitem conèixer i entendre per poder identificar-nos millor amb tot el que passa. És un reflex més aviat descoratjador, però The Rider és cinema d’aquell que no necessita artificis per tocar-nos la fibra.

Tampoc necessita excessives paraules, especialment pel que fa al seu protagonista. Chloé Zhao aconsegueix que aquest s’expressi de moltes altres maneres, sovint per a transmetre la complicada mescla de sentiments que passen pel seu cap. Tal com apuntava al principi, és admirable com canvia la percepció cada cop que The Rider ens mostra Brady davant l’entorn natural que el rodeja: és casa seva, és tot allò que coneix i necessita, és sinònim de llibertat, però es pot convertir en una mena de presó difícil de suportar, un constant recordatori d’allò que ja no pot fer. La directora aconsegueix que l’espectador comparteixi aquesta lluita interna constant i de difícil solució. Com a exemple, aquesta escena de The Rider en què Brady, després que el metge l’avisi que una caiguda més pot resultar fatal, cavalca a plaer el seu cavall i es mostra més feliç que mai. D’una banda, podem pensar que és un inconscient, però de l’altra, entenem què significaria per a ell veure’s privat d’aquesta part de la seva vida.

Com no podia ser d’altra manera, The Rider avança a ritme pausat, sense gaire estridències ni cops d’efecte narratius, però en cap cas es pot dir que la història no evolucioni. La sensació és que no hi ha una sola escena que sobri, que tot té un sentit. Una de les explicacions és que la directora va deixar que els protagonistes recreessin les escenes i converses tal com les haurien tingut a la vida real, i aquesta autenticitat traspassa la pantalla. Però el més important és que cada escena deixa una empremta en el protagonista: els diàlegs amb el seu pare, les estones que passa amb la seva germana Lilly -qui té síndrome d’Asperger-, les visites al seu amic Lane -a qui un altre brutal accident de rodeo ha deixat paraplègic- i, sobretot, les interaccions amb cavalls. És així com The Rider va construint el seu retrat sobre el personatge, el seu entorn i les conseqüències de la vida que ha triat.

A la vegada, la pel·lícula serveix per obrir de nou les portes a un racó d’Estats Units que sembla evolucionar tres marxes per sota de la resta del país, i que beu directament del seu passat en què cowboys i indis es disputaven les terres. Un lloc on els nens demanen fotos als cowboys de rodeos i aspiren a ser com ells (encara que els trobin treballant en un supermercat), i on la relació amb els cavalls és pràcticament mística. Seguint unes passes semblants a les de la també notable Lean on Pete, The Rider impacta per aquestes ambicions vitals, per aquesta passió desmesurada pel món dels cavalls i del rodeo, i també per la preocupant constatació que generacions tan joves com la de Brady ho confien tot a aquesta carta tan arriscada. La pel·lícula, en tot cas, mai s’apiada d’ells ni tampoc els situa per sobre de ningú, simplement mostra la seva realitat particular amb totes les llums i ombres corresponents.

La directora Chloé Zhao hauria pogut convertir The Rider en un veritable melodrama o també en un relat més transcendental. D’una banda, la desgràcia envolta cada vegada més el protagonista i el destí sembla negar-li qualsevol mínim gir positiu que pugui tenir; de l’altra, els escenaris són d’allò més susceptibles de buscar una bellesa poètica i melancòlica. No obstant això, Zhao demostra no voler anar més enllà que el mateix Brady i respectar la seva visió. Un bon exemple d’això és que l’ús de la música és molt limitat, i també que no hi ha grans moviments de càmera o plans zenitals que busquin espectacularitat. És aquesta humilitat i simplicitat la que converteix The Rider en una història tan propera, a pesar d’estar culturalment tan allunyats dels personatges que la protagonitzen. En el fons, els somnis trencats del cowboy Brady poden equiparar-se als de qualsevol jove que veu com la seva vida no segueix el rumb que havia planejat.

Veredicte

El millor: Totes les escenes que Brady comparteix amb els cavalls.

El pitjor: No és la pel·lícula més adequada si has tingut un mal dia.

Nota: 8,5

Martí Aragonès

Martí Aragonès M.A. Confidential

És Llicenciat en Comunicació Audiovisual, però sempre ha treballat en els sectors del periodisme i la comunicació corporativa. Tot i que Spielberg, Scorsese, Tarantino i companyia ja havien preparat el terreny previ, va ser durant els anys de carrera universitària quan va alimentar una cinefília que actualment ja és irreversible. També hi van ajudar els mesos que va passar com a venedor de DVDs a l'Fnac. Des de fa 10 anys, és editor del blog de cinema i sèries MAConfidential.com, i també ha col·laborat en altres mitjans online com a encarregat de la secció de cinema.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*