Pares a la vora d’un atac de nervis Pares a la vora d’un atac de nervis
Nicolas Cage i Selma Blair protagonitzen aquest nou slasher Pares a la vora d’un atac de nervis

Brian Taylor, director i guionista del film, s’ha atrevit a rodar un llargmetratge de terror que realment fa por per allò que explica, sense necessitat d’estètiques gòtiques o jumpscares, i que relata uns fets que es produeixen molt més sovint del que ens imaginem a la realitat. Per descomptat, mai hi ha hagut una massacre global per part dels progenitors de tot el món cap als seus fills, però en petita mesura sí que es produeixen grapats d’assassinats de pares perquè no saben com manejar-se-les per conduir la vida d’una tercera persona que ells mateixos van portar al món. La ficció de Mom and Dad porta al límit aquella expressió que sempre diuen els pares, o algun cop hem sentit tots que volen matar als seus fills: sigui perquè quan són petits no paren de plorar, sigui perquè d’adolescents no paren de ficar-se en problemes o sigui perquè no marxen de casa ni a trets. És una expressió violenta que s’ha suavitzat i catalogat com a innocent. Perquè, és clar, ningú s’imagina que el seu propi pare o mare pugui matar-lo, tot i que no deixa de ser un acte violent que Mom and Dad ha fet servir com a fil conductor de la seva trama.

Taylor ha recuperat aquest concepte tan innocent en aparença per crear un film de pur horror on els pares son sotmesos a una mena d’hipnosi que reben mitjançant la ràdio o la televisió i que els obliga a matar els seus fills. Sense opció a resistir-se o a negar-se a fer-ho. Sempre es diu que els pares són elements clau perquè sorgeixin nous assassins en sèrie, però resulta que aquí els assassins seqüencials son ells. Mom and Dad es pot veure des d’un punt de vista diferent per no tractar-la únicament com una cinta que vol oferir un espectacle de sang i fetge –que també– a un públic exigent dins del gènere. L’establishment, aquí, vol carregar-se a la part de població més jove fent servir els progenitors com a armes per evitar que noves generacions prenguin el seu relleu generacional –valgui la redundància– i s’hagin de repartir el pastís –els diners– amb més gent. Al cap i a la fi, és un exemple de manipulació i la representació fictícia i exagerada que moltes generacions “recents” estem patint: el rebuig per part dels alts càrrecs de l’establishment que dificulten tant com poden el poder aconseguir llocs de treballs.

Nicolas Cage i Selma Blair encapçalen Mom and Dad amb gran talent i consciència que estan davant d’un producte que ha de jugar la doble vessant de l’humor i el terror. És una línia molt fina la que separa aquests dos gèneres, sobretot amb el públic més neòfit que no es pren seriosament els films d’horror i només els veu com una pèrdua de temps. En comptes de mirar més enllà i adonar-se que és el gènere que millor funciona per realitzar denuncies socials. Per sort, Taylor ha sabut capitanejar el seu equip pel bon camí a l’hora de donar forma a la història i a la connexió entre els seus actes. Però, ara bé, que el seu humor no us faci pensar que és una comèdia corrent, perquè Mom and Dad té una considerable quantitat de gore que pot fer enrere a més d’un espectador amb el seu ús del cinema ultraviolent. Obligatòria, això sí, per als fans de Nicolas Cage, que un cop més demostra que la bogeria és un dels seus punts més forts en la interpretació. Premi de la crítica a la recent quarta edició del festival Sant Cugat Fantàstic.

Veredicte

El millor: El paper desenfrenat de Nicolas Cage i la idea de que l’establishment vulgui acabar amb el percentatge de la població jove utilitzant als progenitors com a armes.

El pitjor: Que algú se la vulgui prendre massa en serio.

Nota: 9

Xavier Mogrovejo

Xavier Mogrovejo L'exorcista

Cursa estudis de crítica cinematogràfica, història i anàlisi fílmic a La Casa del cine. Ha estat Jurat del Festival de cine de terror de Molins de Rei, Jurat Jove de la 50a edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges i de l'Americana Film Fest. També ha fet d'ajudant de direcció de diversos curtmetratges de la Universitat Internacional de Catalunya i el seu fanatisme pel cinema de gènere l’ha portat a col·laborar en mitjans especialitzats on line com com Terroracto.es o Aterrorízate.com.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*