Venjança ultragore vestida d’estètica perfeccionista Venjança ultragore vestida d’estètica perfeccionista
'Revenge' és l'opera prima de Coralie Fargeat Venjança ultragore vestida d’estètica perfeccionista

Per fi, després d’arrasar a Sundance, a Toronto i a la 50a edició del festival de Sitges carregant el premi a millor direcció i direcció novell, arriba a cartelleres Revenge, l’opera prima de Coralie Fargeat que s’ha postulat com un dels films revelació dins del panorama de terror actual. A priori, Revenge podria catalogar-se fàcilment de ser un rape and revenge –gènere derivat del terror que consisteix en la violació d’un personatge a l’inici del film i en la venjança posterior– més sense cap mena d’ànima pròpia. Però Fargeat s’encarrega que això no sigui així. Revenge no pretén canviar el gènere sobre el qual s’està movent, i tampoc és que tingui una intenció de realitzar un trencament de les regles que el componen, més bé, el que aconsegueix que sigui diferenciat d’altres films amb els que comparteix gènere és la manera amb la qual Fargeat construeix la protagonista i la manera amb què filma les seqüències més dures. Normalment, els rape and revenge tendeixen a dedicar una part bastant amplia de la seva duració a mostrar la violació i la tortura de la dona –com, per exemple, I Spit on Your Grave (Steven R. Monroe, 2010) o The Last House on the Left (Wes Craven 1972) –. Fargeat no fa això. Ja sabem com funciona el gènere i no cal que el film també torturi l’espectador fent-lo ser testimoni d’un acte tan cruel i repugnant. Per tant, on se centra la directora francesa, és en la venjança. En l’acte de resurrecció de la protagonista i en com aquesta sorgeix de les seves cendres com si fos una au fènix i decideix anar a matar a aquells qui li han fet mal.

I no només això, sinó que, a més d’apartar-se d’un modus operandi comú, Fargeat s’implica a donar al seu primer llargmetratge una estètica i una forma absolutament perfeccionista. Revenge situa l’acció en un paratge desèrtic que Fargeat utilitza al seu favor per jugar amb una paleta de colors viva i cridanera –treball espectacular també del director de fotografia, Robrecht Heyvaert– en contraposició al moment tant fosc pel qual està travessant la protagonista, Matilda Lutz. Actriu que ha tingut l’inmens honor de representar en forma física aquest rentat de cara que ha experimentat el rape and revenge amb el film de Fargeat.

I el film, per descomptat, no s’oblida d’oferir unes escenes de violència explícita força pujades de to pel que a gore, sang i fetge, es refereix. Fargeat evita centrar-se en aquella violació de Lutz, però focalitza la ràbia en off en els assassinats dels personatges masculins que han maltractat a la dona. Revenge és un autèntic show macabre amb escenes totalment delirants que condueixen l’espectador cap un clímax, jo diria insuperable i immillorable, que corona el llargmetratge de la millor manera possible. En el seu debut cinematogràfic, Coralie Fargeat ha deixat clar que no se l’ha de perdre de vista, unint-se a directores com Julia Ducournau o Anna Lily Amirpour –per citar-ne algunes– que estan donant-li la volta a les concepcions femenines del gènere.

Veredicte

El millor: La direcció de Fargeat i la meravellosa estètica del film.

El pitjor: Que se la titlli de repetitiva.

Nota: 8

Xavier Mogrovejo

Xavier Mogrovejo L'exorcista

Cursa estudis de crítica cinematogràfica, història i anàlisi fílmic a La Casa del cine. Ha estat Jurat del Festival de cine de terror de Molins de Rei, Jurat Jove de la 50a edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges i de l'Americana Film Fest. També ha fet d'ajudant de direcció de diversos curtmetratges de la Universitat Internacional de Catalunya i el seu fanatisme pel cinema de gènere l’ha portat a col·laborar en mitjans especialitzats on line com com Terroracto.es o Aterrorízate.com.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*