S’esvaeix la llum del cinema Aribau Club S’esvaeix la llum del cinema Aribau Club
Pertanyent al Grup Balaña va tancar les portes el 29 de juliol del 2018 S’esvaeix la llum del cinema Aribau Club

El 4 d’octubre del 1936 obria les portes un nou cinema sota el nom de Dorado al número 567 de la Gran Vía de Barcelona amb el film El Pueblo en Armas i amb una capacitat per a 699 espectadors. Inaugurat en una època complicada, ja que va ser l’any que va començar la Guerra Civil Espanyola, el petit local va aconseguir resistir al llarg de més de 80 anys malgrat els esdeveniments que van haver-hi i les crisis que ha assolit el nostre país. El 5 d’abril del 1938 es va ser rebatejar com a Cine Durruti, per motius nacionals, però amb el franquisme va tornar a anomenar-se Dorado, mantenint el nou apel·latiu fins al 8 de maig del 1994 que va tancar per ser reconvertit i ampliat a dues sales amb una capacitat de 441 i 265 butaques respectivament i esdevenint així el Club Doré. Al 2006, fa formar un tàndem amb el cinema més proper amb 5 sales, Aribau Multisales i també pertanyent a l’empresa Grup Balaña, passant a l’actual nom Aribau Club.

El diumenge 29 de juliol va obrir per darrera vegada un dels últims cinemes de petites dimensions que quedaven al cor neuràlgic de la Ciutat Comtal. El setè art continua de dol, ja que aquesta no és la primera ocasió que veu com la llum del projector s’apaga per no tornar a encendre’s mai més. El comiat va anunciar-se oficialment aquella nit, després de les projeccions de Lola Pater i Mary Shelley, un vídeo mostrava com les llums de la façana exterior s’anaven apagant per sempre de la històrica sala. Al llarg de la darrera dècada altres cinemes del mateix grup empresarial han tingut la “mateixa sort”, com va ser el cas del Rex (2010), Urgell (2013), Club Coliseum (2014) o el cinema Paris (2007).

La notícia em va arribar uns dies abans, i em va causar molta tristor i molts records van envair la meva ment. Vaig estar temptada d’anar a acomiadar-me de les dues sales que albergaven 700 butaques, però després de debatre amb el meu interior vaig decidir mantenir a la meva reminiscència la imatge del seu apogeu. Un cinema buit és una de les estampes més depriments que pugui imaginar un amant del cel·luloide. I veure com les sales que han allotjat el millor cinema independent del món, que ha estat la seu al llarg de moltes edicions de festivals de renom com el D’A (Cinema D’Autor), Docs Barcelona, el festival de cinema asiàtic, el Moritz Feed Dogs o el In-Edit (recentment s’ha anunciat que la propera edició se celebrarà el maig del 2019 a l’Aribau Multicines). Però, la consolidació de tots aquests sembla que no era suficient per a mantenir-lo amb vida. La poca afluència en les sessions tradicionals ha potenciat la presa d’una dura decisió que deixa un buit difícil d’omplir.

Personalment, he viscut el tancament de moltes sales al llarg de la vida i soc massa jove com per veure com van desapareixent sense que podem fer res per a evitar-ho. Però enguany trobo que m’ha afectat que en les anteriors ocasions, malgrat que els esmentats han estat escenaris que m’han vist créixer, tinc records de moltes pel·lícules i sé exactament a quin cinema les vaig veure. Ara no només ha estat un local en el qual he vist grans films, en aquest també hi he treballat, he vist com funcionava des de dins i com les sales s’omplien de gom a gom gràcies a preestrenes, presentacions oficials de films nostrats o festivals. Veure les entranyes d’un local d’oci, d’un lloc on l’espectador cerca pur entreteniment i distensió de la vida real, és diferent. És una sensació potser massa nostàlgica, de les que no en queden avui en dia, però és impressionant descobrir la màgia que existeix darrera de la pantalla, el mecanisme que es fa servir i el procés d’emissió de la còpia. També és cert, que ara és tot digital i s’ha perdut força aquella essència melancòlica del 35 mm, però el sistema actual també té la seva espurna i si t’agrada el cinema, s’hi agafa ràpidament afecte.

Amb aquest article manifesto el meu amor incondicional pel setè art, així com per les sales que em permeten gaudir-ne. També aprofito per fer en obert el meu comiat a un cinema que, malgrat canviar de nom en diverses ocasions, ha mantingut viu l’esperit de la gran pantalla. Només queda que siguem capaços de mantenir el seu record en la nostra memòria i en la història d’una ciutat que està constantment en canvi i veient com aquests emplaçaments passen a ser botigues de roba, supermercats o superfícies tapiades i mereixen mantenir el record del que un dia varen ser. 

Actualment, la façana es troba nua sense les lletres i cartellera, eliminant tot rastre del que va albergar uns dies enrere. 

Ylenia Cañadas

Ylenia Cañadas Cap de continguts d'El Cinèfil

Biòloga Molecular de professió i cinèfila per naturalesa. Els anys com a voluntària al Festival de Sitges han forjat la seva unió amb el cinema oferint-li l’oportunitat de col·laborar com a crítica en diversos mitjans de comunicació. També col·labora amb altres mitjans pels quals realitza la cobertura de diversos festivals de cinema a nivell nacional i esdeveniments de caire cultural. Ha exercit com a Jurat Jove al Festival de Sitges, Jurat de la Crítica a TerrorMolins i Sant Cugat Fantàstic. És membre de l'Associació Catalana de la Crítica i de l'Escriptura (ACCEC). Col·labora fent ressenyes de locals per a Google. Entre les seves aficions destaquen les muntanyes russes, la fotografia, les manualitats i, per suposat, el cinema, especialment els gèneres de terror i animació.

  • Rosa Mary

    5 d'Agost de 2018 #1 Author

    Como muy cinéfila que soy, me ha gustado muchísimo el artículo sobre el cine Aribau Club, y a la vez entristecida por otro cierre de uno de nuestros cines.
    Qué la magia del cine, nuestro gran entretenimiento nunca se pierda.

    Respon

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*