En el llibre The Way Hollywood Tells It, David Bordwell descriu i analitza detalladament l’estil general de les pel·lícules de Hollywood actuals. Una de les coses que en destaca és la gran abundància de plans amb què estan muntades les pel·lícules; més que mai. Els films de l’etapa ‘muda’ del cinema també s’editaven a base de plans de curta durada (als Estats Units, la mitjana estava situada sobre els cinc segons), però l’arribada del so va alentir el ritme per donar més temps als diàlegs. A partir dels anys 60, de nou les coses es comencen a accelerar, i a dia d’avui és habitual trobar mitjanes d’entre 2 i 4 segons per pla, i no només en cintes d’acció.
La brevetat dels plans també ha conduït a un ‘tancament’ d’aquests. Com que no es dona massa temps per assimilar la informació de cada imatge, aquesta s’ha de minimitzar, de manera que els enquadraments acostumen a mostrar-nos pocs elements i poc dinàmics. Això es fa ben palès en les escenes de conversa. Hi dominen els plans amb un únic personatge vist de prop, mentre que rarament els diàlegs es desenvolupen en plans que incloguin els diversos participants, ja que serien necessàriament més llargs. Els individus, a més, no es poden moure gaire, ja que sortirien del quadre, de manera que la imatge resultant és força estàtica.
Aquesta “intensificació” del tradicional muntatge en continuïtat, defensa Bordwell, domina el cinema de masses actual, tant als Estats Units com a la resta del món, fins al punt que ha provocat una disminució del nombre d’opcions expressives a l’abast dels cineastes i una crisi d’idees estilístiques.
Un mal ús d’aquesta tècnica, a més, pot suposar una pèrdua d’efectivitat d’alguns recursos; per exemple, el ‘primer pla’. Com que les imatges són força immòbils, la varietat visual s’aconsegueix canviant constantment de pla i d’escala (pla mig, primer pla, etc.); però la varietat d’enquadraments és limitada, de manera que les mateixes imatges es repeteixen constantment i es gasten.
Això es nota amb el ‘primer pla’. Es tracta d’un recurs destinat a generar impacte, ja que un rostre humà de prop impressiona. Però si el fem servir repetidament i des de l’inici en la visualització d’una conversa (i més encara si el diàleg que incorpora no és especialment substanciós), la seva potència es dilueix. Sumits en la monotonia i ocupats en el diàleg potser no ens n’adonem, però si ens trobem amb el cas contrari la cosa s’evidencia.
És el que em va passar davant d’una escena de The Little Foxes (La loba, 1941, William Wyler), pel·lícula ben coneguda, paradoxalment, pel seu ús de plans amb gran profunditat de camp, amples i de llarga durada. Hi apareix Horace Giddens qui espera l’arribada a casa de la seva dona, Regina, per comunicar-li que als seus germans els han robat 75.000 dòlars per a invertir-los en un negoci. Regina havia volgut invertir ella mateixa els diners però el seu marit s’hi negava, de manera que assabentar-se que els seus germans finalment s’enriquiran a base d’enganyar-la no li farà gens ni mica de gràcia.
La situació arrenca amb un d’aquests plans que caracteritzen el film.
Bona part de l’acció en la primera part de l’escena (mentre Horace ho explica tot a Regina i fins que comencen a discutir com a conseqüència d’allò que ha passat) es vehicula a través d’aquest enquadrament i d’una variant del mateix, alternats amb alguns plans més curts dels personatges, principalment de la Regina.
Horace no explica de seguida el problema, sinó que pausadament exposa la situació dels diners robats. La relació de la parella no és bona, i ell s’entreté expressament per posar nerviosa la seva dona; i ho aconsegueix. La Regina s’inquieta progressivament al no entendre on vol anar a parar el seu marit, fins que esclata: “A quina mena de joc estàs jugant!?”. És llavors quan Wyler fa servir el primer pla d’ella.
La imatge és sensacional tant per la proximitat sobtada com per l’expressió facial de la Regina, entre desencaixada i malèfica. Havent reservat el pla tancat fins ara, Wyler ha aconseguint un efecte de gradació, en què el muntatge construeix l’escena visualment vers un punt àlgid (Bordwell dixit).
El pla reapareix en dues ocasions més en què Regina no parla, sinó que reacciona al descobriment que li fa Horace: els responsables han estat els germans, i el fill d’un d’ells, amb qui Regina volia casar la seva filla, és l’autor material del robatori.
La segona part de l’escena conté altres imatges memorables (com aquella famosa en què un desenfocat Horace s’arrossega per les escales mirant d’anar a buscar la seva medecina pel cor mentre la Regina, a qui veiem en primer terme, no fa res per ajudar-lo), però no inclou cap altre primer pla enquadrant un únic personatge. El moment dramàtic que hem explicat, doncs, roman així destacat i únic. La resta de moments àlgids sobresurten gràcies a recursos igualment peculiars dintre de l’escena. Wyler, sense dubte, era un cineasta amb idees.
