HAL 9000, prototipus de veu d’una intel·ligència artificial HAL 9000, prototipus de veu d’una intel·ligència artificial
Stanley Kubrick va escollir l’actor que interpretaria HAL HAL 9000, prototipus de veu d’una intel·ligència artificial

L’any 1956, el científic nord-americà John McCarthy (1927-2011) encunyava el terme intel·ligència artificial per referir-se a la capacitat d’utilitzar els ordinadors com a agents racionals no humans per reproduir precisament els processos d’intel·ligència humana. La intenció era anomenar l’àmbit de la ciència en què molts científics hi treballaven en aquell moment, un àmbit que la ficció ja feia dècades que emprava, no amb aquest terme, sí amb l’exemple de personatges robòtics dotats d’intel·ligència, des de la primera robot al cinema, la Maria de Metrópolis (Metropolis, 1927) dirigida per Fritz Lang (1890-1975), i fins i tot abans, amb alguns curts protagonitzats per autòmats on mostraven tenir una certa iniciativa pròpia.

També la literatura s’havia avançat. L’escriptor sobre robòtica per excel·lència, Isaac Asimov (1920-1992), publicava la seva primera recopilació de relats curts en el mític llibre Jo, robot (I, robot, 1950), on presentava les populars Lleis de la Robòtica i a on apareixia per primer cop el concepte de cervell positrònic per fer referència a la tècnica emprada per construir cervells artificials intel·ligents. Ray Bradbury (1920-2012) va explorar les possibilitats de la robòtica i la intel·ligència artificial en els relats de Crónicas Marcianas (The Martian Chronicles, 1950). A la novel·la La fuga de Logan (Logan’s Run, 1967) de William F. Nolan i George Clayton Johnson (1929-2015), la primera d’una saga de llibres, una intel·ligència artificial anomenada el Pensador controla els pocs humans supervivents d’una guerra apocalíptica. La novel·la s’adaptaria de forma bastant lliure al cinema a La fuga de Logan (Logan’s Run, 1967) i en una sèrie de televisió de catorze episodis amb diferent elenc a la temporada 1977-1978.

Si bé el relat curt El centinela (The Sentinel, 1951) de Arthur C. Clarke (1917-2008) va inspirar Stanley Kubrick (1928-1999) per començar a treballar en el projecte de fer la pel·lícula 2001, una odisea en el espacio (2001: A Space Odyssey, 1968), en aquest relat curt no es parlava de cap intel·ligència artificial ja que només esdevenia a la base lunar, en tot cas es feia referència a una presència aparentment extraterrestre a l’interior d’una piràmide, que més tard canviaria de forma al cinema per la de l’icònic monòlit prismàtic.

En el llibre The Lost Worlds of 2001 (1972) publicat poc després de la novel·la (Kubrick no va permetre que el llibre es publiqués abans de la pel·lícula), Arthur C. Clarke relata anècdotes del procés d’escriptura i reescriptura del guió de la pel·lícula i de la concepció de la idea, des de l’inici fins a la producció final, en sintonia amb el director de la pel·lícula, Stanley Kubrick (1928–1999), que era qui realment anava fent les grans aportacions i els canvis dràstics. En aquest llibre descriu com estava previst que hi hagués una veu masculina a la primera part que succeeix a la prehistòria, i una veu femenina per a l’ordinador central de la nau, un ordinador anomenat Atenea, en honor a la deessa grega de la saviesa i les ciències.

També indica com Kubrick va desestimar el fet de tenir un robot mòbil que es mogués per la nau. Malgrat la seva fascinació per la pel·lícula Planeta prohibido (Forbidden Planet, 1956), no volia tenir un altre robot Robby i semblar inversemblant o, el que era pitjor, no aguantar el pas del temps amb la previsió dels avanços tecnològics que estarien per arribar en el futur. La solució va ser mostrar-ho visualment com un ciclop omnipresent amb aquest ull vermellós que s’ha convertit en una veritable icona popular.

Anem a pams, per a la veu femenina Kubrick li fa gravar les frases a l’actriu Stephanie Powers, que en aquell moment és també l’esposa de l’actor Gary Lockwood el qual fa el paper de l’astronauta Frank Poole, el personatge que acabaria tenint una tràgica mort a l’espai. Però també provaria d’altres veus d’actors i fins i tot ell mateix faria la rèplica als actors durant el rodatge mentre parlava l’ordinador. Kubrick decideix eliminar la veu en off de l’inici de la pel·lícula, i indica com a superflu i innecessari el fet de donar explicacions del que estem veient. En la cerca del narrador descobreix un documental de divulgació científica que li apassiona: Universe (1960). Kubrick reconeix que l’escolta quasi cent cops, seduït especialment per la veu del narrador: Douglas Rain, un reconegut actor de teatre canadenc nascut el 1928.

Un cop decidit eliminar el narrador i escollit l’actor per la veu, es va decidir batejar l’ordinador central amb el nom de HAL 9000. Per cert, res a veure amb la llegenda de la relació del nom amb l’empresa IBM (HAL es correspon a les lletres immediatament següents a l’alfabet per a cada una de les tres lletres del nom de l’empresa informàtica), afirmació corroborada al pròleg que el mateix Clarke escrivia en el quart llibre de la saga titulat 3001: Odisea final (3001: The Final Odyssey, 1997), on explicava l’anècdota de quan es va disculpar amb els directius d’IBM per la involuntària referència a ells que apareixia contínuament als mitjans, l’empresa li va contestar que, ben al contrari, estaven molt contents i agraïts de la publicitat extra i gratuïta que havien aconseguit sense haver fet absolutament res. Doncs això.

Tampoc hi té res a veure una altra llegenda que associa el nom de Hal al personatge del Príncep de Gal·les de l’obra Henry IV (1597) de William Shakespeare (1564-1616), que més tard seria Henry V, i que havia interpretat al teatre l’actor Douglas Rain, amb molta experiència al teatre amb els clàssics. La veu de Rain tenia un accent neutre (anglès d’un canadenc) que era apreciat per Kubrick, però a més valorava que la seva veu no era ni intimidatòria ni pomposa, característiques importants per posar en boca d’una màquina. El conflicte amb HAL a la ficció sorgeix precisament quan se li exigeix ​​que es comporti com un humà, el que fa que encara sigui més entranyable la seva reacció quan percep que està a punt de morir a mans de l’astronauta Dave Booman, recordant fins i tot una cançó que emmagatzemava en el fons de la seva memòria en els primers instants en què va ser creat.

L’escena de la desconnexió de HAL és visualment una de les més impactants de la història del cinema en general i de la ciència ficció en particular, associant el to de veu alentit a la gradual desconnexió del computador. La pel·lícula va suposar una revolució en les següents produccions de ciència ficció, en les quals també va influir en l’elecció acurada de la veu que representaria un dels personatges habitualment claus en la trama de la pel·lícula. Un exemple evidentment és el cas de la veu de l’actriu Helen Horton (1923–2009) a Alien, el octavo pasajero (Alien, 1979), en el paper de la nau central de la nau Nostromo, anomenada MU-TH-UR 6000, i a la qual els tripulants es dirigien de forma afectuosa com Mother. Ridley Scott recuperava la idea d’una veu femenina com a cervell central de la nau espaial.

Es conserven les gravacions dels àudios del treball a l’estudi de Douglas Rain amb Kubrick, una feina de dos dies realitzat al desembre del 1967 després de rodar la pel·lícula i sense que l’actor hagués vist realment res del material. En les indicacions i correccions de Kubrick a l’actor de com havia de ser la veu se senten expressions del tipus: no tan emocional, no tan humà, més suau i profundament amable, arribant a ser untuosa i condescendent, amb un to relaxant i neutre (és a dir, que no es percebés l’origen de l’actor, en aquest cas canadenc). Totes aquestes característiques s’han convertit en una descripció del que podríem considerar com un prototipus de com han de ser les intel·ligències artificials que veuríem a multitud de produccions. Fins al punt que fins i tot la veu pot fer que el personatge protagonista de Her (2013) interpretat per Joaquin Phoenix s’enamori de la intel·ligència artificial del seu sistema operatiu d’assistència personalitzada. Això sí, aquest cop amb la veu de l’actriu Scarlett Johansson… ara em fa dubtar si l’actriu s’inspiraria en la veu de HAL per aquest paper. Vosaltres què creieu?

Jordi Ojeda

Jordi Ojeda CCT - Cinema-Ciència-Tecnologia

Jordi Ojeda és professor de la Universitat de Barcelona on dirigeix un projecte de divulgació de la ciència i la tecnologia emprant els còmics, el cinema fantàstic i la literatura de ciència ficció. És autor de diferents conferències, llibres, capítols de llibre, articles i exposicions, entre les que es pot destacar l’exposició 'Robots en la seva tinta' organitzada pel Saló Internacional del Còmic de Barcelona. També ha estat jurat del Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya i és un habitual entre el públic (o els conferenciants) en altres festivals i salons dedicats al cinema o els còmics.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*