Tràfic de persones i violació domèstica al cine Tràfic de persones i violació domèstica al cine
La violència de sexe des de la gran pantalla Tràfic de persones i violació domèstica al cine

Són moltes les xifres que dictaminen les desgràcies al llarg d’un any. Ens hem acostumat a sentir frases com “a dia X de gener ja portem X víctimes mortals a les nostres carreteres”. I, per desgràcia, aquesta mateixa frase es pot aplicar a víctimes de trànsit, víctimes d’accidents laborals, de casos d’abusos i de violència de sexe (i no de gènere, ja que el gènere és per les paraules, i no les persones).

Aquest és un tema susceptible per a moltes persones. El feminisme i el masclisme no han fet cap bé a ningú. Sí, el feminisme (entès com a “femellisme”), tampoc, però aquí entraríem en un altre debat. Així que per denunciar tot tipus de violència de sexe, entrarem a veure de quina manera el cinema ha plasmat aquest tipus de crim. De violència de sexe en podem trobar de diferents tipus, en funció de qui l’aplica i a qui l’aplica. Des de la violència masclista (per part de l’home), la violència feminista (per part de la dona), la tracta de blanques o l’abús. El ventall és desgraciadament massa ampli.

Violència masclista

Si comencem tractant les trames passionals on s’acaba adoptant un argument on és un home qui aplica la violència cap a la seva parella, hi trobarem films com Te doy mis ojos (2003). És potser el film més conegut a nivell estatal que reflecteix la violència masclista. Luis Tosar es posa a la pell d’un marit maltractador i a través del dia a dia d’ell i el malson que li fa viure a la seva dona, interpretada per Laia Marull, ens permet endinsar-nos en la situació de les dones maltractades i pretén oferir una resposta a la pregunta de per què torna amb el marit un cop ja ha aconseguit escapar-ne.

Violència feminista

Si em permeteu tirar dels tòpics, les dones, sigui pel que sigui tendeixen a infligir una violència molt més psicològica que física, molt més pacient i calculada que no pas impulsiva i irada. En aquest cas tenim el film Gone Girl (2014), protagonitzada per Ben Affleck i Rosamund Pike. En aquest film de David Fincher veiem com les tornes es canvien i és ella qui acaba fent tornar totalment boig al marit, fins el punt que el deixa de mans lligades i incapaç de fer qualsevol moviment. És ella qui a través del victimisme i d’aprofitar-se de la situació s’empodera per aplicar el domini per sobre de l’home.

Obsessió

Quan la violència que s’aplica a la parella va molt més enllà que el simple odi, ens trobarem amb arguments com l’obsessió. Els extrems sempre són dolents, o així ens ho han fet saber sempre, i tant l’odi com l’amor en excés pot portar a fer coses incomprensibles. En aquest cas mencionarem la pel·lícula catalana, del director Carles Torrens, Pet (2016). Protagonitzada per Dominic Monaghan i Ksenia Solo, ens explica una història malaltissa d’en Seth i la Holy. En Seth s’enamora perdudament de la Holly fins al punt de segrestar-la. No obstant això, les coses no sempre són el que semblen i entre la captivitat i la llibertat les tornes es giren i els dos personatges descobreixen veritats sobre l’altre que no s’esperaven trobar, unes veritat tant desagradables com la situació que estan vivint.

Violació

Després dels últims casos viscuts a Espanya amb el cas de la Diana Quer o de La Manda, no podíem obviar aquest tipus de delicte. Tot i que tenim molts exponents diferents que reflecteixen aquest crim, crec que ens podem quedar a casa i mencionar la pertorbadora Mientras duermes (2011). El director català Jaume Balagueró ens transporta a un blog de pisos per veure una altra història obsessió. Luis Tosar es posa al paper de conserge obsessionat amb una de les inquilines d’un pis del bloc que vigila. L’obsessió el porta a cometre el crim de la violació en un moment determinat de la cinta.

Abús

Viscut malauradament també en aquests últims anys amb casos com el dels Maristes, l’abús (de menors o no) també l’hem de fer constar, tristament, en aquesta llista. L’abús de poder que pot tenir una persona respecte una altra la pot portar a caure en casos criminals com aquest. En el cinema hi trobem La isla mínima (2014). L’acció succeeix als anys 80 al sud d’Espanya (fet que ens fa pensar en el crim d’Alcàsser). Dos inspectors de Madird es veuran obligats a traslladar-s’hi per investigar la desaparició de dues adolescents. Descobriran el que amaga una societat que sembla que s’ha quedat atrapada al passat.

Odi i agressió de la societat

Tot i que sovint no ho entenem per violència de sexe, també cal tenir en compte tot una sèrie de crims contra les dones, normalment, que aplica la societat, i sovint empara la llei, en algun països del món. Estic parlant de casos de lapidació pública com a càstig a l’adulteri. Però sovint, és només la dona qui pateix la humiliació, el dolor i finalment la mort. Aquest és el cas de The stoning of Soraya M. (2008), un film nord-americà on una periodista recull la història d’una noia iraniana qui va ser lapidada després que el seu marit l’acusés, falsament, d’adulteri. El que fa d’aquesta història encara més aterridora és que està basada en un cas real que va succeir a finals dels anys 80.

Tracta de blanques o tràfic de persones

El tràfic i l’explotació de persones també ha estat i és un dels grans crims de la humanitat. Si bé tots tenim clar que l’evolució de l’esclavitud va ser una realitat, també tenim molt clar que l’esclavitud continua vigent, tot i que camuflada. En aquest últim apartat hi tindríem films com Las elegidas (2015). Un film Mexicà que va sacsejar el Festival de Cannes d’aquell any. L’Ulises i la Sofia són dos adolescents de 15 anys que estan enamorats, no obstant això l’Ulisses cau a les mans del seu pare qui l’obliga a seduir noies joves per obligar-les, posteriorment, a prostituir-se. L’Ulisses es veurà forçat a fer evolucionar el seu caràcter fins a caure en el negoci familiar del tràfic de dones.

Aquest article no ha de significar només un llistat més de films negres i foscos d’aquesta secció sinó una denúncia de tots els crims aquí esmentats. Uns crims que sembla que inunden les notícies (entre molts d’altres) i que caldria eradicar d’una societat que en té les mans ben tacades.

Irene Solanich

Irene Solanich L'escena del crim

Traductora, correctora i docent d’idiomes durant el dia i enamorada del gènere negre i del terror durant les hores lliures. Actualment compagina la feina i col·laboracions en diferents mitjans amb un programa de doctorat (en literatura negra) a la Universitat de Vic. Les seves hores lliures se sortegen entre a lectura, el cinema i l’escriptura.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*