Un sisè lliurament de la sèrie cinematogràfica de Mission: Impossible, derivada de l’homònima televisiva dels anys seixanta, és el que sembla impossible, però el fet és que aquí la tenim, de nou amb l’excel·lent i cèlebre composició del gran Lalo Schifrin. Hi ha diverses maneres d’abordar un producte com aquest, abans d’entrar en d’altres consideracions. La més òbvia és des de la perspectiva del cinema d’acció d’espies. Allò cert és que cada cop més costa de trobar la diferència entre Mission: Impossible, James Bond, o la sèrie Bourne per només citar uns pocs exemples amb força punts de contacte. En el cas d’Ethan Hunt, potser la diferència rau en el fet que aquest treballa en equip, i que els integrants són imprescindibles perquè les missions desesperades acabin reeixint, un element essencial que ja era a la sèrie televisiva. Tom Cruise, des que va fer la primera amb Brian De Palma (segurament la millor per diverses coses, entre d’elles un guió amb motius versemblants) ha anat incrementant aquest factor humà: Luther Stickell (Ving Rhames, el més fidel, des del primer lliurament), Benji Dunn (Simon Pegg), Brandt (Jeremy Renner, que no ha pogut intervenir a Fallout per problemes d’agenda)… tot personatges més o menys dibuixats i algun background que els faci propers. El propi Ethan resulta un home amb força empatia, sempre preocupat per salvar el món, pobret. Al present film, dubta entre salvar una sola persona o un fotimer si la cosa és excloent en el precís moment en què té a la persona en perill davant seu. En suma, Cruise, que s’ha fet la sèrie a la seva mesura (no en va és un dels principals productors d’aquesta, junt a l’omnipresent J.J. Abrams), s’ha dibuixat com un agent massa humà i ple d’amor (des del tercer lliurament està casat amb Julia Meade-Hunt [Michelle Monagham] per bé que separat per protegir-la), i sent la crida a sostenir el pes del món a l’esquena; pateix per altri, té dubtes i s’equivoca: no és l’implacable Bond, o Bourne, que malgrat que també s’han humanitzat, són força més contundents i intocables. Ara bé, no ens enganyem, Cruise, tot i que no és l’antiheroi mancat de moral estil Clint Eastwood, i que rep batusses igual que aquest, però, també com aquest acaba sortint-se’n encara que sigui al darrer segon i, en definitiva, acaba per ser malgré tout i malgré lui, imbatible com Bond i Bourne. És el que s’espera d’ell però amb més blaus, ossos trencats (ja hi tornem sobre això), esgarrapades, ferides per tot arreu i ulls morats.
Quant a la resta, Missio: Impossible no és diferencia de Bond i Bourne, i de tants altres films d’espies, sobre tot de l’època postmoderna, pel que fa al fet que en l’argument no hi ha un pam de net arreu: és difícil veure-les venir. Hi ha agents dobles i triples, caps traïdors, girs del plot i sorpreses permanents, la CIA, a la qual pertany el FMI, vol eliminar l’equip des del quart lliurament, tot acusant-lo de tots els mals, la paranoia campa alegre, i també hi ha el dolent internacional de torn i les societats estil Spectra que es volen cruspir el món com mana el cànon. A Fallout, concebuda com una segona part de Rogue Nation, l’embolic de girs i traïcions és de tal magnitud que hi ha moments que resulten hilarants. Si a això, que es repeteix pel·lícula rere pel·lícula de la sèrie i al gènere en general, afegim que de manera creixent un gruix importantíssim del metratge de la sèrie i del gènere, està dedicat als moments d’acció: persecucions en moto i en cotxe mentre s’intercanvien trets per qualsevol ciutat, preferiblement París o Londres, evolucions dins d’un tren a tot drap, persecucions en helicòpters i pels sostres de les cases, bombes a punt d’esclatar (amb temporitzador, of course) –un McGuffin que sempre funciona–, evolucions pel clavegueram, pujades impensables pels penya-segats i algun gratacels, lluites a mort dalt d’aquests o d’aquells…, acabarem per concloure que tot és el mateix. Potser el primer lliurament és un xic l’excepció car treballa un tipus de tensió i acció més espaiada al llarg del metratge, i hi ha més diàleg i més espionatge clàssic), però en general cada cinta és una dosi d’adrenalina per als consumidors del gènere no gaire exigents amb el guió des de la perspectiva de la solidesa de continguts, que se sustenta en MacGuffins –indispensables al gènere– cada cop més tronats: quan no són bombes, són microxips amb llistes d’agents que protegir de mans perilloses, o documents o armes de qualsevol altra natura, o virus que amenacen amb escampar-se, en suma una excusa per anar fent per l’estratosfera.
No negarem que mentre es veu/viu la cinta, es passa una estona entretinguda. Tot és trepidació, i cada cop la fan més grossa. A Fallout, hi ha una persecució de motos i cotxes que treu l’alè mentre fa venir al cap la de French Connection, sense superar-la tot i que ho pretenen, i una encalçada entre helicòpters que treu el singlot enmig de muntanyes nevades altíssimes, mentre el countdown de les bombes amb plutoni va arribant a cero i tot sembla perdut. També hi ha un salt d’avió en paracaigudes força tens –l’anar per fora dels avions o a dins però a punt de caure al buit és un altre clàssic del gènere–. Hi ha una baralla a mort dins d’un lavabo (preceptiu també) que rememora altres baralles al lavabo, però aquesta arriba a ser tant passada de rosca (tiren parets avall) que aviat es desmarca. Hi ha una femme fatale, una assassina implacable (la Vídua Blanca [Vanessa Kirby]), que se sent atreta per Ethan –personatge i aspecte que es dilueix en el turmix– i que a banda de traficar amb plutoni i tenir negocis amb Salomon Lane (Sean Harris), el líder del Sindicat, el grup terrorista del cinquè lliurament, canta a un nightclub estil anys quaranta, comme il faut. I en fi, tot d’atraccions que fan el producte distret com deien amb els vells elements de sempre.
Aquí, probablement el guionista, que és també el director, Christopher McQuarrie, molt endollat al cercle de Cruise, mitjançant una clara voluntat de marejar el personal, vol jugar a ser més llest que la legió d’espectadors perepunyetes que estan atents a qualsevol pífia de coherència i que se les saben totes, però el resultat acaba essent un xic esperpèntic de tant alambinat. Passat un temps prudencial des del visionat, potser hi ha escenes que les confonem com pertanyents a d’altres cintes de la sèrie, o d’altres sèries, i passat una mica més de temps, les oblidem, no deixen traça per molt que siguin set pieces extremament elaborades i complexes de rodar, per més que Tom Cruise sigui el qui piloti l’helicòpter in person, per més que sigui qui fa els salts més perillosos i que es negui a tenir un especialista.
Se n’ha parlat molt que Cruise es va trencar el turmell en un salt en el decurs d’un encalçament per teulats amb trets volgudament còmics, una seqüència que es veu perfectament en el llarg definitiu. Cruise segueix la persecució tot ranquejant, tret que s’ha quedat ranc de veritat: la darrera presa del dia i del rodatge durant les següents nou setmanes, el temps de la seva recuperació. Un temps que McQuarrie [director de la més substanciosa, per clàssica, Jack Reacher (amb Cruise, of course), i de Rogue Nation, a banda de guionista de l’òptima Edge of Tomorrow, de la no tan òptima The Mummy, i de la interessant Valkiria (totes amb Cruise, of course, again)] diu que va aprofitar per començar a muntar. En la promoció d’un film, tot val per vendre. I potser hom ha de reconèixer que Cruise sap incorporar al producte que ven aquesta imatge d’atleta, d’actor-stunt (especialista), als seus cinquanta-sis anys, i esbomba que la seqüència en qüestió és sencera i així alimenta la llegenda del seu coratge i del donar el tot pel tot a cada rodatge.
Tot això està molt bé. Ningú no negarà que hem vist pura acció, pur espectacle, pur cinema, sentit emocions intenses, pura cosa cinemàtica, en definitiva. No es pot estar en contra d’això perquè prové del pur plaer visual i emotiu. Però no ens podem sostreure a la sensació de ser davant d’un artefacte tronat, per més que sembla que la crítica internacional s’ha posat d’acord en considerar aquesta cinta la millor de la sèrie, la qual cosa, en la nostra humil opinió i estupefactes, creiem que és dur l’anàlisi massa lluny.
Repeteixen Rebecca Ferguson com a Ilsa Faust, l’agent del M16 britànic que salva la vida d’Ethan al cinquè lliurament: Rogue Nation, i objecte d’interès amorós (una altra cosa a analitzar és la permanent dualitat d’interessos amorosos femenins d’Ethan); Alec Baldwin, com el cap del FMI Alan Hunley; i Sean Harris, el Salomon Lane tan odiat a Rogue Nation i que acabava detingut per Ethan, però que ara, a banda de l’intent del Sindicat per recuperar-lo, se’l rifen les diverses nacions per tenir-lo a les seves presons en ser un subjecte tan perillós i en deute amb el món i, per tant, moneda de canvi: un aspecte, ara sí, que fa rumiar. S’incorpora Henry Cavill (The Man From UNCLE, Man of Steel) com a August Walker, un agent de la CIA que vigila Ethan de ben a prop i certament amb agenda oculta.
Veredicte
El millor: les escenes d’acció, cada cop més impressionants, trepidants i vertiginoses. Rodades i pensades en Real ID 3D IMAX.
El pitjor: el mateix plot tronat i McGuffins de sempre, sense voluntat real d’innovar.
Nota: 7’5
