Tomb Raider i la nova Lara Croft Tomb Raider i la nova Lara Croft
Les aventures d'una Indiana Jones femenina Tomb Raider i la nova Lara Croft

Aquest coi de maquinotes, les Nintendos, Playstations i mandangues vàries, s’estan convertint en una de les principals fonts d’oci del jovent d’avui dia. No saben fer res! Podríem dir que el cinema ja ha quedat en segon pla per una generació sencera que prefereix, en lloc de veure una història, ser-ne el protagonista. I la idea és bona, no ens enganyem! Per què mirar com se’n surt l’Spiderman d’una batussa amb el Follet Verd quan tu mateix pots ser el famós home aranya? La indústria del videojoc ha anat creixent any rere any, i per què no dir-ho, alimentant-se molts cops amb les idees vistes a la gran pantalla per oferir títols atractius i, sobretot, que asseguraven l’èxit comercial gràcies al renom de les penícules en qüestió.

Però, ah, amigo! Què ha passat darrerament? Que el cercle s’ha tancat gràcies a l’èxit d’alguns videojocs que han vist com es duia a Hollywood alguna de les seves històries. És el cas de la penícula de què us vull parlar avui, una penícula que ve directament del món digital, i no és pas de marcianitos. Passa una cosa curiosa amb Tomb Raider, la versió d’aquest 2018, i resulta que és el tercer film protagonitzat per Lara Croft, però el primer d’una nova manera d’entendre el personatge. Resulta que el videojoc també ha patit un rentat de cara, i les noves tecnologies han permès que el personatge d’aquests jocs d’aventures tingui un aspecte nou i més treballat.

La qüestió és que hem deixat enrere aquells polígons voluptuosos de la primera Playstation, i ara tenim una noia més prima. És a dir, adéu llavis i pits molsuts de l’Angelina Jolie! Deixeu pas a la bellesa més senzilla d’Alicia Vikander! El canvi, al principi, pot qüestionar dubtes, però són més enllà de la pura estètica de les dues actrius: Jolie tenia un rol més exagerat de les situacions, una mica autoparòdic, com si fos un quart àngel de Charlie. En canvi, la Lara de Vikander es presenta com una noia qualsevol immersa en una aventura gairebé per accident. Potser, i un cop vistes les tres penícules, si em diguessin que aquesta versió és una preqüela, m’ho creuria.

La Lara Croft, pobreta, és orfe. Viu com pot a Londres malgrat ser l’hereva d’una gran fortuna que no vol acceptar perquè no creu que el seu pare, que va marxar per negocis quan ella era petita, estigui mort. Es dedica a practicar lluita lliure i a repartir menjar oriental en bicicleta, i és precisament en una cursa ciclista una mica cafre pels carrers de la capital britànica, que la policia se l’emporta cap a comissaria. És clar, que allà circulen per l’altra banda, oi? És a partir d’aquí que la jove pren consciència, i gràcies a una treballadora de l’empresa del seu pare, acaba acceptant signar els papers que la convertiran en una magnate  dels negocis. Però…

El seu pare li va deixar una pista. Entre els papers del testament hi ha una clau que encaixa a la perfecció en un forat de la tomba, que dius… Fins ara no has vist que al nínxol hi ha un pany, cap de suro? En fi, que la noia s’espavila a obrir-lo, i enmig del panteó familiar, en lloc de trobar-hi l’esquelet de la tieta Mari Pili, com totes les famílies, hi troba un quarto secret amb totes les investigacions secretes del seu pare, i un vídeo d’aquells tan macos de “Si estàs veient aquest vídeo, és que jo ja estic criant malves”. En fi, que la noia descobreix que son pare era un mentider, que no era home de negocis, sinó arqueòleg aventurer, com l’Indiana o el Tadeo.

Convençuda de poder trobar el seu progenitor o el que queda d’ell, la Lara se’n va cap a Hong Kong o Singapur o un lloc d’aquests que a mi em semblen tots iguals, i després de barallar-se amb uns carteristes que ni a la Rambla de Barcelona, contracta els serveis d’un vaixell per dirigir-se a l’illa secreta dels papers secrets de les investigacions secretes del seu pare. Però, ja es veia a venir, una gran tempesta els fa naufragar just quan ja divisaven terra, i ella i el capità se’n van a l’aigua. Per sort –i perquè encara queda mitja penícula–, tots dos se salven i arriben a la platja. Tot i que un cop allà…

Resulta que l’illa està plena de gent, que de deserta no en té res de res. La Lara i el capità són agafats presos per una banda de militars que esclavitzen pescadors naufragats i els fan treballar movent roques per tal de trobar allò que el pare de la noia va anar a buscar set anys enrere: la tomba de la reina Himiko, la deessa japonesa de la mort o un títol nobiliari d’aquests que et fa molt poderós. No es pot queixar la nostra heroïna pel tracte rebut pels dolents de la penícula, tenint en compte el seu atractiu físic i que ells són una colla d’home reclusos en una illa sense cap altra fèmina des de fa gairebé una dècada. Oi que m’enteneu?

Però, com era d’esperar, i amb l’ajuda del capità del vaixell, la Lara s’escapa del campament riu avall, i Déu n’hi do quines filigranes ha de fer per tal de sobreviure a les corrents fluvials i als trets del dolents, que tampoc és que tinguin molta punteria, tot s’ha de dir, però com que és una experta en plataformes des dels temps de la primera Playstation, se’n surt amb unes rascades de diversa consideració. I quan està més malferida, va i es troba amb el seu pare, set anys després de l’última abraçada! Quin moment més emotiu! Ni el Sorpresa, sorpresa de la Isabel Gemio oferia retrobaments tan macos com aquells. I és aquí quan pare i filla decideixen que han d’impedir que els dolents trobin la tomba de la reina Himiko, o seria la fi de la humanitat.

Com era d’esperar i, vull remarcar, després de set anys posant potes enlaire una illa d’uns pocs quilòmetres quadrats, els dolents troben la tomba en qüestió, però no hi poden entrar perquè no saben resoldre els enigmes dels antics. Ja costen els enigmes actuals, imagineu-vos els antics, oi? En fi, que la Lara arriba després de salvar tots els presoners i carregar-se uns quants dolents a cops de fletxa que ni en Legolas i, juntament amb el seu pare i una representació dels dolents, s’endinsa en la misteriosa tomba que ella sí ha pogut obrir. Però, tal com era d’esperar, l’interior de la tomba està farcida de trampes que aniran tallant en rodanxes els dolents. Ja us aviso ara, els guionistes de Tomb Raider van mirar les penícules d’Indiana Jones uns quants cops abans d’ultimar el guió d’aquest film. I llavors, per fi, la Lara Croft i els que queden troben la tomba de la reina Himiko. No us n’explicaré més, tot i que ja podeu intuir que la cosa acaba bé!

El que deia. Aquesta versió de Tomb Raider deixa enrere l’artificialitat de les dues primeres versions, i ens ofereix una història un xic més tradicional, barreja de Rambo, El código da Vinci i, com no, Indiana Jones. Esperem que no sigui l’última aventura de la nostra estimada Lara Croft, tot i que seria d’agrair que les properes aventures fossin una mica més originals.

Iaia Toneta

Iaia Toneta Penícules

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*