La HomerVision La HomerVision

La HomerVision

Opinió 26 d'agost de 2018 Jordi Arasa 0

Les 1001 pel·lícules que en Homer es miraria abans de morir La HomerVision

Hi ha llibres que necessiten una breu introducció. N’hi ha d’altres que simplement dient el títol un ja sap al que s’exposa, o no. És el cas de Homer – Vision: las 1001 películas que Homer Simpson vería antes de morir de Bruno Lafoux editat per l’editorial independent Libritos Jenkins, un fanzine de com a mínim intrigant títol.

Sense cap mena de dubte Els Simpson, a base de temporades i més temporades, han convertit a  Homer Simpson en un dels més grans referents pop de l’actualitat. A base de veure molts capítols d’aquesta sèrie, Bruno Lafoux, infereix els particulars gustos cinematogràfics del cap de la família  Simpson. Concretament hi ha un capítol en què Homer decideix no anar a la missa dominical, en lloc d’això s’asseu en calçotets davant la tele mentre murmura “¡Vamos, tele, dame emociones fuertes a porrillo!”. El que Homer vol és impacte, emocions fortes, a palades i sense palla.

Impactar i proporcionar emocions fortes és una cosa que el cinema ha fet, o ha intentat, des de pràcticament el minut 1. De fet, abans que es desenvolupés el llenguatges cinematogràfic com a tal, el cinema era un espectacle de barraca de fira. Ja la sortida dels treballadors de la fàbrica impactava els primers espectadors d’aquell nou invent que era el cinematògraf, però passat la sorpresa inicial de veure imatges en moviment s’havia de buscar alguna cosa més que meravellés, sorprengués o provoqués alguna reacció en l’espectador. Thomas Edison es va convertir, entre molts altres, en un expert a donar emocions fortes als espectadors des de bombers apagant focs, exòtics balls folklòrics, baralles de galls, la mort d’un elefant per electrocució o un vídeo de gats fent boxa. Sí, un curt de gats, ja al 1894. Està clar que no som tan diferents als nostres contemporanis de fa més d’un segle.

Tot això va anar evolucionant cap a recopilatoris d’intervencions mèdiques, o el resultat d’algunes que no van anar gaire bé, i amb l’aparició dels primers efectes especials, peces de terror i fantasia com els curtmetratges de George Melies o Segundo de Chomón. I cap a documentals més interessats a impactar l’audiència que no pas a donar una informació fidedigna, és el cas de l’estrany i molt curiós Häxan: the witchcraft through the ages, un documental del 1922 suec sobre la bruixeria en el mon medieval. Hi ha peces que busquen un suposat impacte pedagògic per alertar sobre els perniciosos efectes del cànnabis en la joventut en el molt risible Refeer Madness (1936), o, per a l’ús en autoescoles, en vídeos recopilatoris d’accidents de trànsit ja des dels anys 30 fins pràcticament a l’actualitat.

Com podem veure sempre hi ha hagut un espectador que li agrada sentir l’impacte d’emocions fortes en cadena. Sense palla. És com veure les escenes gore d’una pel·lícula sense haver de transitar per tot el seu metratge. Millor tot comprimit i recopilat. De recopilatoris d’aquests en l’actualitat n’hi ha per donar i per vendre però són especialment famosos els recopilatoris de noticies reals (accidents de trànsit, morts en directe, efectes d’atemptats bomba, etc.), The faces of Death que ja al 1978 es van començar a editar. Un fenomen que a Espanya va transmutar en el programa televisiu Impacto TV: accidents de trànsit, atracaments, pallisses gravades per circuits de vídeo-vigilància, alguna corrida de toros en la qual un pobre desgraciat era colpejat, etc. I fins i tot en l’actualitat tenim programes més simpàtics com Alguna pregunta més? que no deixen de ser variants del mateix concepte tot i que en aquest cas buscant un efecte còmic que no pas l’impacte emocional.

Ja al 1946 tenim una pel·lícula com Curse of the Ubanji que és un recopilatori d’altres cintes i imatges d’arxiu, però en aquest cas tot centrat en el continent Africà. Una llavor que va florir en tot un subgènere conegut com Mondo, que a Europa va tenir el seu apogeu durant els anys 60 i principies dels 70. Un apogeu que a la vegada va derivar en una pel·lícula cabdal en això d’impactar l’espectador i en els pocs escrúpols que tenien aquests cineastes que recorrien el món buscant les imatges més repulsives possibles: Holocausto Caníbal (1980). Una pel·lícula força polèmica ja que conceptualment té un peu a cada banda de l’espectre ètic. Per una banda critica amb força el que feien molts cineastes europeus que anaven a l’Àfrica buscant un tipus d’imatges que distorsionaven una realitat, o fins i tot ells mateixos ho arreglaven per obtenir les escenes desitjades. Però per altra banda, no dubta d’utilitzar aquests mateixos artificis en la pel·lícula amb la mort en viu i directe d’una tortuga gegant i d’altres animals.

Per completar aquest al·lucinant i entretingut viatge pel cinema d’impacte, el fanzine inclou una completíssima selecció final d’alguns dels més curiosos collages audiovisuals que es poden trobar. Com per exemple Ultimate Implosion Demolition Compilation!, un vídeo recopilatori (d’entre molts que n’hi ha) de demolicions d’edificis, que és una cosa hipnòtica de veure, com grans gratacels o casinos queden reduïts a runa en segons gràcies a demolicions controlades. Un bon recopilatori per amenitzar una festa a casa.

I per acabar, una altra curiositat: The wacky world of x-rated bloopers (1989), un altre recopilatori però aquest de preses falses i fallides del món del porno. Actors i actrius que se’ls escapa el riure a mitja feina, alguna ventositat que s’escapa, posicions sexuals una mica complicades que acaben amb tots pel terra. En fi, que Homer Simpson no es pot queixar, té feina per veure tot això.

He de reconèixer que Homer-vision m’ha descobert tot un submón que pràcticament desconeixia i ho ha fet d’una manera didàctica, molt divertida i on proliferen les referències a la sèrie de Els Simpson. La mala notícia és que em vaig fer amb l’últim exemplar per poder fer aquest article, la bona notícia és que Homer-vision està recollit en el treball recopilatori Libritos Jenkins juntament amb altres treballs d’aquesta micro editorial.

Jordi Arasa

Jordi Arasa Lletres cinèfiles

Enginyer informàtic, cinèfil, taekwondista, programador de la CutreCon (el festival amb les pitjors pel·lícules del món) i, ara també, crític literari. Des que els seus pares el van portar a veure 'Indiana Jones y la última cruzada' ha desenvolupat una cinefilia que l'ha portat a explorar totes les arestes del món cinematogràfic. I recentment ha descobert que no hi ha plaer més gran que, a més de veure cine, llegir sobre aquest.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*