Ferides obertes i males decisions Ferides obertes i males decisions
'Sharp objects' és la nova ficció d'HBO Ferides obertes i males decisions

Amy Adams (Arrival o Big Eyes) ja fa us anys que va fer un salt qualitatiu a la pantalla. Segurament sempre ha tingut dots de bona actriu, però últimament els papers i els projectes amb els quals participa fan que es pugui lluir d’allò més. Ens va captivar a Arrival (2016) de Villeneuve o a Nocturnal Animals (2016) de Ford. Ara fa el salt a la televisió per oferir-nos una classe magistral d’interpretació a Sharp Objects, la nova sèrie d’HBO.

La ficció es basa en la novel·la homònima de Gillian Flynn (la mateixa autora de Gone Girl —adaptada al cinema per David Fincher), els vuit capítols que formen la sèrie estan creats per Marti Noxon (Mad Men o Dietland) i dirigits per Jean-Marc Vallée (Dallas Buyers Club o Big little lies), és a dir, una fitxa tècnica per envejar.

Adams es posa a la pell de Camille Preaker, una jove periodista que treballa en un diari sense gaire prestigi. Fa la seva feina com una rutina i sense gaire interès, ja que sovint s’ha d’enfrontar a situacions de crims i delinqüència. Després d’un període de baixa, se li encarrega un reportatge sobre un assassinat d’una adolescent i la desaparició d’una altra al seu poble natal.

La situació anímica de la Camille se sumarà a una situació dramàtica de Wind Gap, el poble que la va veure créixer, i al llarg de la sèrie anirem veient com el seu passat té molt més a veure amb el seu present del que podem entreveure a priori. A mesura que anem avançant en la ficció anem entrant més en el joc de detectius a través dels ulls de la Camille, la qual actua de reportera, d’investigadora, i també de testimoni, ja que sovint sap estar en el lloc indicat en el moment indicat. De fet, juga amb avantatge respecte la policia, ja que ella coneix la gent del poble de fa temps.

Tal com hem comentat, Adams fa seu el personatge des del minut zero, de tal manera que acabem sentint l’angoixa que ens transmet en qualsevol moment. De fet, mirar i seguir la pista del seu personatge pot resultar d’allò més agònic i incòmode, prova que l’actriu es menja la pantalla. Cal destacar també dos papers adolescents amb dues actrius que hem conegut recentment però que ja comencen a demostrar de quin peu calcen; un és el de Sophia Lillis, la qual vam conèixer en el paper de Beverly Marsh a la nova pel·lícula de It (2017) i l’altra és Eliza Scanlen, la qual la veurem properament a la nova versió de Little women. La primera interpreta la Camille adolescent i la segona la germana de la Camille. És d’admirar també el paper retingut i altiu que interpreta Patricia Clarkson quan es posa al lloc de la mare de la Camille. Un repartiment de dones excel·lent per un thriller amb un fort protagonisme femení.

Tot i que a priori ens pot semblar una sèrie lenta, no us deixeu enganyar. És una sèrie que necessitem que es cogui a foc lent per poder penetrar a les entranyes d’aquest poble maleït pel do de l’avorriment i tot el que això pot desencadenar. A vegades, les intimitats, els secrets i les pors poden crear monstres i aquest poble n’és tot un expert amb això. Ara bé, qualsevol detall, per mínim que sigui, significa alguna cosa, no hi ha res deixat a l’atzar, i l’atenció ha de ser constant. Les sensacions de claustrofòbia, asfixia i malestar hi són presents constantment i ajuden a transmetre aquesta aura fosca que desprèn la sèrie en tot moment. De fet, en un moment donat de la sèrie, un dels personatges menciona una frase que crec que pot englobar a la perfecció el que transmet la sèrie i és que comenta que la meitat del poble és pervers, i l’altra meitat està sonat. Tot i que Wind Gap no és a Maine, sinó a Missouri, gairebé em podria creure que d’alguna manera hi ha l’Stephen King a darrere.

La narració s’estructura força en primera persona a través dels ulls de la Camille, però es nodreix dels flaixbacs que el mateix personatge va vivint i que ens explica el perquè de tants traumes i problemes. De fet, si heu vist Big little lies, segurament us farà pensar amb la mateixa manera d’explicar la història i amb la mateixa dinàmica d’escenes. Ara bé, el gir narratiu que ha de descobrir la realitat de la situació es precipita una mica massa abans del final, però se salva perfectament amb un segon gir narratiu als 10 últims segons de la sèrie, fet que em fa pensar que podria haver-hi una segona temporada. Espero que no sigui així, ja que com a minisèrie funciona a la perfecció. Tot i semblar un final obert queda claríssim el que està passant, i de fet, m’agrada que tallin l’acció just en el moment perquè sigui jo qui hagi de fer el 2 + 2 fan 4. No obstant això, per a aquells curiosos, la novel·la no acaba de la mateixa manera, ja que és més autoconclusiva.

Amb tonalitats i aspectes del terror gòtic, però sense sortir de l’etiqueta del thriller, Sharp objects és la sèrie de l’estiu, sense cap mena de dubte. Tota una llàstima que no hagi arribat a temps pels Emmy.

Veredicte

Agradarà a: aquelles persones que gaudeixen amb la lentitud de les escenes per tal d’entrar dins un món incòmode i fosc al més pur estil Fincher.

No agradarà a: aquelles persones que esperen un final autoconclusiu i que necessitin acció trepidant.

Enganxòmetre: 9

Nota: 9

Irene Solanich

Irene Solanich L'escena del crim

Traductora, correctora i docent d’idiomes durant el dia i enamorada del gènere negre i del terror durant les hores lliures. Actualment compagina la feina i col·laboracions en diferents mitjans amb un programa de doctorat (en literatura negra) a la Universitat de Vic. Les seves hores lliures se sortegen entre a lectura, el cinema i l’escriptura.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*