Apocalipsi Apocalipsi
La guerra del Vietnam sobre la taula Apocalipsi

Cada vegada que us sento plorar perquè no trobeu res a Netflix em venen ganes de cancel·lar la vostra subscripció i obligar-vos a degustar merdes tan ignominioses com tota la programació de Tele 5, Antena 3 o la Sexta i tots els Reality amb els que bombardegen dia sí i dia també. Qui diu Netflix, diu HBO (que també podria funcionar millor, és veritat), Amazon o Filmin, però el cas és que les plataformes de VOD són el futur i segons la meva modesta, però valuosíssima opinió, l’única manera que la població no acabi lobotomitzada gràcies a tots els litres de merda que envien a les nostres “caixes tontes”.

Trec el tema dels ploramiques de Netflix (afronta la vida i descobreix que no estàs content amb res) perquè fa uns dies que vaig gaudir d’una meravellosa sèrie documental que m’hauria sigut impossible de descobrir si la plataforma digital no hagués apostat per posar-la al seu catàleg. La sèrie en qüestió, The Vietnam War, és una detalladíssima anàlisi en 10 episodis (i amb duracions que arriben a dues hores cada un) d’un dels conflictes més dolorosos i sagnants de tota la història del segle XX: la Guerra del Vietnam. Produïda per la cadena pública PBS i amb un pressupost de 30 milions de dòlars, The Vietnam War és un testimoni duríssim sobre la guerra que més va exemplificar l’absurditat i la crueltat de la raça humana i els conflictes armats. Educativa, molt ben explicada i amb testimonis de tots els bàndols, acaba resultant una sèrie necessària per entendre no només un dels períodes més convulsos de la història, sinó també tot el que ha vingut després i com ha afectat als països que en van prendre-hi part. No trobeu res a Netflix? Feu el favor de mirar aquesta obra mestra i no em vingueu amb ximpleries.

El cinema americà de finals dels 70 i tota la dècada dels 80 va funcionar com a catarsi per expiar i plorar la culpa del desastre de Vietnam. El gènere bèl·lic va omplir la cartellera sempre amb Vietnam com a tema de fons però amb aproximacions diferents. L’action movie Reaganista a Rambo, el drama a The Deer Hunter o Full Metal Jacket (d’aquestes dues en podeu trobar articles a la meva secció) o la comèdia amb Good Morning,Vietnam. D’entre totes, i altres que em deixo, i com a expressió màxima de la nefasta guerra, destaca Apocalypse Now. El visionat de The Vietnam War remet al surrealisme de la mateixa existència humana i la nostra naturalesa autodestructiva i no hi ha millor pel·lícula que ho expliqui millor que l’obra mestra de Coppola. En un estrany exercici de metacinema, Apocalypse Now es va convertir per mèrits propis en una odissea fílmica que va afectar en menor o major mesura a tots els que s’hi van veure involucrats. Dit d’una altra manera, va reflectir tan bé la guerra perquè el rodatge i posterior procés van ser el més proper a una guerra que una pel·lícula arribaria a estar mai.

A principis dels 70 Francis Ford Coppola i un altre home clau de la generació dels Easy Riders, Raging Bulls, John Milius, s’embarquen en l’escriptura d’un guió pel qual Hollywood ja s’havia vist temptat però que sempre havia quedat en no res: l’adaptació de la famosa novel·la de Joseph Conrad, Heart of Darkness. Els paral·lelismes autodestructius que explica aquest llibre eren la matèria prima perfecta per narrar l’horror de Vietnam, però si Orson Welles i la seva opulenta personalitat ja van desestimar una història amb tan potencial com aquesta (per acabar fent Citizen Kane, ull amb això) a causa de les dificultats i despeses astronòmiques que li podien caure a sobre, com a mínim Coppola hauria d’haver considerat més de 10 vegades on es ficava. El pla inicial era que George Lucas dirigís i Coppola fes de productor executiu amb un enfocament de la trama com a fals documental, però encara sense prou poder a la indústria el projecte va quedar apartat. Quan a principis de 1976 el guió ja estava llest i Coppola tenia l’èxit, els diners i els Oscar de les dues primeres entregues de The Godfather (de la primera part també us en vaig escriure un altre article), Apocalypse Now era el projecte on tot Hollywood volia treballar (una cosa com ara el que està passant amb Quentin i Once upon a time in Hollywood). Lucas estava enmig de Star Wars i Milius no volia ni sentir a parlar de dirigir-la, així que Coppola va agafar les regnes de la direcció. Els problemes van començar quan moltes estrelles (entre les quals hi havia Al Pacino, Steve McQueen o Clint Eastwood) van refusar l’oferta de participar-hi després de fer una ullada a les intencions de Coppola i que bàsicament consistien a portar tot l’equip a les Filipines i amb l’ajut de l’exèrcit d’aquell país recrear la guerra del Vietnam durant les sis setmanes de calendari de rodatge. Fins i tot el mentor de Coppola, el geni de la sèrie b dels 60 Roger Corman (i que d’ajustar pressupostos en sabia una mica) va ser clar i va recomanar que no anés al cul del món a rodar una pel·lícula després que el primer li consultés la seva opinió. La naturalesa creativa i autodestructiva de Francis Ford Coppola va fer que finalment no escoltés a ningú i anés a les Filipines on una espiral de desgràcies assotaria el rodatge: un tifó que va destruir decorats, Martin Sheen va patir un infart per l’estrès de la producció, Marlon Brando va passar per de tot i es va barallar amb tothom (i sense aprendre les seves línies) o mig equip completament drogat amb tot tipus de substàncies (no hi ha absolutament cap escena on Dennis Hopper estigui serè, per exemple). Per no parlar del fet que el mateix Dennis Hopper va fer enganxar a un Laurence Fishburne de només 14 anys (l’actor va mentir sobre la seva edat real) a l’heroïna. El primer resultat del caos que regnava a la producció (igual que la guerra del Vietnam) és que el rodatge es va allargar fins a 16 mesos i Coppola va haver de posar diners de la seva butxaca (hipotecant casa i terrenys) per acabar de filmar. Tants maldecaps van acabar fent que perdés pes de manera exagerada però el pitjor encara havia d’arribar: el director havia filmat tantes hores de metratge que va necessitar quasi 3 anys per completar el muntatge en la que és segurament l’epopeia més gran que s’ha viscut en una sala d’edició d’ençà que Eisenstein va signar els fonaments de l’art de muntar. Però el caos i el surrealisme que vivien els integrants de l’equip va començar a donar els seus fruits quan encara inacabada i en un fet sense precedents, el maig de 1979 Apocalypse Now guanyava la Palma d’Or a Cannes i es rebel·lava com alguna cosa més que pel·lícula maleïda. Quan finalment es va estrenar en sales al novembre del mateix any, va aconseguir recaptar el doble del que havia costat i el fracàs, si més no, va quedar apartat. Ja era una pel·lícula de culte.

La primera seqüència d’Apocalypse Now representa a la perfecció la bogeria del Vietnam i l’odissea de tot el que va costar rodar la pel·lícula. Les explosions reals de Napalm s’intercalen amb Martin Sheen destrossat d’alcohol i síndrome posttraumàtic en una habitació d’hotel de Saigon mentre de fons no para de sonar The End dels The Doors. No hi ha millor exemplificació del Vietnam que aquest surrealisme del “què coi fotem en aquest país matant gent quan hauríem d’estar a casa”. Però Coppola va travessar una corda molt i molt fluixa per portar aquest esperit a la pantalla. El to de la pel·lícula a partir d’aquesta seqüència sempre anirà a pitjor i cada cop serà més surrealista: des de Robert Duvall encarnant al taradíssim i memorable Coronel Kilgore i atacant al ritme de la Cavalcada de les Valquíries perquè vol fer surf en un costat del delta que ocupa el Vietcong fins al campament de la bogeria del Coronel Kurtz, que ha instaurat un nou ordre quasi primitiu enmig de la jungla. El viatge que emprèn el personatge del Capità Willard és un viatge a la bogeria absoluta. El riu per on viatgen és la metàfora perfecta per il·lustrar el camí dels personatges cap al sense sentit, el surrealisme de la guerra i la descomposició de l’ànima humana. El text de Conrad està ambientat a l’Àfrica colonial però aquí és cabdal el geni de Francis Ford Coppola: cap guerra havia dividit, erosionat i ferit tant als Estats Units (o a tot el planeta) com la guerra del Vietnam i el director va saber interpretar perfectament el context per narrar una història d’aquestes característiques. L’estupidesa del conflicte que no van saber parar 5 administracions diferents fins que no va ser massa tard, es reflecteix no només en soldats drogats prenent cadells de gos en missions, surf enmig d’una guerra o un patètic espectacle eròtic/musical amb noies Playboy, sinó també en la mort d’alguns dels protagonistes (per exemple un a qui li disparen mentre està escoltant la veu de la seva mare en una cinta) o el dinar del principi on Willard rep les ordres i s’intueix a la perfecció l’entramat de burocràcia i merda amb què els Estats Units es van enfrontar durant tota la guerra i que va acabar sent un punt feble importantíssim per entendre la derrota.

Ja he mencionat la colossal tasca de muntatge que sota la tutela de Coppola van portar a terme els seus responsables: Richard Marks, Lisa Fruchtman, Gerald B. Greenberg i Walter Murch (es van passar tant de temps putejats que és de justícia recordar els seus noms), però Apocalypse Now només va guanyar els Oscar al millor so (va ser la primera pel·lícula a utilitzar els gloriosos 70 mm de 6 pistes) i sobretot per la meravellosa fotografia del mestre Vittorio Storaro. Plena de tons càlids enfrontats al verd de la jungla, la narrativa visual d’Apocalypse Now evoluciona cap a les ombres a mesura que la trama embogeix i arriba al seu paroxisme al campament del Coronel Kurtz on Marlon Brando, per exemple, sempre surt enmig de l’obscuritat en una clara al·lusió no només a la dualitat del personatge sinó a tot el conflicte i de rebot a l’ésser humà en general. El que Conrad, Coppola i Storaro ens diuen i ensenyen és que el personatge de Kurtz és la metàfora de tots nosaltres, la nostra ànima partida entre el bé i el mal o l’ordre i el caos. Les guerres afloren els nostres instints més primaris i és on la dualitat humana queda al descobert. Aquest caos infernal o apocalipsi és el que l’exèrcit no pot permetre a risc de perdre el seu propi ordre, per això la pel·lícula comença amb una paleta de tons càlids i fins i tot neutres i acaba evolucionant cap a les ombres i l’horror.

De tota l’epopeia d’Apocalypse Now en van sortir tres joies. La mateixa pel·lícula, el documental que Eleanor Coppola (muller del director) va realitzar durant el rodatge, Hearts of Darkness, i la versió llarga del film (Redux) que afegia quasi 50 minuts al metratge original i que, sobretot, desenvolupava la trama i mencionava la problemàtica francesa en la guerra colonial del sud-est asiàtic. Pel que fa a les dues versions, sempre recomanaré la 1a tot i que tinc les 2 i el Redux em sembla fantàstic. I sobre el documental només us puc dir que és el pare dels making off d’avui en dia, una absoluta meravella i un must en tota regla.

Revisitar Apocalypse Now després d’haver vist el conflicte de Vietnam amb la sèrie de la PBS m’ha fet veure la pel·lícula des d’uns altres ulls. Redescobrir i entendre els perquès d’una guerra tan estúpida (potser la que més) només fa entendre millor l’odissea d’un rodatge i la grandesa que en va sortir. Un viatge a la bogeria, l’horror i l’apocalipsi i la millor pel·lícula bèl·lica de la història.

Ovidi Domenech

Ovidi Domenech Culte a Kalima

Es defineix com un orgullós fill del Sud i assegura que té ADN peterpanista. La vida li passa a 24 fotogrames per segon. "Hitchcock, Spielberg, Fincher, McQueen i Monroe són els pilars de la humanitat". L'Ovidi Domènech té les coses clares i no té pèls a la llengua.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*