No és música, però segueix sent cinema No és música, però segueix sent cinema
La importancia dels silencis No és música, però segueix sent cinema

El so del silenci

En el meu anterior article, i per commemorar el dia de la música, vaig explicar com la banda sonora era un guió musical i no només música que acompanyava les imatges; en definitiva, com una bona banda sonora (o la falta) aporta significat a les imatges, i no només les acompanya. En complet contrast doncs, i com una mena de seqüela espiritual d’aquest article (no en va el títol d’aquestes línies juga amb l’anterior), vull parlar de la importància de no incloure intencionadament banda sonora de forma.

Els que hagueu llegit l’article anterior sabreu que vaig parlar de la potència de les imatges de l’atac del T-Rex al cotxe dels nens protagonistes gràcies a les quals John Williams va decidir no compondre música per aquella escena. Com a Mission: Impossible (1996), on Danny Elfman i Brian De Palma van decidir no afegir música en aquesta famosa escena i magnificar tots els sons, afegint una tensió immensa no gratuïta, ja que la sala té un sensor de soroll que activa una alarma; de nou, el silenci és la millor banda sonora:

Però és una seqüència d’un film que té banda sonora. El què vull exposar aquí és com d’important pot ser per un film no incloure banda sonora en cap moment del seu metratge; sempre parlant en termes de decisió cinematogràfica i no purament artística (o de pressupost). Això exclouria, per exemple, films realitzats sota el moviment del col·lectiu Dogma 95 que van iniciar Lars Von Trier i Thomas Vinterberg l’any 1995 i que prohibia sons i música no diegètics (això és, que no existissin en el moment i escenari de filmació). Al meu article sobre la música de La La Land ja vaig voler fer notar la diferència entre música intradiegètica (pròpia de l’escena) i extradiegètica (la banda sonora composta com a guió musical a posteriori), ja que a La La Land juguen molts cops amb què la banda sonora del film estigui interpretada pels personatges de la pel·lícula.

Hitchcock i els experiments amb la música de cinema

Començaré parlant de l’experiment que va fer Alfred Hitchcock amb Rope (1948), on per augmentar la sensació visual de què era una obra de teatre (no en va La Soga està rodada en un pla seqüència), no hi ha cap banda sonora tret dels crèdits inicials de Leo F. Forbstein i que quedarien fora del pla seqüència; al film en sí, només tenim la peça tocada a piano i la cançó que sona a la ràdio. I estem parlant d’Alfred Hitchcock, un director que sabia usar la música de cinema: amb Miklos Rozsa a Spellbound (1945), o amb Franz Waxman a Rebecca (1940), o amb Bernard Hermann a Psycho (1960), North By Northwest (1959) i Vertigo (1958).

I sense deixar Hitchcock, potser algú es preguntarà per què esmeno Rope i no The Birds (1963), famosa per no tenir banda sonora. Bé, doncs perquè això no és estrictament cert: si bé no hi ha música melòdica estrictament, Bernard Herrmann va usar un curiós sintetitzador electrònic dels anys 20 anomenat Trautonium (usat pel compositor germànic Oskar Sala) per sintetitzar i seqüenciar les piolades dels ocells de la part final del film per aconseguir un dramatisme exprés, com es pot veure a l’inici del següent vídeo:

No deixa de ser curiós que el mateix Hitchcock va considerar Rope un experiment fallit, quan la tensió del guió juntament amb el to opressiu pseudo-teatral i sense música en tot l’arc dramàtic són increïbles, molt semblant al que va aconseguir amb The Birds, on l’espectador sent els ocells sense música que els acompanyi i això els fa més reals, més salvatges i indòmits.

Els found footage i l’absència de bandes sonores

Venint més al segle XXI, si hi ha un tipus de pel·lícules que per pura lògica no compten amb banda sonora són els anomenats found footage, generalment associats al cinema de terror, on l’espectador només veu el que s’ha enregistrat in situ via càmeres de seguretat o videocàmeres, telèfons mòbils… Si bé gaudeixen d’èxit des que fa gairebe vint anys del fenomen Blair Witch Project (1999), i que JJ Abrams va portar als blockbusters amb Cloverfield (2008), el precursor inicial va ser Cannibal Holocaust (1980), el polèmic film italià de Ruggero Deodato.

Curiosament, Cannibal Holocaust sí que té banda sonora, composta per Riz Ortolani, però tant Blair Witch Project com Cloverfield (com la majoria de found footages) no tenen música al llarg del film llevat que estigui “enregistrada” per ser a l’escena (com a la festa a l’inici de Cloverfield), per dotar de més autenticitat el que s’està mostrant en pantalla. I ho aconsegueix. Poden estar millor o pitjor encarrilades, més o menys innovadores… però intenten emular unes gravacions reals, una banda sonora per molt ben feta que estigui i per molt que aporti a les imatges, espatlla l’experiència que es vol aconseguir amb el propi concepte de pel·lícula. No obstant aixo, Michael Giacchino, compositor de capçalera d’Abrams, va compondre una peça magnífica pels crèdits finals de Cloverfield que era tot un homenatge a Akira Ifukube i a la seva composició pel Godzilla original (1954), que ja vaig tractar tot just fa un parell d’anys.

Tanmateix, i com a reflex de The Birds, el remake que va fer Adam Wingard de Blair Witch (2016) té banda sonora obra del director, i es pot trobar a Spotify. Però no és música tal com l’entenem, sinó atmosferes, sons… i l’àlbum té una durada gens menyspreable de 32 minuts. És un plantejament curiós que afegeix un mur de so angoixant sense espatllar l’experiència real amb música impostada a la pel·lícula, però en la meva opinió li treu la cruesa que tenia l’original.

Altres exemples

Un bon exemple de film opressiu, extravagant i en ocasions anguniós, és la recent i inclassificable mother! (2017) de Darren Aronofsky, on el ja difunt Jóhann Jóhannsson havia de compondre la banda sonora i on ells mateixos van arribar a la conclusió que eliminar la banda sonora era la millor opció, per minimalista que fos. Únicament queden uns lleus sons ambientals que es poden sentir en determinats moments del film, i és clar, una cançó pels crèdits finals, gens triada a l’atzar: The End Of The World de Skeeter Davies.

Però no només de cinema de gènere n’hi ha exemples. A Deux Jours, Une Nuit (2014), on una dona (Marion Cotillard) ha de convèncer els seus companys de feina que renunciïn a la paga extra perquè ella pugui conservar el lloc de feina remunerat, no hi ha banda sonora en cap moment del film. El perquè: els creadors no volien que la música (que sempre aporta un punt de vista a les dicotomies dels diàlegs i les expressions) contaminés la ideologia de l’espectador, així com reforçar els sons de les interaccions d’ella amb la gent i els objectes que l’envolten, l’autèntica banda sonora del film.

Un lloc no tan tranquil…

I no vull acabar sense esmentar un exemple recent que considero mal resolt.

A Quiet Place (coneguda aquí com Un Lugar Tranquilo) és un dels films de terror més interessants dels últims temps pel seu toc gamer. En un futur proper la gent ha de viure en un perpetu silenci perquè el més lleuger soroll o fil de veu crida l’atenció d’uns misteriosos letals depredadors (similars als clickers del videojoc Last of Us). Amb aquest context, seguirem a una família condemnada a viure en silenci, moure’s a poc a poc sense fer cops i quasi no parlar entre ells, i quan ho fan és xiuxiuejant. I el que podria ser una pel·lícula de culte on es respira una atmosfera angoixant a cada segon de pel·lícula per l’amenaça de la vinguda d’aquests éssers al menor soroll, l’addició de música espatlla el conjunt, rebaixant-la a una bona pel·lícula de gènere. Observeu el que seria una escena completament terrorífica en aquest món on has de viure en silenci, i on per culpa d’una música angoixant, el resultat final no és ni tan angoixant ni tan terrorífic com podria ser enmig d’un silenci sepulcral, amplificant els sons opressius (la respiració agitada, el sprint, les petjades de les criatures…):

I no dic això perquè la banda sonora sigui dolenta. Especialista en el cinema de gènere a Hollywood (no en va World War Z, Mimic, el remake de Carrie i la saga Scream porten música seva), Marco Beltrami aconsegueix una partitura més que solvent i que acompanya molt bé a les escenes… si no fos perquè el factor determinant de la pel·lícula és el silenci absolut i l’angoixa de no fer soroll. Durant tot el film gairebé no sentim res que no sigui el rugit d’aquestes criatures, i el fet d’afegir banda sonora desllueix el conjunt, sobre explica el film, i en definitiva, allunya l’espectador de la tensió acumulada. Observeu sinó aquest clip oficial de 2 minuts; el primer minut i mig és meravellós, angoixant, terrorífic, però l’aparició d’una més que correcta i subtil música de terror no augmenta pas la tensió, la disminueix respecte el que havíem sentit:

Per tant, és una molt bona música amb molt bones intencions, molt bona banda sonora per a una pel·lícula de gènere però una mala banda sonora pel mateix concepte de pel·lícula que és A Quiet Place. La decisió correcta hauria estat seguir el cas les pel·lícules anteriorment esmentades i deixar únicament el so ambient. De fet és curiós com la inclusió de la música de Beltrami no només resta impacte en les escenes de terror sinó en el clímax emotiu quan la parella protagonista aconsegueix arreglar un walkman i sona Harvest Moon de Neil Young.

És molt complicat fer cinema, i per tant és molt complicat fer bones bandes sonores, ja que la música de cinema és cinema. Però hi ha vegades que menys és més, i potser el silenci és la millor banda sonora.

Marc Musquera

Marc Musquera BSOnoritzat

Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per les bandes sonores ve de quan feia primària i, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs als quals jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*