Sylvester Stallone ha fet de mi la dona que soc avui. Poca conya. Poques pel·lícules m’han ensenyat més sobre els perills de l’autoritarisme, la complaença amb el poder, la repressió del diferent i la censura, que Demolition Man (1993); una meravellosa (i incompresa), obra d’art que amaga una potentíssima crítica post-modernista rere la aparent simplicitat d’una peli d’hòsties i explosions de diumenge per la tarda. Aquesta brutal magnum opus comença amb la dramàtica panoràmica en helicòpter d’una “futura” Los Angeles de l’any 1996, arrasada i en flames (una mica a l’estil Blade Runner, però cutre) . Els cotxes de policia amb prou feines poden navegar entre el que sembla un mar de deixalles, ferralla i fogueres aleatòries. Al fons, en un sinistre edifici en runes, el “multiassasí” Simon Phoenix (Wesley Snipes), està atrinxerat amb una trentena d’hostatges a qui amenaça de fer volar pels aires.
El futur passat de ‘Demolition man’
Aquesta escena no és ni casual ni buida de significat. L’escalada imparable de violència urbana qua la societat americana arrossegava des de feia més d’una dècada havia creat una subcultura, que a principis dels anys 90, semblava massa prevalent com per desaparèixer així com així. Les grans àrees industrials del país no s’havien recuperat encara de la gran hòstia soferta deguda a les crisis energètiques del petroli dels anys 1973 (arrel de la Guerra del Yom Kippur), i 1979 (arrel de la Revolució Islàmica de l’Iran). A final dels anys 80, la “miraculosa” recuperació econòmica de la era Reagan, rescatava a la classe mitjana americana mentre oblidava a la classe obrera; però no tot eren jaquetes amb ombreres i pentinats horrorosos. Els anys a cavall entre la dècada dels 80 i principis dels 90 també foren sinònim de deute nacional massiu, desnonaments, pobresa extrema, indigència, tensions racials, i la gran crisi de la drogodependència i la SIDA.
Però tornem a Demolition Man. Un any abans de l’estrena del film, Los Angeles (llavors considerada la ciutat més perillosa del país), patí una intensa sèrie de disturbis violents en el seu infame districte South Central, que reberen el nom de “Revoltes de Rodney King”. Entre abril i maig de 1992 una massa furiosa de gent (majoritàriament afroamericana), es llençà als carrers per protestar l’absolució judicial de quatre policies blancs que apallisaren sense motiu al taxista afroamericà Rodney King. La tensió racial que portava temps gestant-se (com a conseqüència de greus episodis de discriminació i abús de poder per part de les autoritats), va acabar resultant en sis dies de continus incendis, atracaments, saquejos, violacions i assassinats que foren finalment sufocats per la intervenció de la Guàrdia Nacional de Califòrnia i l’exèrcit. Moriren 63 persones, més de 2000 resultaren ferides, i unes 12.000 foren detingudes.
No és d’estranyar, doncs, que en aquest context de crim organitzat i guerrilla urbana, els guionistes Peter Lenkov, Robert Reneau i Daniel Waters, temessin un futur complicat amb una ciutat encara més inestable; on bandes organitzades de criminals capitanejades per sociòpates com Phoenix acabessin per prendre el control de determinats sectors de la societat[1]. Aquest pessimisme es reflecteix, en el film, amb la situació dels hostatges acabant com el rosari de l’Aurora. El nostre heroi, el destructiu Sergent John Spartan (Sylvester Stallone), embogit per un còctel frenètic de testosterona i adrenalina, descuida tot protocol, permetent que Phoenix faci esclatar l’edifici. La mort d’aquestes trenta persones serà el que conduirà, finalment a Phoenix i Spartan a ingressar en la “criopresó”, un nou concepte deliciosament cruel que anticipa un futur distòpic encara pitjor. En comptes de gastar diner públic en vestir, alimentar i reinserir els reclusos, l’Estat fa que aquests siguin congelats gràcies a una revolucionària substància que interromp el seu procés d’envelliment, però que alhora els manté també plenament conscients durant la totalitat de la seva condemna. Meravellós.
Flash Forward a l’any 2032. Les coses han canviat i molt. Un enorme terratrèmol a l’any 2010 ha deixat partida per la meitat gran part de la baixa Califòrnia; com a resultat, les ciutats de San Diego, Los Angeles i Santa Bàrbara s’han fusionat en una gran metroplex d’àrees metropolitanes anomenades San Angeles. On abans hi havia caos i destrucció ara hi ha concòrdia i harmonia. No hi ha violència ni inestabilitat de cap mena; no hi ha problemes, no hi ha perill i la gent viu aparentment feliç. Durant el metratge se’ns informa que tot això és resultat del anomenat Plan Cocteau, obra del magnànim Dr. Raymond Cocteau (Nigel Hawthorne), el qual, casualitats de la vida, és també l’artífex de la infame criopresó.
A partir d’aquí la trama discorre de manera simple però ben estructurada. De bon començament veiem com el malèvol Dr. Cocteau ha manipulat el sistema de la criopresó per a que es descongeli abans d’hora al molt maligne Simon Phoneix en la seva versió 2.0; augmentat i reprogramat en múltiples noves tècniques de combat, tortura i pirateria informàtica. La raó és ben senzilla. En el subsol d’aquesta aparent utopia genèrica de tonalitats neutres, resisteix un petit grup de dissidents capitanejats pel lliurepensador Edgar Friendly (Denis Leary), i això és intolerable. Simon Phoenix, ha de matar a Edgar Firendly i acabar amb la seva gent. És la manera de purgar la societat d’aquesta anomlia en el sistema. Però amb el que no compta el maquiavèlic Dr. Cocteau, és que la no tan inútil policia de San Angeles, moralment liderada per la perspicaç Tinent Lenina Huxley (Sandra Bullock), conclourà que, per atrapar a un multiassasí del segle XX, cal descongelar a un altre “home de les cavernes” ultraviolent: el Sergent John Spartan.
Tampoc no cal descriure ara escena per escena la peli. Tothom la ha vist ja. I si algú no la ha vist encara, no sé què és el que han fet de la seva infància i em sap molt greu. És igual. La qüestió és que, eventualment, Spartan acaba baixant al clavegueram per trobar-se amb l’altra cara del mirall. El revers de la distòpia huxeliana[2] que tenim a la superfície en la que la gent és separada per classes, programada per a certes tasques, i controlada amb càmeres de videovigilància i xips subcutanis; és una petita illa anarcoindividualista, sobrepoblada, empobrida i plena de merda on la gent menja i beu el que vol, fuma i es fot el que vol, folla quan i amb qui vol, i pensa i diu el que vol. Sense restriccions ni penalitzacions a la conducta, o “multes d’un crèdit per violació de l’estatut de moralitat verbal”.
Hi ha una escena meravellosa en aquest segment del film que descriu perfectament el que significa aquest postulat. John Spartan, atret pel dolç aroma de la carn (prohibida en la superfície), demana una hamburguesa i una cervesa a una amable “cuinera local”. Quan els seus companys li recorden que, per les clavegueres, poques vaques pasten, i la cuinera li explica que la hamburguesa està feta a base de rata picada, Spartan simplement mira la hamburguesa, li fot una altra queixalada i diu: “no està malament”. És a dir, els més grans plaers de la vida estan en les més petites i humils de les coses. La felicitat és la consciència de saber apreciar aquests petits instants de llibertat i despreniment de prejudicis. Si la refotuda hamburguesa de rata està bona, calla la boca i gaudeix. Sublim.
Però la felicitat dura poc a casa del pobre, i després de que Spartan i Edgar Friendly mantinguin una breu xerrada amistosa, els homes de Simon Phoenix irrompen amb metralletes disparant a tot déu amb bastanta mala punteria. Spartan aconsegueix repelir-los, i amb l’ajut de Huxley, persegueixen Phoenix fins a la criopresó. Allà regna ara el caos i la maldat més maligna del món mundial. Els sequaços de Phoenix han matat al Dr. Cocteau (llençant el nino que simula ser ell a la foguera), i estan en procés de descongelar a centenars de multicriminals de la pitjor calanya. En un punt, Phoenix arriba a llegir el nom de Jeffrey Dahmer[3] de la llista i exclama “m’encanta aquest tio!” per a que ens quedi ben clar que són tots molt, molt dolents.
Les “lliçons” de ‘Demolition man’
Però evidentment, Sylvester Stallone és molt Sylvester Stallone i per molt que Wesley Snipes sigui un mestre en Karate i Hapkido, el bé triomfa sobre el mal i bé… el de sempre. L’important aquí, però, és la conclusió de tot aquest drama. Tenim una societat que ha perdut al seu líder, que ha vist com el seu sistema penal explotava literalment pels aires i que de sobte es troba amb un nou grup de gent que emergeix de les clavegueres i pren els carrers. Quin és el futur d’una estructura social quan canvia de règim de manera abrupta i sense cap tipus de transició? Estem parlant de la col·lisió binària de dues societats aparentment oposades que han estat funcionant simultàniament fins a aquest punt. L’únic punt de contacte és, paradoxalment però, el capitalisme.
El clavegueram de Friendly presenta una petita societat autàrquica de lliure mercat on els preus dels bens i els serveis venen determinats pel productor sense cap tipus d’intervenció de l’Estat (bàsicament, per que no hi ha Estat de cap mena). No veiem cap moneda en particular, però sí són apreciables cartells lluminosos de neó blau anunciant diversos comerços en el rerefons de vàries escenes. És un mercat competitiu. La paradeta on Spartan menja l’hamburguesa, a més, té una sèrie de tauletes i una clientela fixa menjant-hi. No és una economia d’intercanvi. Que Spartan pagui la hamburguesa amb el Rolex que li pren a la Lenina Huxley és més indicatiu de la manca de moneda en el món de la superfície que en el del subsol.
En una prèvia escena del film, se’ns explica el molt interessant concepte de la Guerra de Franquícies. Aparentment, en un punt del futur, el procés de globalització tardocapitalista va arribar fins a tal extrem que, en el cas concret de la hoteleria, només una franquícia sobrevisqué en el mar de fusions imparables entre corporacions: el Pizza Hut (a la versió americana del film, Taco Bell). Estem doncs, davant d’un sistema de base clarament neo-imperialista on l’Estat adjudica privilegis monopolístics a dit. No hi ha moneda per que tota transacció de “crèdits” es fa, segurament, a través dels xips subcutanis que tot ciutadà porta implantat, i tothom viu conforme en la classe social que li ha estat adjudicada. Al no existir la pobresa, aquesta diversitat de classes probablement oscil·la entre una classe mitja amb poder adquisitiu per a adquirir els bens que produeixen les grans corporacions, i una oligarquia privilegiada propietària d’aquests mitjans.
L’última escena del film presenta doncs aquest dilema. Spartan sàviament proposa que els membres de la superfície “s’embrutin una mica” i que els del subsol “es rentin”, com a típic postulat que resa que “la virtut rau en el punt mig”. L’aparició del secretari del difunt Dr. Cocteau en l’últim minut, però, és problemàtica. Aquest és un home que ha col·laborat estretament amb l’opressió invisible del Plan Cocteau i amb la breu repressió violenta de Simon Phoenix. Ara s’ofereix per a ser el nou secretari de Friendly i aquest, aparentment, accepta. Hem de suposar que prèvia a una democràcia, aquesta societat haurà de passar per alguna mena de transició, encara que aquesta segueixi sent autoritària en menor o major grau. El pessimisme existencial dicta, però, que l’home està condemnat a repetir els mateixos errors i que no hi ha ni sistema perfecte ni persona incorrompible. A saber com acaba la cosa.
Demolition Man és una joia. Poques pel·lícules plantegen tanta reflexió indirecta sense presentar la més mínima pretensió intel·lectual. En dues hores de cel·luloide, Marco Brambilla (director), ens ha passejat per escenaris futurístics tant completament plausibles amb tanta destresa i competència, que ha acabat per cultivar un cert aura de “pel·lícula premonitòria”. Tothom coneix (o hauria de conèixer), la famosa escena en que Spartan descobreix horroritzat que Arnold Shwartzenegger arriba a convertir-se en President dels Estats Units impulsat per la seva gran popularitat, quan en la realitat, deu anys més tard de l’estrena de la pel·lícula, Schwartzenegger arribaria a ser investit 38è Governador de Califòrnia (càrrec que exerciria de 2003 a 2011). I qui no ha vist la escena de cibersexe entre Stallone i Bullock? D’acord, Woody Allen ho va fer primer a El Dormilega (1973) amb el seu “Orgasmatron”, però és difícil no fer paral·lels entre els casquets que Stallone i Bullock fan servir i la ja consolidada indústria del sexe virtual i pornografia en VR de 360 graus. Ara només queda esperar que algú comercialitzi “les tres petxines” per estalviar tots un munt d’euros a l’any en paper de W.C.
Tristament, però, en els últims anys, Demolition Man ja no s’emet per televisió. Ni de matinada. En un irònic joc del destí, la pel·lícula s’emet censurada als Estats Units pel seu llenguatge vulgar i algun que altre comentari poc políticament correcte. És igual que la emetin passat ben passat ja l’horari de protecció infantil, aquesta, com moltes pel·lícules de la seva generació molesten i en silencien els mots que ja no agraden. Com en un moment del film Phoenix diu a Cocteau: “No li pot treure a la gent el dret a ser idiotes”. Doncs això. Que callin la boca i ens deixin assaborir la nostra deliciosa “hamburguesa de rata”.
Notes al peu sobre ‘Demolition Man’
[1] Cal aclarir que l’elecció de Wesley Snipes (afroamericà), per a fer el paper antagonista no amaga dobles lectures. El paper fou primer ofert a Jackie Chan, que el rebutjà al·legant que fer de dolent anava en contra de la seva imatge.
[2] En referència al clàssic de la literatura de ciència-ficció “Un Món Feliç” d’Aldous Huxley (1932). El nom del personatge que encarna Sandra Bullock, la Tinent Lenina Huxley, n’és una clara al·lusió. Lenina és el nom d’una de les protagonistes de la novel·la, Lenina Crowne, sent Huxley, el cognom del autor.
[3] Jeffrey Dahmer (1960-1994), conegut com a “El Caníbal de Milwaukee”. Assassí en sèrie necròfil i caníbal responsable de la mort de 17 nois entre 1978 i 1981.
